Formen part d’una generació musical nova al País Valencià, una eclosió que ningú no imaginava que pogués produir-se en un territori on l’administració és totalment hostil a la llengua pròpia. Un centenar de grups musicals i solistes, de tots els estils, des de la cançó popular fins al rock, el folk, el pop, l’ska i el reggae, que tenen en comú el català. Grups com Al Tall, Obrint Pas, Aspencat, Mox Nox, Senior i el Cor Brutal, Artur Caravan; solistes com Eva Dénia o Mara Aranda, la llista és llarguíssima, i llarga és també la implicació de la societat civil valenciana. Es programen regularment concerts i festivals de música en la nostra llengua, amb un èxit del tot inesperat. Des del festival itinerant Festhivern, el Feslloch (a Benlloch) i el Meruts Festival d’Ontinyent fins el Pop al Carrer de Tavernes de la Valldigna, el nombre d’esdeveniments creix mentre es consolida l’edició anual dels premis Ovidi, on s’entreguen uns guardons anuals als millors treballs de grups i solistes en català.
En un reportatge publicat a La Vanguardia, el professor de Sociologia de la Universitat de València Rafa Xambó subratlla que la música en valencià “es troba en el millor moment de la seva història”, i recorda que en els anys seixanta i setanta “estaven Raimon o Marià Albero”, en els vuitanta s’hi van incorporar alguns amb molta qualitat, com Joan Amèric, però poc més, en els noranta hi havia una desena de grups, però en la guia de músics del 2000 ja eren més de cent”. Al seu entendre, la raó d’aquesta tendència està “en la normalització de la nostra llengua, en que ja ningú té complexos d’expressar-se en valencià i en les enormes possibilitats que ofereix Internet”.
I és que molts d’aquests grups han optat per l’autoedició, en veure que les productores musicals no hi estaven interessades o bé els exigien uns nivells de venda impossibles d’assolir. Molts d’aquests grups han trobat en les xarxes socials i en revistes digitals dedicades a aquest moviment una manera formidable de difondre els seus treballs a baix cost. I també per a qui els escolta, que en la majoria dels casos pot descarregar-se el disc de forma gratuïta. El ganxo és que després paguin per anar als concerts que es faran arreu del territori. La majoria de grups han aconseguit editar els seus treballs precisament gràcies a la seva audiència, que ha participat en els projectes de micromecenatge a través de la plataforma Verkami.
