Totes les recerques aporten nous coneixements a la palestra intel·lectual, però més aviat escassegen les que ofereixen visions que obren noves vies d’anàlisi. Aquest és el cas de la Historia de la sardana i la baula perduda (Alpina Llibres), de Pompili Massa, presentada ahir a la tarda a la Casa de la Sardana amb les intervencions de l’autor, el compositor Toni Arias i el president de l’Agrupament d’Esbarts Dansaires Carles Masjuan.
En el parlament de benvinguda, Xavier Tresserras va destacar que “és la primera vegada que es publica un estudi en profunditat sobre els ancestres de la sardana”. El president de Som Sardana va mostrar el compromís de la confederació amb l’edició de llibres i compactes que en promoguin el coneixement i el patrimoni. Tot seguit, Masjuan va subratllar un dels grans valors afegits de l’estudi de Massa: fixar-se en allò que fins ara s’ha considerat la prehistòria de la sardana, és a dir acabar el període investigat a mitjans del segle XIX, data d’inici de la majoria de treballs històrics sobre la matèria. Una altra virtut de l’obra, va prosseguir Arias, és la capacitat per desmuntar hipòtesis fantasioses. L’activista va lamentar que “molta gent s’ha dedicat a buscar orígens mítics a la sardana” en un llarg reguitzell de procedències i civilitzacions: els ibers, els grecs, Sardenya, els egipcis, els etruscs, els romans, els fenicis, els àrabs, els hebreus, els balcànics…
Totes aquestes explicacions fantasioses es basen en escadusseres referències literàries o en febles coincidències toponímiques o antroponímiques. Història de la sardana i la baula perduda ofereix una hipòtesi rigorosa en la mesura que incorpora una mirada diferent. “L’assaig no es basa en l’evolució musical –va apuntar Massa—sinó en com ballem”. Des d’aquesta òptica, el llibre fa un exercici d’arqueologia coreogràfica per descobrir com va definir-se l’actual forma de la sardana.
Per les característiques binàries del ball, Massa considera que només pot procedir de la carola profana, la branda, la corranda i el contrapàs profà. De fet, va defensar que la sardana té una ascendència “multimodèlica”, si bé no pot equiparar-se la influència que va exercir en ella les quatre danses esmentades. Mentre que buscar els orígens en el contrapàs genera seriosos dubtes, es detecta una “estructura idèntica” de la carola amb les primeres sardanes. A partir de l’anàlisi matemàtica i les referències històriques, Massa argumenta que aquesta antiga dansa, d’origen francès però ballada arreu de l’Europa medieval, és l’embrió de la sardana. En la seva forma original, els integrants de la rotllana -un cor i un solista, que a vegades es canviava a cada variació de la tornada— feien petites intervencions dramàtiques.
Com suggereix el subtítol del llibre, en fer referència a “un origen raonat”, Massa va advertir que l’havia escrit des de la mentalitat de l’assaig, és a dir de l’aproximació. Admet que no hi ha cap referència documental de caroles a Catalunya, però en contrapartida, aporta molts exemples de cançons populars que responen a la seva estructura: La masovera, El ball de la civada, La Margarideta o La pastoreta, entre altres.
A partir d’aquesta constatació, Massa va traçar els estadis d’evolució de les caroles en sardana: la substitució de la veu pels instruments (1560-73), l’abandonament de la part dramatitzable (1573-1606), i la transformació de les caroles tardorenques (1606-59) a les sardanes de tres costadets (1659-1714), actualment en desús. Més enllà d’identificar aquesta baula perduda, el llibre també fa un recorregut històric per la decadència i ressorgiment de la dansa des de la derrota a la Guerra de la Successió fins a la consolidació de la sardana vuitcentista.
El llibre pot adquirir-se a la Casa de la Sardana.
