«Sense l’existència de Barcelona, la cultura catalana hauria desaparegut», diuen alguns profetes de mirada enrera. «Barcelona és un fenomen artificial, sense identitat definida», repliquen els que busquen les arrels més genuïnes. I així no ha parat d’embolicar-se la polèmica fins a les darreres formulacions dels filòsofs de nova fornada, quan ens parlen de la Catalunya ciutat.
Mentrestant, assistim a períodes d’exaltació dels valors urbans, com a engranatge potenciador de cultura, al costat del revifament dels trets específics de les comarques… I, covar aquest hipotètic enfrontament, no implica una certa pèrdua de temps i d’esforços? És que no són compatibles ambdues visions? És ben cert que Barcelona fa de magnífic aparador per a tots aquells que s’acosten al país sense tenir idees clares sobre el «fet diferencial» que han anat marcant segles de tradició pròpia. Barcelona s’ofereix com a compendi d’una manera d’ésser i d’unes realitzacions que ens emparenten amb la Mediterrània. Però, com totes les grans ciutats, la seva dinàmica sorgeix del possibilisme, de la hibridació i, sovint, de les mistificacions; tot passat per l’alquímia de la vida diària i d’una xarxa d’influències que no sempre projecta allò que més caldria.
Per tant (i més atenint-se al pluralisme/ dispersió vigent), caldrà prendre’s el potencial de la metròpoli i el substrat bàsic de la resta del país com dues realitats que es complementen, que es necessiten, i que, vulguem o no vulguem veure-ho, continuen avançant i donant sorpreses, amb nosaltres o sense nosaltres.
En literatura, per exemple, la forta empenta dels anys setanta va ser donada des d’una òptica essencialment urbana. La nova generació tenia posats els ulls sobre el moviment estudiantil, la clandestinitat, les fugides nord enllà i les petites revolucions individuals. Ara, sense que s’hagi bandejat la influència urbana, cada vagada hi ha més escriptors que comencen a parlar «des de l’altra cara del país». És l’intent d’explicar l’origen d’unes actituds, d’un tarannà, que de mica en mica ha anat cristal·litzant en la vida col·lectiva.
I aquesta no és pas una reivindicació que haguem hagut de descobrir els literats. La vinguda d’aquesta democràcia tan qüestionada i qüestionable va abonar el camí a totes les diferències, a totes les expressions i durant la darrera dècada han proliferat els grups i grupets a la recerca (i a la revisió crítica) de costums i tradicions. Gent que sempre m’ha semblat amb tremp per destil·lar un pòsit cultural per tal de refondre’l amb els aires del present i projectar-lo cap endavant, cap allà on es llauren les alternatives.
I no parlo de minories amagades a l’ombra, he trobat gent d’aquest estil cada vegada que he seguit les petjades d’ENLLAÇ, abans a Can Rodeja de l’Empordà, ara al Centre Permanent del Penedès. A tot arreu he tingut la reconfortant experiència de veure com urbanícoles i comarquins es confonien en un objectiu tàcit: concretar país.
Via fora!! 10, Primavera 1986.
