El passat 20 de març, l’Ajuntament de Badalona, amb l’impuls del col·lectiu Xitarra, va organitzar una taula rodona a partir de l’exposició Forjadors de la festa: a cremar! sobre “Les músiques del foc: acompanyaments musicals en actes pirotècnics, sentits, diferències, presència i absència”. Vaig tenir l’honor de ser una de les ponents i el debat va fluir educadament i amb molt respecte cap a la diversitat d’opinions, sobretot amb els temes més conflictius com pot ser la convivència de diferents models en un acte de festa major. Gran iniciativa per pensar, més enllà del que a priori hom pot tenir al cap habitualment. Arran d’això permeteu-me sortir del cas badaloní i, inclús, del cas concret dels acompanyaments “musicals” del foc festiu. I és que penso que més enllà del que puguem parlar en aquests casos partim d’una situació més complexa.
Rarament es plantegen límits musicals en certs protocols de seguici i cercavila, només algunes comptades viles tenen les normes establertes. Així doncs, habitualment el camp de la cultura popular s’ha d’espavilar. Veníem d’uns temps on reivindicar el carrer i fer-ho sonorament era important, per això l’èxit i expansió de la gralla va tenir tanta solvència: instrument fort que permet dir “ja soc aquí”. Si algú ha gosat anar amb altres instruments, com ara flabiols, cornamuses o per no parlar dels que tradicionalment ja anaven amb acordió o violí, ha quedat com una raresa en què cal parar bé l’orella i en què, els que no han tingut prou orgull, han arribat a substituir els seus instruments identitaris.
Personalment, animo tot organitzador de festa a tenir en compte els ordres de les diferents colles segons els seus volums sonors i possibilitats de respectar-se entre elles. Però més enllà d’aquesta característica present i evident, m’agradaria anar més enllà. Cal valorar els músics en viu i facilitar el respecte entre la gent. Vigilar perquè el peix gros no es mengi el més petit, i mira que la inclusió, en altres àmbits de la festa, està en ordre del dia. Però què es pot demanar si la gent ni tan sols calla ni escolta quan ho ha de fer en concerts o quan parla algú? I quan no s’abaixen els volums de les músiques enllaunades quan hi ha música en viu?
Durant uns catorze anys vam tocar a la Cavalcada de Reis d’una ciutat, amb una bona colla de músics. La ciutat va invertir durant aquests anys prou per tenir músics en directe, però al costat d’ells les carrosses duien música enllaunada. Aquesta música no estava a sobre dels músics en viu, per sort, però sí que trencava la possibilitat de sentir com s’acostaven i allunyaven aquells que tocaven de cos present. A la vegada, em sentia molt estranya que jo anés tocant a peu pla, però la carrossa del rei tingués un altaveu. Sempre ho vaig trobar, com a mínim, incoherent.
Els organitzadors poden ajudar a educar la societat vetllant aquestes coses i donant-los el valor que tenen. I entre tots, com a societat, hem d’aprendre a escoltar, a respectar i a valorar quan algú està fent alguna cosa davant nostre que no és una pantalla que no ens veu, i això és una feina que va més enllà del nostre camp de les músiques tradicionals.
