Enguany es volen celebrar els 30 anys del Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) i s’aprofita un nou Tradicionàrius per aplaudir i marcar els punts a la història. No és el festival el que fa els 30, sinó el fet de ser tot un projecte dins l’Artesà de Gràcia. De CATs n’hi ha molts, perquè cadascú hi té una relació d’un tipus o un altre, unes experiències i unes històries de vida. També hi ha hagut moments històrics diferents, diguem-ne etapes. Superar l’era postpandèmia i post Jordi Fàbregas i seguir sent, sense oblidar d’on es prové, no és senzill. Fidels a uns principis, però que el projecte sigui viu. Agradi més o menys, el CAT és l’espai i centre de referència físic de les músiques tradicionals de casa nostra. Molts altres entorns es creen arreu del país i tenen la seva força i paper essencial, però són relativament efímers o amb menor repercussió nacional o interdisciplinar. Si ve algú local o foraster demanant per sentir, veure, tastar i aprendre alguna cosa sobre les músiques i danses tradicionals de Catalunya és allà on l’adreces: “Ves al CAT i mira què t’encaixa”. Quan hi havia programes televisius periòdics la gent havia arribat a dir que la música que fèiem era la música del “Tradicionàrius”, entenent aquest com una etiqueta d’una estètica i intencions concretes. Però darrere aquest Tradicionàrius, el festival bandera del projecte, hi ha tota una activitat diària i quotidiana, un espai de trobada i un lloc on adreçar-se: un lloc viu, amb gent que cada dia et pot donar resposta a aquests aspectes i això, en gran part, vol dir ser referent.
Quan atorguem aquesta responsabilitat en un espai no es pot deixar de ser crític. Perquè allò que voldríem que fos tampoc ho pot acabar de ser. És a dir, les expectatives i l’exigència poden ser molt elevades. A tothom li pot faltar alguna cosa i així, queixant-nos del que teníem necessitat de fer al CAT, a dos professors dels tallers, en Jordi Fàbregas ens va donar resposta amb la possibilitat d’iniciar la Taverna del CAT, generant així la recuperació d’un espai, el del bar, que amb les obres de l’Artesà havíem perdut com a lloc musical del CAT, juntament amb altres propostes que no han tingut continuïtat, però generant-ne també la possibilitat de moltes altres, com les posteriors Vespres dels dimecres. Però no sempre hi pot haver resposta a les inquietuds, demandes ni propostes. O, si més no, una resposta immediata. Per alguns hi hauria d’haver sempre música al bar; per d’altres la programació hauria de ser més nostrada, per d’altres més internacional; per alguns hi hauria d’haver un centre de recerca sobre músiques tradicionals; d’altres, en volen fer un espai de creació per artistes; alguns, un lloc d’aprenentatge encara més gran, i un llarg etcètera. I és que tot això ha anat essent al CAT segons els impulsos de cada etapa i persones que han format part de la idea. Sempre cal somiar, però reconduir, provar i tornar als orígens, quan cal. L’equilibri de la balança és complexa i el motor humà difícil de gestionar, sobretot el del públic.
Soc crítica en l’oblit, en no creure’ns més el que som i el que podem ser, en deixar-nos caure per les banalitats d’encaixar en alguns models comercials que ens pensem que ens dignificaran i mil coses més. M’agrada dir que el CAT és experiència, és tenir un espai viu de trobada, conèixer el que s’espera que passi… per gaudir més del com passarà. És ser conscients i militants de la catalanitat atorgada i que les relacions internacionals siguin un pretext per establir vincles, conèixer altres modes i no desmerèixer-nos, sobretot amb aquelles nacions germanes i lluitadores. La responsabilitat és gran. Cal confiança i orgull des de dins del CAT i des de fora perquè això passi, perquè cada dia es pugui vibrar amb l’emoció compartida. Desitjo que tot això segueixi sent, més enllà de la inauguració i els dies de foguerons, amb la il·lusió que pertoca i encomanant-la pertot Gràcia i arreu. Que ningú en baixi el llistó i que no ens desviem del camí, que els llops es troben entre les flors més efímeres!
