Lila Fraysse forma amb Caroline Dufau el duet Cocanha, una proposta pensada per ballar que barreja polifonia hipnòtica amb la pulsació dels tambors de cordes i les percussions corporals. El grup establert a Tolosa aterra aquest divendres 6 de març a l’escenari del Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona per avançar-nos el seu nou disc, Flame Folclòre (o ‘Folklore extravagant’), un treball on porten el repertori tradicional occità al seu propi terreny de joc i que els serveix per parlar de les lluites feministes i ecologistes.
Heu actuat a diversos festivals i escenaris de Catalunya, com la Fira Mediterrània de Manresa, el Càntut, o el festival Grec de Barcelona. Com us heu sentit? Penseu que a Catalunya hi ha curiositat per la cultura i la música occitana?
Totalment. Crec que a Catalunya és on més ens sentim acollides i on trobem més curiositat cap a la cultura occitana. Quan estem a casa nostra i presentem les nostres cançons en occità hi ha molt poques persones que ens entenen, necessitem parlar és francès per fer-nos entendre. A Catalunya és un dels pocs espais on podem cantar en occità. La gent obre molt les orelles, perquè heu de fer un esforç per entendre l’occità, i a més Carolina i jo parlem dues varietats d’occità diferents. Per a nosaltres sentir aquesta complicitat és molt important.
Al Tradicionàrius presentareu el vostre disc Flame Folclòre, amb el qual heu dit que voleu “sacsejar el folklore”. Per què cal sacsejar el folklore? Quins són els tòpics o tabús que voleu trencar?
A França el folklore està molt lligat a ideologies conservadores, reaccionàries o d’extrema dreta. Nosaltres reivindiquem que el folklore també pot ser subversiu i que pot parlar de les lluites socials. Jugar amb les tradicions els codis comunitaris que tenim ens serveix per explicar millor les històries que volem explicar, i cantar com volem cantar. Per a nosaltres el folklore és com una font que ens permet crear i convidar la gent a ballar i cantar.
Quins temes expliqueu en el disc i on us heu inspirat?
Una de les novetats d’aquest disc és que hi ha molta més composició pròpia que en el treball anterior (Puput), on la gran majoria eren temes del cançoner tradicional occità. Penso que estem en un moment en què ens sentim més legitimades i més impregnades per aquestes fonts de tradició oral per compodre. Sempre partim del ball, dels tempos i dels ritmes occitans, però dins d’aquests patrons tradicionals ens permetem molta llibertat per crear, amb molta polifonia, molta orquestració. La manera de cantar el nostre repertori és ara molt més corporal i molt més compromès. Les nostres cançons són ara més polítiques, parlen de la nostra sensibilitat com a dones, com a occitanes, de les lluites actuals.
Lluites com la que canteu en el tema ‘Diuré Samsir’, el primer single de l’àlbum.
Sí, el tema fa referència a la lluita contra la construcció d’una autopista que vol connectar la ciutat de Tolosa amb Castres, amb la visió que el món rural està endarrerit i cal portar-hi el progrés econòmic i la modernitat: és el mateix que passa amb l’imaginari occità. Però al final aquesta modernitat només vol posar ciment i destruir el paisatge.
Aquesta cançó és un homenatge a la gent que està lluitant per defensar el territori. Amb la nostra música volem crear la banda sonora d’aquesta lluita i que serveixi per encoratjar aquesta gent. En tota lluita és molt important tenir un temps de festa, un temps per ballar i també un temps per crear cançons al voltant de les lluites, perquè aquestes cançons expliquin els moments de lluita i la nostra memòria col·lectiva.
També teniu temes que parlen de lluites feministes.
Sí, de fet, el pròxim single que publicarem a l’abril, ‘Remenanuèch’, parla de les primeres manifestacions nocturnes on les dones reclamaven poder sortir soles al carrer. Vam invocar un motiu de la mitologia occitana, un cavall màgic que té la peculiaritat que el seu llom que s’allarga cada vegada que una persona hi puja. Per nosaltres, aquesta imatge d’un cavall molt, molt llarg, cavalcat per moltes dones i creuant els carrers de la ciutat ens servia per transmetre l’esperit d’aquelles manifestacions de moltes dones poderoses i juntes i cridant “volem sortir al carrer sense por ni protector”.
Un tret essencial de Cocanha és la part rítmica, i especialment so dels tambors de corda. Què us aporten aquests instruments?
El tambor de corda és part fonamental del nostre so. Tradicionalment, el tambor sempre es toca acompanyat de la flauta. Nosaltres vam deixar la flauta i treballem amb els tambors d’una manera tradicional, però a la vegada anem més enllà, fent molta polifonia i afegint percussions amb les mans, els peus i amb la veu, a la qual donem una base molt rítmica. Com més creixem amb Cocanha, més i més ens endinsem en aquests jocs rítmics. Aquests sons, tocats en directe, sense màquina, sense looper, donen potència a la música i ens serveixen per vincular-la a la lletra.
Cantar en occità també és un tret distintiu de Cocanha. Què significa per a vosaltres cantar en occità?
Cantar en occità és la raó de ser de Cocanha des del principi. Amb la Carolina ens vam conèixer en un col·lectiu de creació audiovisual anomenat Dètz, per crear vídeos en occità per en Internet. O sigui, ja estàvem en la mateixa cerca d’una expressió occitana que no trobàvem. Nosaltres volíem fer el mateix amb el ball i des del punt de vista d’unes persones que parlen l’occità. Perquè en les músiques tradicionals hi ha molta gent que canta en occità, però la majoria de les lletres avui no són vigents, no funcionen. Per nosaltres és central trobar la poesia en la llengua.
Avui dia, cantar en occità és un gest molt polític. I a nosaltres ens serveix per poder parlar d’aquestes reivindicacions i lluites ecologistes, per exemple, perquè la llengua occitana ens diu els noms dels relleus, de les muntanyes, dels rius.
Vosaltres heu afirmat que feu música per ballar. Què representa el ball per a Cocanha?
Per nosaltres és la festa i el fet col·lectiu i comunitari. Un ball tradicional trenca amb la divisió jeràrquica entre artistes i públic. A nosaltres ens agrada aquesta funció social del ball, i de fet ara el nostre repertori tant es pot escoltar en un teatre com en una sala de festes, i ens agrada anar a tots aquests llocs per compartir la nostra manera de veure la música, de viure-la, i la llengua occitana. La música tradicional ens sembla molt bona base per relacionar-se amb la resta del món.
També convidareu el públic a ballar en el concert del Tradicionàrius?
Sempre ho fem. Assumim que és un concert en format d’espectacle, però amb si la gent vol ballar, en algú racó, sempre podrà ballar.
