Des de fa no tants anys, quan parlem de mitologia ja no pensem només en el rei Artús, el Ieti, Alí Babà, Odisseu i el Minotaure, els hobbies, sinó també en les dones d’aigua, d’encantades, bruixes i fullets que poblen els nostres estanys, rius, boscos, coves i serralades. Bona culpa d’aquest canvi ho té l’escriptor, historiador i rondallista Daniel Rangil (Calella, 1956), que s’ha dedicat gairebé tota la seva vida –des que va descobrir El costumari català de Joan Amades– a bussejar per la memòria oral i el folklore català.
Rangil abocat aquesta passió en dos blogs, col·laboracions en mitjans i en nombroses obres: el 1993 va publicar el primer pòster de mitologia catalana (Éssers mitològics dels Països Catalans), després va venir la trilogia del Recull de cultura oral del Montnegre i el llibre il·lustrat Mitologia dels Països Catalans (Efadós, 2022). Ara presenta Llegendes i Rondalles dels Països Catalans, una mena d’spin-off d’aquella Mitologia, on reuneix relats populars d’arreu del territori de més de seixanta autors, des de Marià Aguiló, Joan Amades, Jacint Verdaguer, Sara Llorenç, Antoni M. Alcover o Enric Valor. En total són unes dues-centes històries fantàstiques que, com afirma Joan Borja en el pròleg, defineixen la personalitat i l’ànima del nostre poble.
Fa tres anys vas publicar el llibre Mitologia dels Països Catalans. Ara presentes Llegendes i rondalles dels Països Catalans: és una segona part o una continuació de l’anterior? Com va sorgir el projecte?
No és una segona part, perquè tot el que jo sabia de la nostra mitologia ja ho vaig abocar en el llibre anterior. Però sí em vaig trobar que hi havia lectors que em deien que, després de llegir Mitologia, s’havien quedat amb ganes de llegir més històries dels personatges que hi sortien. D’alguns no hi ha res més a explicar, perquè només tenen una història, com el Gegant de Puigmal, el Gegant de la Neu o el Carmençó. Però d’altres sí s’expliquen moltes històries i arreu dels Països Catalans: sobre els gegants, els follets, les bruixes, la mort, les encantades, etc.
Quina és la diferència entre rondalla i llegenda?
En teoria, una rondalla és una història que no pretén tenir cap aparença de realitat. En canvi, en una llegenda sí: perquè els personatges que hi surten han existit, o perquè la història transcorre en llocs reals. Però a la pràctica és molt difícil classificar si el que t’estan explicant és una rondalla o una llegenda.
En el llibre les històries estan agrupades per temàtiques: n’hi ha de bèsties, follets, gegants, bruixes, la mar, sobre tresors o la mort, i també un capítol dedicat a l’humor políticament incorrecte (amb babaus, sexe i escatologia), etc. Quines són les temàtiques més abundants de les nostres rondalles?
A tot arreu abunden les històries sobre gegants, tresors, o protagonitzades per bèsties amb comportament humanitzat. Però en funció de la zona dels Països Catalans, trobem amb unes temàtiques o unes altres. Per exemple, les llegendes protagonitzades pels moros són, per raons històriques, més abundants al País Valencià i a les Illes que a Catalunya. També les llegendes de la Reina Mora són molt pròpies del País Valencià. Llegendes de follets s’explicaven a tot arreu, però n’hi ha moltes a les Pitiüses, perquè allà Joan Castelló Guasch es va dedicar a recollir-ne.
Com ha estat el procés de recerca de les històries: les has buscat en fonts bibliogràfiques o te les han explicat directament?
He fet les dues coses. Per una banda, he aprofitat els relats que m’ha explicat la gent sobretot a la serra del Montnegre, que és allà on jo he fet més treball de camp. I, per una altra banda, en el llibre surten rondalles que són tretes de vuitanta llibres i escrites per més de seixanta autors diferents. He procurat sobretot que hi fossin representats tots els territoris de parla catalana, fins i tot els més perifèrics, com l’Alguer, la franja, el Carxe (a Múrcia) o l’illa habitada més petita dels Països Catalans, que no és Formentera sinó Tabarca.
Com has fet la selecció de les històries i dels narradors?
M’ha estat de molta utilitat el RondCat, un projecte de catalogació de totes les rondalles de tradició oral que han estat publicades. Després, he passat hores i hores remenant llibres en la Biblioteca de Catalunya i també he aprofitat alguns viatges al País Valencià i a les Illes per cercar llibres que aquí no trobava. A Menorca vaig poder consultar l’arxiu personal de Francesc Camps, que recull llegendes i rondalles de Menorca.
Has hagut de fer molta tria i descartar moltes rondalles?
Sí, he trobat molt més material del que hi surt al llibre i he hagut de fer-ne una tria. També m’ha condicionat l’espai. Hi ha alguns rondallaires que estiren molt les rondalles, com l’Esteve Caseponce, de la Catalunya Nord. D’ell m’ha estat impossible incloure-li una rondalla sencera, perquè m’hauria ocupat capítols sencers, i el que he hagut de fer és posar-hi fragments.
En una entrevista comentaves que hi ha dos tipus de rondallaires: aquells que agafen el relat i el transcriuen fidelment, i aquells que el reinterpreten i miren de millorar-lo. Quin tipus de rondallaire ets tu?
Jo el que faig, i diria que és el corrent majoritari actualment, és procurar transcriure les rondalles tan fidelment com sigui possible a allò que m’han explicat. Això vol dir que de vegades canvio l’ordre de les frases perquè s’entengui millor, o faig alguna correcció ortogràfica, però tot el que hi escric m’ho han dit.
En l’època dels primers rondallaires, en la Renaixença del segle XIX, el corrent majoritari era un altre: llavors tenien la idea que aquells relats de la tradició popular els havien d’elevar de categoria, elevar a una categoria literària, perquè havien de demostrar que el català era una llengua de cultura i en la que es podia escriure.
Solem associar la rondalla a un conte infantil, és un error?
És un error que fins i tot hi és al diccionari. El diccionari diu de rondalla: “destinada especialment a l’entreteniment dels infants”. Això és fals. Sí tinc rondalles que estan pensades exclusivament per a la canalla, però la majoria són per a totes les edats. Hi ha rondalles que no són aptes per a la canalla, i fins i tot algunes tampoc ho són per a tots els adults, perquè hi ha coses que no són políticament correctes. Quan es creen les rondalles aquest concepte de políticament incorrecte no existeix.
La televisió va matar les rondalles, o només és que ja no s’expliquen igual?
Ha canviat la manera de transmetre-les. La transmissió oral va funcionar fins a mitjan del segle XX, era allò dels vespres a la vora del foc, o els vespres a la fresca, segons si era hivern o estiu, quan la gent gran explicava històries a la canalla. A partir de la dècada de 1960, quan comença a entrar la televisió a les cases, li pren aquest espai i aquestes hores. Però gràcies a tots aquests folkloristes o rondallaires, aquestes narracions no s’han perdut, potser ara no s’expliquen de memòria igual que abans, sinó a partir dels llibres, però s’expliquen igualment.
Creu que en els últims anys hi ha més interès per la nostra pròpia mitologia?
Sí, aquest ha estat un dels meus objectius, i no soc l’únic. La demostració que hi ha aquest interès és l’èxit que va tenir el llibre Mitologia dels Països Catalans, o els llibres que va publicant Joan de Déu Prats, que també són d’aquesta temàtica.
Suposo que entre ell i jo, i les il·lustracions de la Laia Baldevey i unes quantes persones més estem aconseguint que la gent sàpiga que nosaltres també tenim una mitologia pròpia.
En aquest llibre, com en l’anterior de Mitologia, has treballat amb la Laia Baldevey, que n’ha fet les il·lustracions. Com és el treball conjunt?
Jo faig el text, li passo i ella fa la seva interpretació. Alguna vegada li he donat alguna indicació per canviar l’enfocament d’algun personatge, però ha sigut de forma excepcional. Habitualment ella capta molt bé com ha de ser el personatge.
Quina seria la teva rondalla favorita?
Deixa’m pensar, perquè en el llibre n’hi ha més de 180. Una que m’agrada molt és ‘I queixalets també!’, d’Enric Valor. També ‘Es Gegant des Vendrà’, de Joan Castelló d’Eivissa, que he reproduït fragmentada perquè és molt llarga. I de la Catalunya Nord, l’Esteve Caseponce també escriu les rondalles amb molta gràcia, destacaria per exemple ‘El metge Carboner’. D’aquesta, sobre un metge que fa un pacte amb la mort, en trobes versions arreu dels Països Catalans.
Què fa que les rondalles hagin perdurat tant de temps, i se segueixin explicant fins avui dia?
És curiós com perduren aquests relats en el temps. He fet molt de recull de memòria oral, i m’he adonat que la memòria oral d’una família és molt efímera. La majoria de la gent no sap absolutament res de la seva família cent anys enrere. En canvi, aquest tipus de narracions poden perdurar extraordinàriament. Per exemple, la història de la bruixa que transforma l’home en un ruc per fer-ho servir com a bèstia de càrrega ja s’explicava en la Gràcia clàssica, en l’època romana i apareix en el Malleus Maleficarum de 1487. I quan jo vaig fer el treball de camp a Montnegre l’any 2007, encara un narrador me la va explicar.
En alguns casos, els personatges deriven d’antigues divinitats. El cas de la Molsosa, que ens vindria d’una vella divinitat d’un bosc, i encara d’una divinitat paleolítica que seria la deessa mare, la creadora de tot. O el Pare Llop, aquest personatge que governa els llops, el podem rastrejar en la història com una nissaga: els etruscos invocaven el déu Luperc per protegir-se dels atacs dels llops i després el cristianisme el converteix en el sant Llop, però encara molt abans, en el paleolític, trobaríem un senyor dels animals.
Més enllà de les religions predominants, hi ha creences que perviuen, s’adapten al temps i canvien de forma però en el fons són les mateixes.
Quin és el seu pròxim projecte?
Tinc projectes, però com que encara són al cap m’estimo més no explicar-los, perquè potser al final no arriben enlloc.
