TORNAVEU, Associacionisme i Cultura anirà publicant regularment alguns dels seus treballs que, ja sigui pels continguts, per la seva simbologia o per les seves propostes, continuen essent de molta actualitat.
Per una declaració dels drets de la nació humana
Fa dos anys anava volant cap a Nova York. El vol és llarg. Moltes hores. Em vaig posar a parlar amb un nord-americà que sabia el castellà. Li vaig explicar que jo anava a un Congrés de la NACS (North American Catalan Society). Hi participarien professors dels dos països. El meu interlocutor no sabia que existís una nació catalana. Ni tan sols demostrà tenir cap idea clara del que és una nació. «Petites baralles de petits trossets de la petita Europa». No entenia com estudiosos nord-americans dediquessin una autèntica especialització a l’estudi de les diverses manifestacions de la nostra nació.
– Entrem, deia, amb les noves tècniques de comunicació i transport, en l’era planetària i, aviat, còsmica, i ara alguns perden el temps tot estudiant les peculiaritats localistes d’un racó insignificant del món.
– ¿Vostè, suposo, en l’era planetària, seguirà defenent els drets de la persona humana individual? li vaig respondre. Qui defèn de veritat un conjunt defèn amb la mateixa força els elements que el componen. Si anem cap a una humanitat planetària ens veiem empesos a respectar els individus que la componen.
– Sí. Jo sóc un acèrrim defensor dels drets i les llibertats individuals. És el secret d’Amèrica. (Volia dir dels Estats Units).
– Doncs una nació, per petita que sigui, és bastant més gran que un individu. Si aquest mereix respecte, drets i llibertats, tan petit com és enfront del planeta sencer, ¿per què no es concedirà respecte, drets i llibertats a una nació amb l’argument que és una petitesa comparada amb la Humanitat?
Quedà aturat.
Aleshores vaig aprofitar l’escletxa per entaforar-li un seguit de consideracions nacionals. Li vaig explicar que en qualsevol ciutat nord-americana els immigrats no anglesos, encara avui —després de 100 o 200 anys d’haver abandonat llur nació d’origen— es reuneixen per reviure llurs costums nacionals, que van perdent amb gran lentitud. I es tracta de costums diferents dels costums de la nació anglesa que ha fornit el substrat dominant en els Estats Units. I no caldrà parlar de les grans nacions marginades dels portorriquenys de l’est i «chicanos» de l’oest, dels negres discriminats i dels indis assetjats.
Els Estats que componen la Unió són institucions voluntaristes, els límits de les quals foren traçats amb regle i escaire. Allí, com fan sempre els poderosos, donaren l’autonomia a uns Estats ficticis que no l’havien de menester i la negaren, la neguen i la negaran a les nacions oprimides dels indis, dels negres o els llatins.
Que lluny estem encara d’una vera Declaració dels Drets de les Nacions, acceptats amb tots els ets i uts per les «Nacions» «Unides»!
Diada de Sant Jordi 1985
Publicat al Via Fora! núm. 6 Primavera de 1985.
