Ja fa un any que l’Antoni Carné, fundador i primer president de l’ENS de l’Associacionisme Cultural Català, ens va deixar. El temps passa de pressa, però encara ara evoquem la presència de l’Antoni. És normal i imprescindible tenir records. Les persones necessitem la memòria per a reafirmar-nos a nosaltres mateixos: entendre el que hem sigut i aprendre dels nostres referents per afrontar millor el futur. I és això el que fem en mirar el llegat que ens deixa l’amic que just fa un any va traspassar.
Deu anys d’amistat personal amb en Carné són suficients per a entendre i aprendre de la seva visió vers l’entorn cultural, social i polític del nostre país. L’Antoni era singular. A tall d’equivocar-me, però amb la bona intenció d’aproximar-nos al seu pensament, segur que li hauria agradat, i molt, viure la Diada Nacional de l’any passat, amb aquelles riuades de gent per l’avinguda Meridiana de Barcelona, plena de senyeres i demanant que ens deixin expressar democràticament i pacíficament la voluntat política del poble català. Probablement hauria dit: això és impressionant i ens identifica com a poble i com a nació que mira endavant. L’Antoni estimava profundament Catalunya. No en va, es va fer embolcallar amb la senyera en el seu darrer viatge.
Més endavant, a inicis de desembre del 2015, tot veient que l’ENS assistia a la 10a sessió del Comitè Intergovernamental de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (PCI) de la UNESCO celebrada a Namíbia, segur que estaria molt cofoi en conèixer que l’organització que ell fundà era reconeguda públicament en aquella Convenció internacional, per la bona feina desenvolupada en la 1a Conferència d’ONG’s acreditades a la UNESCO sobre el PCI, celebrada uns mesos abans, el juny, a Santa Susanna, a la comarca del Maresme. Ell mateix impulsà aquella conferència com a dinamitzador de l’esdeveniment.
El setembre 2015, les eleccions a Catalunya donaren uns resultats amb canvis substancials, tot i que es va mantenir majoritàriament la tendència cap a l’independentisme. En Carné estava decididament a favor del dret a decidir dels pobles, amb una profunda convicció vers la democràcia. Crec que hauria vist amb bons ulls la tendència de les coses, si bé, com a home amb postures sovint radicals, s’hagués estimat més uns resultats més clarificadors i contundents.
Ja a les acaballes de l’any passat, no m’estranyaria gens ni mica que l’Antoni hagués exclamat: encara aguanten!!!, en veure els resultats de les eleccions estatals, tant pels partits catalans com, sobretot i a contra cor, pel guanyador espanyolista.
Després, amb el “pas al costat” del president Mas i l’adveniment del president Puigdemont, intueixo que l’Antoni tindria sentiments de gran afecte i consideració per ambdues figures. En primer lloc, seguint amb el seu tarannà crític, crec que no estaria gens d’acord amb la sortida forçada del president Mas. Al mateix temps, estaria molt content que el seu successor fos en Puigdemont. Totes dues personalitats coneixien intensament en Carné. Vaig estar present, en més d’una ocasió, en reunions amb cadascú d’ells. L’Antoni tenia gran sintonia, tant amb en Mas com amb Puigdemont. Les converses sobre cultura popular i situacions generals del país, havien estat relativament freqüents entre ells. Carné congeniava de seguida amb les persones quan parlaven i coincidien respecte al seu gran objectiu vital: la cultura popular i l’associacionisme. El mateix dia de la proclamació del president Puigdemont, el ja President de la Generalitat, em va dir unes paraules molt afectuoses vers l’Antoni recentment traspassat. De part de tot l’ENS, gràcies President.
També, el nostre amic, si hagués vist els resultats de les segones eleccions polítiques a l’estat, hauria dit quelcom així: un altre cop, no hi ha solució amb aquesta tropa!!!!. Era un xic murri, en Carné.
Recentment, crec que, sent com era poc “futbolero”, l’Antoni hagués participat de l’opinió bastant estesa a les xarxes, pel que fa a l’excessiva prioritat que Catalunya Ràdio concedeix a l’esport per davant de la cultura. Ell tenia un sentit crític molt intens, sobretot en els aspectes culturals. Tanmateix, de ben segur, hauria gaudit del programa Cosins Germans de TV3, que ha reflectit molts elements interessants de la cultura popular i les tradicions dels Països Catalans, tot fent-ho, per fi, en un prime time de l’horari televisiu. És d’agrair que la televisió pública de Catalunya dediqui temps a donar a conèixer i expressar el què són i signifiquen les tradicions, festes i manifestacions culturals del nostre entorn vivencial i històric. Manifestacions i activitats sovint poc conegudes en profunditat per moltes persones del país, tant en la seva dimensió social i cultural com en la seva importància internacional atès que moltes d’elles són reconegudes com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
Per últim, l’Antoni Carné també era un home solidari. Durant molts anys va participar activament en la Creu Roja, amb importants responsabilitats. Així, la situació dels refugiats, l’estat de guerra en molts països, el terrorisme i la violència que han estat notícia arreu en el darrer any, l’haguessin esgarrifat i indignat com a tots nosaltres.
Així doncs, després d’aquest exercici agosarat sobre la figura d’en Carné – pel qual demano disculpes si no és del tot encertat- a través d’unes opinions virtuals que poguessin haver estat expressades per ell en aquest període de temps, considero que de les reflexions emergeix un retrat sincer de l’Antoni. Un home singular, patriota, dinamitzador, demòcrata, radical, amic dels seus amics, murri, crític i solidari. Un home que no deixava indiferent a ningú. Un referent en l’àmbit de la cultura popular a Catalunya i una memòria que ens agrada recordar i retre homenatge.
