L’escriptor, mestre i narrador Jordi Raül Verdú (Alcoi, 1960) explica que va ser al Canadà, visitant un tipi dels indis nord-americans, on va quedar captivat –i fins i tot “abduït”, assegura–, pel món de la rondallística, i va decidir dedicar-se a recollir les històries i faules de la seva terra que s’han transmès de generació en generació, des de temps immemorials, abans que es perdessin.
Això va ser l’any 1991. L’any 2001 va publicar el seu primer relat de rondalles, A la vora de la llar. Ara publica el recull que fa vuit, Rondalles i succeïts. Rescats de l’oblit (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), un treball que ha estat mereixedor del 39è Premi Valeri Serra i Boldú de Cultura Popular. Amb aquesta obra suma 238 històries i 34 anys en una tasca de la que espera “no jubilar-se mai”.
Com has plantejat el llibre?
La característica principal del llibre, a diferència dels altres que tinc, és que hi recullo per una banda, rondalles breus, relats sovint de caràcter fantàstic i llegendari, i per una altra els succeïts, que són narracions més curtes que pretenen despertar el somriure de la gent, entretenir-lo. Algunes són històries genuïnes, altres són versions que em semblen molt suggeridores.
Són 38 relats de transmissió oral que he arreplegat a quinze localitats de les províncies d’Alacant i València, i a huit comarques meridionals valencianes.
Quines són les temàtiques predominants?
La temàtica és molt variada. El llibre està farcit d’escatologia (amb títols suggeridors com El pet dels fesols, L’esmorzar del soldat), però també de pilleria i de coratge. Sovint hi ha una comparació, o una dicotomia: la ximpleria i la innocència, la religió amb la figura del rector i el pecat com a rerefons, la riquesa i la pobresa, el desgavell i l’enginy, la vida i la mort.
No poden faltar els animals, especialment les rabosetes (o les guineus), que apareixen sovint en els contes encadenats, i tampoc les animalades, i no precisament protagonitzades pels animals, sinó pels humans.
Els vellets també hi apareixen, amb la seua bonhomia i generositat. Altres personatges habituals són les espanta criatures, com ara l’home del sac o la pròpia mort. En altres relats els protagonistes són tres germans, on el més menut és sempre el més valent i eixerit, que acaba aconseguint el que els altres no han pogut.
Com és el treball de recopilació de les rondalles?
Tant les rondalles com els succeïts han estat espigolats de l’oralitat. És un treball que he fet anant de poble en poble, durant uns cinc anys, gravant a aquells informats que encara tenien viva en la memòria aquells relats atàvics que a l’hivern solien contar-se a la vora de la llar i a l’estiu a la fresca.
Quan vaig començar en això, em pensava que era qüestió d’anar a un poblet, de preguntar a la gent gran si recordaven els contes que contaven als fills o als nets… I d’això res. Perquè tu no deixes de ser un desconegut, un foraster, i explicar històries és una cosa una mica íntima. Per això acostumo anar a llocs on tinc algun conegut, o anar de la mà d’algun veí o amic.
En les rondalles sempre indique el nom i cognom de la persona, la seva edat i el nom del poble on ha nascut el rondallaire, perquè m’interessa tenir en compte el lèxic, la fraseologia, la toponímia de la gent de cada lloc, que el que fan és fer-se seua aquella rondalla que escoltaven de boca a orella, perquè és del seu poble, dels seus personatges, els seus habitants, els seus animals i les seues muntanyes.
Ha canviat aquest treball de recerca amb els anys des que vas començar?
El que ha canviat un poc és la meva manera d’obtenir relats, el fet de valorar-ne ara alguns més que abans no valorava. Per exemple, si jo sentia una versió semblant a un relat que ja tenia no li feia cas, ara sí, perquè m’adone que hi ha detalls –personatges, cançonetes, retahíles, topònims– que el fan especial, diferent.
He arreplegat unes tres-centes rondalles, probablement un 10% són rondalles que poden trobar-se similars en uns llibres o altres, però no són exactament el mateix.
I ara passa que moltes històries em venen a mi. Hi ha gent que coneix la meua tasca, o m’ha escoltat per la ràdio, i em truquen perquè tenen un casset que van gravar fa vint o trenta anys, amb les històries que explicava el iaio que fa quinze anys que és mort.
Les històries les transcrius tal com te les expliquen?
Procure ser molt fidel a la narració. No literaturitze. Li llevo castellanismes o barbarismes, però no m’invento res. A vegades, algú m’explica un conte i no se’n recorda del final i em diu: “Posa tu el que vulguis”. I jo els contesto: “No, jo no m’invento res, no puc acabar la història”. En les rondalles indico el nom de la persona i el poble perquè vull que siguin ells els veritables protagonistes. Jo soc un compilador que procure que aquestes històries no es perden.
Com vas començar a interessar-te per la recuperació de les rondalles valencianes?
L’any 1983 vaig començar a exercir de mestre i vaig començar a fer servir algunes rondalles –entre elles, algunes d’Enric Valor, el nostre gran autor de Castalla– per a l’assignatura del valencià, i vaig veure que donaven un gran resultat entre els meus alumnes.
Uns anys més tard vaig agafar un any sabàtic i vaig anar a viure al Canadà. Abans de tornar, vaig anar a visitar una reserva índia al Quebec i vaig trobar un tipi indi, amb un indi a l’entrada amb plomes de colors i un rètol que deia “souvenirs”. Portat per la curiositat vaig entrar-hi. A dins hi havia arcs, fletxes, artesania, pells, tamahoks, i també una prestatgeria plena de llibres amb llegendes índies, que parlaven d’animals, de guardians de la terra, dels nadius… Vaig pensar que en aquelles històries, tot i que no sortien rabosetes sinó bisons o coiots, eren similars a les que teníem nosaltres. I em vaig dir: “Me’n vaig a la meua terra a buscar les reserves índies que queden, que són els poblets al peu de les muntanyes, allunyats de les ciutats, que mantenen encara viva la tradició”. I vaig fer això: anar de poblet a poblet buscant aquells indis, aquelles persones majors, que encara pogueren contar-me.
La mitjana d’edat dels informants és entre els 70 i 80 anys. Malgrat tot, en el pròleg afirmes que ets optimista.
Sí, pot semblar una contradicció, però soc optimista. Quan vaig començar, amb el primer recull, A la vora de la llar, que eren 29 relats, la mitjana d’edat dels informants era entre els 60 i 70 anys.
Han passat trenta-quatre anys, i ara l’edat se situa entre els 70 i els 80 anys, s’ha corregut només una dècada. A més, algunes d’aqueixes històries me les han transmeses persones més joves que jo -a vegades és el besnet per explicar-me una del seu rebesavi- Això em dona molta alegria i molta esperança, perquè significa que es continuen transmetent de generació en generació. Hi ha històries molt arrelades a les famílies, a les que tenen una estima especial, que són com un tresor familiar, i això manté el relat encara viu.
Per això pense que hi ha motius per a l’optimisme. Crec que els éssers humans estem sempre famolencs d’històries. Jo també faig de conta-contes i no he trobat mai ningú que no vulgui escoltar una història. L’origen segurament està en l’època que érem petits i els nostres pares i avis seien a la vora del llit a explicar-nos contes.
Quines característiques ha de tenir un conte per captivar la gent i per aconseguir perviure en el temps?
Hi ha elements: un misteri, personatges poderosos, valents, amb poders especials per enfrontar-se al perill, ja siguen gegants, bruixes o la mort. Això ens agrada a tots.
Les rondalles són una bona eina pedagògica?
Jo les recomano per damunt de tot. Treballes una cosa molt important, i que fa molta falta als alumnes, com és l’atenció. A més, fas servir el llenguatge corporal i deixes de banda les pantalles, el televisor, el comandament a distància. També hi ha molt de vocabulari i molta informació sobre el nostre entorn, les nostres muntanyes, els aliments, la toponímia. Amb els contes encadenats treballes molt la memòria. I en la majoria hi ha una lliçó, un aprenentatge.
Queden moltes rondalles per recopilar.
Jo tinc acabat un recull més i estic treballant en la decalogia. D’això jo no em jubilaré, jo seguiré voltant perquè per a mi aquestes històries tenen una importància capital. Nosaltres els valencians ens hem incorporat una mica tard a la rondallística, vam començar a mitjan del segle passat però encara hem arribat a temps. Hem tingut un boom extraordinari a finals del segle passat i principis d’aquest, i això et dona esperances i et fa veure que no està tot perdut, que encara hi ha coses per continuar escorcollant i encara pots trobar-ne algun tresor.
