És fill del genial músic valencià Llorenç Barber i de la magnífica cantant mexicana Montserrat Palacios. Va començar als 4 anys i ja ha guanyat força premis: IV, V i VI Concursos Garcés Queralt; premi Jove Promesa (IV Concurs Internacional per a Joves Pianistes de Benaguasil, València, 2015); Primer Premi Internacional (V Concurs de Benaguasil, 2016); Menció d’Honor en el Concurs Internacional Isaac Albéniz (Camprodon, Girona, 2022). El 2016 va viatjar a Grècia per tocar amb la Sinfonietta Orchestra d’Atenes sota la direcció de George Aravidis. Actualment, estudia tercer curs en el Conservatori Superior de Castelló.
Per què et vas inclinar pel piano?
El meu pare havia estudiat piano, la meua mare ha impartit classes de piano i hi havia dos pianos a casa quan vaig nàixer.
Què significa el teu nom, Tzirán?
“Gran Senyor”. El van elegir els meus pares, especialment la meua mare, perquè els semblà magnífic.
Què has après dels mestres?
De tot: l’interès i l’entusiasme per la música, força potenciats perquè m’hi aportaren el coneixement.
Tsukiko Amakawa…
Capacitat per a inventar, jugar, voler crear… Dinamisme i canvi. Em va ajudar moltíssim perquè hi va ser la primera i, en ser jo molt petit, tots els seus ensenyaments s’hi van quedar gravats.
El Cant del Cantó
Una continuació de Tsukiko. Hi vaig aprendre molta sobre la música i la vida. Un ensenyament ple de creativitat. També que qualsevol soroll o so pot ser música: l’aleteig dels ocells, la brisa movent les fulles d’un arbre en la tardor, el soroll d’una motoserra… En síntesi: valorar els petits detalls.
Vanessa Pons
Em va acompanyar durant tota l’adolescència. Llavors, el que més necessitava era expressar-me, obrir-me i “desaferrar-me”. Ho va fer perfecte i l’escenificació que m’ensenyà em va aportar molt i em va ajudar a avançar-hi. Els intèrprets també som actors, hem de ficar-nos en la música que fem. Escenificar-la i sentir-la per a després transmetre-la a qui ens escolta.
Rafael Salinas
A més de pianista, està especialitzat musicalment en nens amb capacitats elevades. Va ser un honor que m’escollís essent jo molt petit encara i que pogués traure de mi sons que jo desconeixia. Tècnicament, és la persona més important quant a la meua formació pianística i qui més m’ha ajudat en aquest àmbit: postura, tècnica, articulació, nitidesa… Però també comprensió, treball, disciplina… Sempre li estaré molt agraït.
Adolfo Bueso
Si hagués de definir-lo amb una sola paraula, seria “humanitat”. És infinitament comprensiu i càlid; una gran persona. També té una gran experiència com a músic i vitalment. M’ha ajudat molt a tenir fermesa amb la mà, els dits relaxats però fort, que no semblen “de mantega”.
Rubén Talón
Com és molt més jove que la resta de mestres, la diferència d’edat entre ell i jo és menor, la qual cosa ha estat avantatjosa perquè, més enllà de la típica relació professor-alumne, és inevitable la proximitat, més acudits, més «amistat». La nostra relació és genial. L’estime força i, a més de mestre, és un excel·lent i brillant pianista. És increïble com, en qualsevol petit detall, troba coses immenses i és capaç de crear una música genial d’un fet aparentment intranscendent o que, directament, ni se sent ni sabem que hi està.
Voldries aprendre amb algun especialista encara que això signifiqués anar-te’n lluny?
Ho he pensat sovint malgrat estar voltat de gent estimada i amb dos pianos per a estudiar. Tal vegada, el curs vinent trasllade el meu expedient a Barcelona o Madrid per continuar-hi la meua carrera, però no és segur.
Qui t’agradaria que t’ensenyés?
Luis Fernández Pérez i Josu de Solaun. Els conec i em semblen grans músics. Em desperten molta curiositat i entusiasme. També m’agradaria tornar amb Rafael Salinas. Acabar la carrera amb ell seria meravellós.
Quantes hores diàries li dediques al piano?
Depén. De vegades, un parell d’hores; altres dies, quan vaig al Conservatori, treballe allí i, com arribe tard a casa, no puc tocar en tota la vesprada.
Ser un virtuós requereix temps, paciència, constància i creativitat. Està disposat?
Sí. M’entusiasma saber que no és senzill, com res valuós en la vida. Tot el que estimem és sacrificat però cal viure-ho.
Què fas més a gust?
Quant a la música, tocar el piano, escriure rap i fer freestyle amb el meu millor amic. També eixir amb els amics…
Estudies altres matèries per millorar la teua formació pianística?
Ara mateix, no; però sí Filosofia i Història de l’Art en el passat i m’hi han ajudat.
Què signifiquen per a tu els premis?
No massa. Sé que és un reconeixement al meu esforç i al temps d’estudi i preparació que li he dedicat a la música que he presentat en els concursos on he estat premiat, ho agraïsc i, sens dubte, m’han ajudat a créixer, però guanyar competències no significa massa per a mi. Paga la pena més el procés que no pas els resultats, que acaben arribant inevitablement si li dediques temps a allò amb què gaudeixes. La felicitat està en la recerca i el camí, no pas en la meta.
Fa alguns anys et vaig veure a la teua casa davant uns pianos de joguet i em va cridar força l’atenció perquè semblaves absort. Escoltant-te el passat 16 de març al Centre del Carme Cultura Contemporàni vaig recordar aquella expressió infantil. Vas estar-hi uns minuts abans de començar concentrant-te o deixant-te dur. Per què?
Sempre necessite uns quants segons de silenci abans de començar cada actuació. Em passa des de fa molts anys i no podria actuar sense fer-ho. Em resulta imprescindible per poder introduir-me en el que tocaré, concentrar-me, endinsar-me en l’atmosfera que pretenc crear. Per tal que el públic senta el que vull transmetre, primer necessite sentir-me dins del que vull transmetre.
En el concert del passat 16 de març, què hi vas interpretar?
Música d’Erik Satie. Des del més conegut –Gymnopedies i Gnossienes– fins al menys conegut: Veritables preludes flasques i Les pantins dansent.
Per què Satie?
Perquè havia de ser un músic que tingués relació amb el treball i la trajectòria artística del meu pare, ja que aquest esdeveniment formava part de la seua exposició al Carme. Endemés, adora la música d’Erik Satie. De fet, ha escrit un llibre sobre ell.
Quins altres compositors t’agraden?
Sergei Rachmaninov, Sergei Prokofiev, Johannes Brahms i Bela Bartók. Però, sens dubte, la meua vida gira entorn d’un músic que és la meua alma mater i la meua predilecció musical: Aleksandr Scriabi. Pel seu dramatisme i la seua capacitat per a reflectir el sofriment i el dolor, però també per la seua tendresa i delicadesa i les seues harmonies autèntiques, sovint dissonants. És un compositor únic.
Què tens pensat per al futur?
Donar molts concerts en tots els llocs on siga possible, cursar un Màster d’Interpretació i seguir estudiant. Però, sobretot, fer créixer la meua activitat concertista.
Has pensat a composar?
De petit ho feia, encara que sense escriure la música en partitures. Tan sols recordant i estructurant en la meua ment com volia que fos cada part. Tanmateix, actualment no em resulta necessari ni m’atreu. Preferesc endinsar-me en la música d’altres compositors. Veurem si en el futur aquesta idea torna a mi…
