Fer país, té sentit avui?
No costa gaire endevinar els somriures que aixeca la lectura del títol d’aquest article. Certament, l’expressió fer país té unes notables connotacions de botigueta i són força els qui s’apressen a exorcitzar-la amagant el cap sota l’ala o acusant qui l’empra d’estar pagat per l’or de la Banca Catalana. Ni una cosa, ni l’altra, ni la de més enllà: fer país -i ho diem ja d’entrada per estalviar la lectura de reflexions que ben poc poden interessar a qui dogmatitzi sobre el tema- té sentit avui i sempre i, en tot cas, ja ens barallarem a l’hora d’omplir de contingut aquesta expressió tan anatemitzada. I això, més o menys, és el que ens proposem fer ara.
Partint del concepte de país, veiem que designa el territori d’un ens més aviat abstracte: nació, poble… segons «el Fabra». La parla col·loquial no en treu l’entrellat, ans al contrari (seguim trobant la relació país/nació, país/poble i a més país/estat, país/comarca…), però clarifica la qüestió en identificar país no només amb un territori, sinó també amb el grup humà que el singularitza. Així, deixant de banda anàlisis geogràfiques, podem dedicar-nos a l’estudi del grup humà que té aquest poder (el de singularitzar un territori, donant-li, entre d’altres coses, un nom). Perquè això succeeixi, el grup en qüestió ha d’adonar-se de la seva unicitat, alhora que els grups veïns l’han de reconèixer: han de ser diferents. Diferents en llengua, en estructura social, en hàbits laborals, en creences espirituals, o en tot això alhora i més. Diferents en aquest complex mecanisme de trets que defineixen la cultura. Descobrim, per tant, una cultura única i pròpia del grup humà inconcret del qual estem tractant. Arribats aquí i sense entrar en la major o menor cohesió cultural del grup, identifiquem país amb cultura, com les dues cares de la mateixa moneda, el material del qual està feta no és més que el grup humà de referència. Fer país, doncs, i fer cultura o, millor, crear i transmetre cultura, són expressions sinònimes. Si més no, axiomàticament va bé acceptar-ho de cara a la continuació d’aquest raonament.
Fins aquest moment hem estat usant termes com ara país, grup humà o cultura sense adjectivar-los, sense concretar. A partir d’ara, però, passarem a circumscriure’ls al nostra àmbit propi: els Països Catalans, els catalans, la cultura catalana.
Reprenent el fil, doncs, potser caldria desgranar el concepte de cultura catalana, exposar-ne els trets distintius que la diferencien de les veïnes. Tanmateix, això depassaria de molt les possibilitats i l’objectiu d’aquest article i ens limitarem a tractar un aspecte força singular de la nostra cultura: l’associacionisme.
En efecte, per poc que analitzem les darreres centúries de la nostra història, veiem que el teixit social ha generat, diríem que instintivament, unes relacions que han dut sovint a la fundació d’entitats recreatives, esportives, educatives, culturals en general (ateneus casals, cooperatives, corals…). Aquesta dinàmica associativa ha esdevingut tradicional i ha representat una gran eina creadora i transmissora alhora de cultura, basada en la capacitat d’autoformació col·lectiva de la gent. Durant anys, aquestes associacions han estat un fogar constant de solidaritat que ha permès, davant d’un poder hostil, salvaguardar i desenvolupar una cultura (llengua, actes, relacions, actituds, costums…) ignorada, quan no perseguida. Així, enfront d’una cultura aliena i alienant, han proposat com a alternativa una cultura nostra, personalitzadora i alliberadora, partint d’uns interessos molt concrets: donar resposta a la necessitat de reafirmar la nostra realitat nacional i a la necessitat de creació cultural que té cadascú. Retrobar i revitalitzar aquesta dinàmica associativa, aquest fer-nos-ho nosaltres sense esperar res (de bo) de les institucions del poder, assolir aquesta independència d’acció, és una clara iniciativa per anar creant un conjunt de respostes/solucions als problemes culturals que actualment se’ns estan plantejant. Per anar fent país, a la nostra mida. Caldrà, però, fer servir un concepte de cultura dinàmic, de creació personal i col·lectiva, fonamentat en el principi d’educació mútua, punt de referència llegat per l’associacionisme tradicional. Caldrà, també, tenir en compte les tensions culturals del món d’avui a l’hora d’estimular l’associacionisme des d’una perspectiva actual. Som conscients de la crisi de valors de la societat que, junt amb el canvi polític que el nostre país ha afrontat, ha provocat la inhibició del protagonisme individual i col·lectiu, a favor d’un excessiu protagonisme de l’administració pública que massa vegades competeix amb l’associacionisme en una lluita emmarcada dins el conflicte estat/societat civil. D’aquesta manera, ens hem d’esforçar en trobar elements de lluita precisos que ens impulsin a treballar dins un estil propi per ser més creatius i per prendre part més directament en la història quotidiana del nostre país. La necessitat que hom té d’agrupar-se per sentir-se integrat en activitats d’interès col·lectiu és inseparable de la responsabilitat directa d’assumir un mètode educacional de treball que parteixi d’unes realitats aconseguides per la pràctica de l’autoanimació i que són patrimoni de la cultura popular: l’activitat, la solidaritat i l’autogestió.
Wenceslau Soler / Jaume Sobrevals, membres de l’Associació Enllaç
