Les commemoracions institucionals tenen per objectiu posar en relleu, recuperar i divulgar la memòria de personalitats i esdeveniments històrics, artístics, científics o culturals que han deixat empremta en el patrimoni col·lectiu dels catalans. Són gestionades pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i gairebé sempre mantenen una estreta relació amb el que en diem cultura popular.
El passat 2022 es va celebrar el centenari de l’inici de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya amb la promulgació de tres grans objectius, el primer dels quals era el següent: fer conèixer la gran labor que van fer en aquells anys, especialment en les missions de recerca, i fer que la recerca tingui una divulgació cantada actual en una gran varietat de gèneres i situacions. Però un any després, tot i seguir de prop els esdeveniments amb mirada optimista i positiva, hom té la sensació que almenys aquest objectiu no ha reeixit. Potser algun compositor ha tingut la sort de participar en els comptats encàrrecs o projectes de divulgació cantada actual, segurament més motivat per l’esperit creatiu que pel seu interès en l’OCPC. Però la majoria de músics, ja siguin professionals o afeccionats, directors, cantaires i seguidors del món coral, mestres de dansa i esbarts dansaires, grups de cultura popular (geganters, bastoners, colles castelleres, diables, contrapassaires, caramellaires, etc.), centres excursionistes, ateneus, centres cívics o culturals, conservatoris, escoles de música, de primària, instituts d’ensenyament secundari, tècnics de cultura, mestres, docents, clubs i escoles de fotografia, mitjans de comunicació i sobretot, el públic en general no tenen, avui dia, més informació sobre l’Obra del Cançoner Popular que el 2021. Molts encara ho confonen amb el Costumari Català o fins i tot amb el Càntut o el Tradicionàrius. Amb aquest panorama ja no cal dir res dels altres dos objectius, que trobareu descrits a la més que modesta pàgina web de l’Any Cançoner Popular (gencat.cat) amb l’encapçalament Cent anys després.
Però no tot està perdut. Com gairebé sempre acostuma a passar, és mercès a l’empenta i la bona fe de lluitadors solitaris, treballadors incansables, petites formiguetes carregades de feina però, sobretot, d’amor a la terra, al país i a la seva gent, que podem comptar amb valuosos treballs i magnífiques edicions que, contra tot pronòstic, reten finalment el merescut homenatge a les obres i els seus protagonistes.
Em refereixo, en aquest cas, a la incommensurable feina feta per Liliana Tomàs i Roch, comissària de l’Any Joan Tomàs i neta del mestre (l’únic músic i folklorista present en tota la trajectòria de l’OCPC), que treballa amb deler i absoluta passió, des de fa ja molts anys, per posar en relleu, recuperar i divulgar la memòria del seu avi. Penseu que al lloc web mestrejoantomas.cat, que ella escriu i edita, hi ha més del doble d’informació, amb actualitzacions i correccions constants, sobre l’OCPC que al lloc web oficial abans esmentat.
Doncs aquest mes d’octubre s’ha publicat, sota la seva direcció i signatura, el Cançoner de les Planes d’Hostoles 1922. Recull de Joan Tomàs i Joan Llongueres per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Una obra que conté tot allò que va ser recollit a la població de les Planes d’Olot (crònica, cantaires, melodies i lletres de les cançons, i fotografies) transcrit seguint uns criteris concrets que també s’expliquen, i molta més informació sobre, entre d’altres, la repercussió i la revifalla viscuda al poble anys més tard i les seves conseqüències, gràcies al repertori recollit, a més del projecte de l’Obra del Cançoner Popular.
L’edició s’ha realitzat gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de les Planes d’Hostoles, i també de la Diputació de Girona, l’Esbart Marboleny, el Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, i l’associació El Til·ler.
Un llibre important per moltes coses (tenint en compte la primera part d’aquest escrit) però també pel que Llongueres i Tomàs van deixar anotat en la memòria del treball de camp: “No creiem que s’hagi arribat, mai ni enlloc més, com aquí a les Planes a fer reviure tan plenament i tan col·lectivament el sentiment de la cançó nostrada”.
