Entre les postres i el cafè d’un àpat de Nadal, vaig comentar a uns amics que estava llegint-me Santificaràs les festes (Fragmenta Editorial), publicat recentment per Maria Garganté dins la sèrie Deu Manaments. El comentari d’un d’ells em va admirar i sorprendre a parts iguals. “Sempre estem de festa o esperant-ne una”, va deixar anar. Tots vam assentir amb el cap, havia dit una veritat com una casa de pagès.
Si ens comparem amb les generacions del barroc i la primera contemporaneïtat, les generacions actuals hem perdut capacitat d’interpretació festiva, ens és més difícil desxifrar els codis i simbolismes de les nostres celebracions. Es pot afegir, a més, que la societat de producció i consum ha tendit a banalitzar –o si sou més indulgents, resignificar—el concepte de festa, entesa per a molts com aquells dies no laborable o que s’organitzen activitats d’oci. En aquest context, Santificaràs les festes arriba com pluja de maig. Perquè malgrat que hem perdut capacitat de comprendre-les (i per tant, viure-les amb plenitud), ningú dubta –com apuntava el meu amic—que continuen estructurant el nostre temps social.
De l’assaig de Garganté, m’agradaria destacar tres ingredients que fan molt sucós aquest plat literari. L’autora excel·leix en la capacitat per aclarir amenament conceptes que, si bé són essencials –sagrat, profà, identitat, comunitat, tradició—, acostumen a generar equívocs. El llibre també té l’encert de reflexionar entorn les festes des de múltiples mirades: la filosòfica, l’artística, la literària, l’antropològica, i evidentment, també la personal. No hi falten referències a Casas, Rodoreda, Pla, el baró de Maldà i moltíssims altres. En darrer lloc, Santificaràs les festes compleix amb l’objectiu—no gens fàcil—d’oferir una visió compendiosa de les festes en únicament vuitanta pàgines. El lector hi trobarà reflexions sobre el sentit de la comunitat, la sensualitat, les menges, ell, la competició, i l’enfortiment o afebliment de les festes a l’ordre social.
