Tot i que sempre que parlem d’educació solem referir-nos a la que incideix sobre un individu, formant o transformant la seva personalitat, l’abast de la qual es clou amb la mort de la persona, quant certs aspectes d’aquesta educació s’infiltren subtilment al llarg d’anys i fins i tot segles en el teixit social, arriben a assolir un abast que sobrepassa l’individu en amplada i en durada, configurant el que podríem anomenar mentalitat col·lectiva. Aquests aspectes, que poden moure’s en el nivell del capteniment o en el nivell de les idees, arriben a estar tan arrelats que sovint són inconscients i fins i tot inqüestionables. En el cas de les idees, esdevenen gairebé axiomes, dogmes i, per tant, d’innecessària demostració. Quan algú gosa posar-los en dubte, surten a la llum les justificacions més inversemblants, els raonaments més absurds, tot per salvar la situació, per defensar el fràgil equilibri amenaçat. No cal dir que, en la majoria dels casos, el manteniment d’aquestes idees representa un gran fre a l’alliberament personal i col·lectiu i el qüestionament de les mateixes esdevé un tabú inadmissible per a bona part de la comunitat.
Tota aquesta prèdica ve a tomb d’un fet essencial que tingué lloc quan l’anterior VIA FORA! sortia d’impremta: la celebració de la 1a Convenció per la Independència Nacional.
Efectivament, en la majoria d’àmbits de la nostra societat, parlar d’independència es considera ganes de fer volar coloms, de perdre el temps, i es mira amb soberga condescendència si no amb oberta hostilitat.
Així, el tema resta limitat a nuclis d’«iniciats», sovint massa reduïts com perquè, potser per autodefensa, no evolucionin en els propis plantejaments, ni cerquin superiors nivells d’acord uns amb altres. Això fa que alguns s’atribueixin la independència com a patrimoni i altres no reïxin a trencar-ne la consideració de tabú, quan no les dues coses. Aquest panorama, certament greu, se’ns apareix més encara quan veiem el potencial independentista que sovint es manifesta en diversos actes però que no acaba de quallar en un projecte comú.
D’aquí ve la importància que cal atribuir a la Convenció, ja que és un intent molt seriós de projectar la independència de Catalunya sense estridències ni embuts, fent que esdevingui un tema quotidià en àmbits fins ara tancats.
La declaració final, tot i la dificultat (o bé impossibilitat, o potser innecessitat) d’aconseguir un acord unànime en tots els aspectes, és un document de partida molt vàlid de cara a l’imprescindible debat obert al si de la societat catalana.
Per la nostra part, ens hi afegim amb la convicció que, a més de necessària, la independència és possible.
Per accedir a la revista cliqueu aquí.
