Inventar rimes, improvisar corrandes, nyacres i garrotins, practicar la mètrica i la melodia, afinar la veu, combatre el pànic escènic, construir un pandero, però també, i sobretot, compartir idees, experiències i recursos per aplicar la glosa a l’aula. Són algunes de les propostes que treballaran els alumnes en una nova edició l’Escola d’Estiu de Glosa, que se celebrarà del 16 al 19 de juliol a Juneda, a les Garrigues. Aquesta cita anual, organitzada per l’associació Cor de Carxofa, a través de la seva branca educativa –l’Eduglosa–, compleix deu anys promovent i reivindicant la cançó improvisada com a eina pedagògica i com a altaveu de les lluites socials.
Al campus ja s’han inscrit cinquanta-cinc alumnes, la xifra més alta de totes les edicions. I és que des dels seus inicis l’Escola ha anat creixent, en participants i també en dies, propostes i activitats (el programa ofereix una vintena de xerrades, tallers i espectacles i activitats lúdiques, des del matí fins a la nit). És un creixement paral·lel al que han experimentat en els darrers temps les trobades, mostres, combats i grups de cantadors arreu del país, i que són una bona demostració de la revifalla que viu aquesta forma antiquíssima de cançó oral arreu de Catalunya.
L’Escola s’adreça especialment als docents, de primària, secundària i també de formació d’adults, interessats a descobrir com treballar els continguts curriculars a partir de l’ús de la glosa, la rima i la paraula. Per a ells, hi ha un itinerari didàctic específic de quaranta hores que compta amb el reconeixement i el suport del Departament d’Educació i pel qual ja hauran passat més de 150 docents vinguts d’arreu dels territoris de parla catalana. Però l’Escola està oberta a tot tipus de públic interessat en aquest món, amb activitats d’iniciació –per aquells que s’estrenen per primer cop– i tallers de perfeccionament sobre diverses temàtiques.
Cada any la programació té un eix central i enguany seran les cançons de pandero, aquells cants que solien cantar les dones a la Mare de Déu del Roser, i que van sonar amb força entre el segle XIX i el XX però van anar-se perdent durant el segle passat. S’ha escollit aquesta temàtica “aprofitant que l’Escola –que en moltes edicions anteriors s’havia fet a l’Espolla, a l’Alt Empordà–, s’ha traslladat a Ponent”, on neix i encara és molt viva aquesta tradició”, explica Núria Casals, glosadora, presidenta de Cor de Carxofa i membre de l’equip docent. Així, a aquest instrument se li dedicarà la ponència inaugural, a càrrec de la musicòloga Ester Garcia Llop, i hi haurà tallers específics sobre el tema, entre ells un per aprendre a construir un pandero tradicional català, obert també a participants fora de l’escola.
A banda de les propostes formatives, les activitats festives són l’altra pota del programa. Els participants podran gaudir d’un vermut glosat i practicar la gamificació en la glosa, i a les nits s’ha programat una mostra de professorat, una nit de ball folk –oberta també al públic extern de l’Escola– i el concert del músic i investigador Guillem Ballaz. El multiinstrumentista i productor de Molins de Rei, qui va estar a la primera edició de l’Escola presentant el seu Projecte Pandero, torna ara amb el seu últim treball, Substrat, en què continua investigant i recuperant antigues cançons de pandero, combinades amb el cant redoblat eivissenc, cançons de bressol basques o joiks samis.
Per cloure el curs, el dijous 19 al matí es farà una mostra d’alumnes, amb temps suficient perquè els participants puguin arribar, l’endemà, a la Trobada de Cantadors de l’Espolla.
La glosa, eina educativa
Marta Lliró és mestra i tutora de primària al Moianès. Fa tres anys va descobrir el món de la glosa a l’Escola i des de llavors la fa servir a l’aula amb els seus alumnes entre els tres i sis anys. “En aquesta etapa no podem pretendre que construeixin quartetes de forma improvisada, però podem fer un treball de base i d’aproximació a la glosa”. Així, en les seves classes proposa jocs de rimes o anima a crear històries que després transformen en gloses, i que acompanya amb l’acordió i guitarra. I fa servir gloses per ajudar a estructurar les rutines diàries dels infants: “Corrandes de Beget per la rotllana de Bosc, Perdiuetes del Pirineu per la rotllana de psicomotricitat o Les gallines per presentar el ritual de relaxació”.
Per Lliró, la glosa és una eina ideal per al desenvolupament de l’infant, perquè treballa “el joc, la inclusió, les emocions, o la curiositat i la creativitat”, a més del llenguatge, el so i l’escriptura. I explica que els infants ho han rebut molt bé: “Es passen el dia fent rimes; esmorzen fent rimes, juguen fent rimes, es discuteixen per si una paraula rima o no”.
Però la glosa és també una eina pedagògica, lúdica i interdisciplinària per a qualsevol etapa. Pels adolescents i preadolescents, és un canal molt potent perquè s’expressin i deixin enrere la vergonya i les pors a fer el ridícul i a ser acceptat pel grup, i els ajuda a desenvolupar el seu pensament crític i les habilitats comunicatives. Núria Casals, qui és també professora de secundària a Folgueroles, insisteix que “a banda de treballar les competències musicals, el llenguatge i l’expressió oral i les matemàtiques, també ajuda a cohesionar el grup, a treballar el respecte i l’autoestima”. I també promou l’ús social del català en un moment en què aquest està en clar retrocés en escoles i instituts.
10 anys d’Escola
L’Escola va néixer el 2012 per l’empenta de l’associació de foment del glosat Cor de Carxofa i lligada a la Trobada de Cantadors de l’Espolla, una cita de referència de la cançó improvisada que se celebra des de l’any 2003 i que corona cada any el Rei o Reina de les nyacres; per tant, el campus enguany hauria fet tretze edicions, i no deu, si no fos per l’aturada per la pandèmia.
El creixement i consolidació de l’Escola és a la vegada causa i conseqüència de la revifalla que ha viscut la glosa en els últims vint-i-cinc anys a Catalunya (a excepció de les Terres de l’Ebre i a diferència de les Illes, on la tradició s’havia conservat), quan semblava abocada a la seva desaparició. Això s’ha vist a les aules, on la glosa està cada cop més present (l’any 2022, dues escoles catalanes van guanyar el Premi Baldiri de la Fundació Carulla per haver proposat la glosa com a eina d’aprenentatge en el context de la pandèmia) però també en la proliferació de grups territorials de glosadors i glosadores, que es troben setmanalment per cantar en un ambient més informal, explica Núria Casals. Són grups que porten nous alumnes a l’Escola i, al mateix temps, reben glosadors que han passat per les seves aules.
En trobem a Manlleu, a Girona, Terrassa, Figures, Verges, al barri de Sants de Barcelona o a Manresa, on participa Marta Lliró i que ella mateixa va fundar fa dos anys juntament amb altres alumnes amb qui van coincidir a l’Escola. Són un grup de set o vuit persones fixes, entre els 18 i els 50 anys, que es reuneixen els dijous a l’Ateneu popular, per practicar “una glosa més distesa: de sobretaula, de taverna, de vora el foc”, explica la glosadora. “Hem creat un clima de confiança on té cabuda l’humor, les emocions, l’esperit crític, l’espiritualitat, la poesia… i aquesta parada setmanal em dona molta energia”.
Un altaveu de les lluites socials
El grup de glosa de Manresa va acollir el passat febrer l’última de les trobades Nyàmeres, uns encontres de dones glosadores de tot el territori de parla catalana que repensen la glosa i la cançó improvisada amb una perspectiva feminista. Impulsats també per Cor de Carxofa, volen reflexionar i qüestionar aquesta tradició, combatre els discursos i actituds masclistes que s’han normalitzat, i buscar nous espais, temàtiques i maneres de fer menys competitives i més igualitàries. Tant Núria Casals com Marta Lliró insisteixen que la glosa no és aliena al sistema patriarcal i “que en el glosat no passen coses diferents que no passin en la vida diària”. “Com a dones glosadores tenim molts condicionaments implícits, que fan que et preocupis més de la imatge, d’allò que dius i pateixes més”, explica la presidenta de Cor de Carxofa.
“El fet de tenir el micro i l’altaveu en un moment i en un espai social ens dona l’oportunitat i la responsabilitat de visibilitzar certes coses, de denunciar les desigualtats i les opressions, de dir coses que facin canviar el món”, assegura Núria Casals. En la mateixa línia, Marta Lliró afirma que “la glosa té el potencial de ser un altaveu pel feminisme, així com altres lluites”. I conclou citant a Montserrat Roig: “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”.
