Antoni Gómez i Giménez (Sagunt, 1960) és escriptor i periodista. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en Polítiques de Benestar Social per la Universitat de València. Col·labora en mitjans com Levante-EMV o RTVV. Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961) és escriptor i tècnic lingüístic. Ha cursat la carrera d’enginyeria tècnica i conrea diversos gèneres (poesia, novel·la, narrativa curta, teatre…).
Què podeu contar-nos de Que torne la joia pura al carrer!?
És una antologia de poesia que tracta de la catàstrofe de la barrancada del 29 d’octubre del 2024 al País Valencià. Una catàstrofe no solament de danys materials, sinó també, malauradament i “evitablement”, de danys personals, amb un cost de vides humanes tan descomunal que ho ha entrebancat tot.
Alguns poemes parlen de la memòria del fang, de la ràbia del poble; hi ha qui es pregunta en quines condicions és suportable la vida i hi ha qui parla de l’horror de la devastació “abans que el fang ens faça invisibles”, però sense consentir la mort en nosaltres mateixos, tot i que la majoria acaben amb una proclama positiva, perquè “cal construir un poble d’esperança”.
Són poemes al·legòrics i poemes que van al moll de l’os, poemes que s’han escrit amb els sentiments a flor de pell i poemes que s’han escrit amb la sang calenta o des de les vísceres, des de la consciència de ser un poble humiliat, maltractat, però amb una gran dignitat i noblesa a prova de mentides i menyspreus.
Per què heu elegit aquest títol?
“La joia pura del carrer” és un vers de Vicent Andrés Estellés que es troba en el llibre Ciutat a cau d’orella. Pertany a un poema dedicat a la seua dona, Isabel, en el qual rememora la vitalitat i l’alegria del carrer. El subtítol del llibre és “Versos per la dana”. Però buscàvem un títol, malgrat tot, engrescador i esperançador. Apostem per la cultura i la paraula, i perquè el món del llibre i el de les nostres lletres tornen a l’activitat i a la normalitat de sempre, com així ho ha de fer també “la joia pura del carrer”.
Com va sorgir la idea del poemari?
Va sorgir d’Antoni Gómez, que de seguida es va posar en contacte amb Vicent Penya per tal de posar-la en pràctica. Pensàvem que els poetes no podíem estar al marge ni callats davant d’una de les pitjors catàstrofes que ha patit el País Valencià en els darrers temps. De fet, hi ha uns quants poetes que s’han vist afectats directament, amb pèrdues materials o personals, i que possiblement han escrit alguns dels poemes més emotius i crucials.
Per què és bilingüe?
Com totes les antologies, la nostra no és ni més equitativa ni menys que altres, però sí que hem intentat que siga tan representativa siga possible del conjunt de les veus poètiques del País Valencià, amb un nivell literari garantit, veus poètiques de referència en català però també en castellà, que són un exemple de la diversitat que a hores d’ara trobem en tota la poesia valenciana.
Quina va ser la recepció de la idea per part dels poetes als quals vau enviar la invitació?
Molt bona. Sí que és veritat que alguns no hi participaren perquè no es veien capaços emocionalment d’escriure res davant d’una catàstrofe com aquella.
Quines condicions indicàreu a cada poeta?
Eren molt obertes. Preferiblement, havien d’escriure un poema inèdit sobre la catàstrofe o sobre les seues conseqüències, però també es podien admetre poemes editats relacionats amb la temàtica. Una altra condició era que, com que havíem previst que hi participaren moltes veus, cada poema havia de cabre en una pàgina.
Quina és la significació simbòlica de la portada del llibre?
El nostre il·lustrador de la coberta ha sigut Sergio Bonaque, dissenyador de Sagunt, i ha perfilat una portada amb una combinació de colors impactant: un enorme cor roig que sura sobre les aigües enfangades, amb un fons de tarquim, davant d’un cel clar. És senzill veure-hi el significat poètic.
A què es destinaran els diners que traga l’editorial de la venda del llibre?
En tant que projecte solidari, els guanys assolits en la comercialització del llibre es donaran al sector del llibre valencià afectat per la dana. L’Associació d’Editorials del País Valencià i el Gremi de Llibreters de València en faran de mitjancers.
Quin ordre o estructuració heu seguit?
El llibre comença amb un “Llindar editorial” en què els editors Miquel Àngel Pradilla i Ramon París fan les seues apreciacions; continua amb un pròleg dels dos coordinadors i curadors del llibre, Antoni Gómez i Vicent Penya; tot seguit, es desplega el conjunt de poemes dels diversos poetes ordenats alfabèticament; i, per acabar, una “Addenda d’un afectat per la dana” a càrrec de l’escriptor Lluís Roda.
Quants poemes i poetes hi ha?
Hi han participat 114 poetes. Per tant, hi trobarem 114 poemes en 114 pàgines. Hem tingut en compte, a més de la paritat de gènere, la diversitat generacional. Poetes joves que han començat el seu trajecte literari amb una obra digna i prometedora i poetes veterans que han obtingut al llarg del temps reconeixement públic i una certa celebritat, molts dels quals són plomes de referència al nostre país. Els poemes que hi trobarem s’han escrit des de l’estima i la solidaritat, però també des del sentit crític i reivindicatiu, des de la ràbia continguda i la indignació.
Quant de temps ha dut el projecte des del moment que va sorgir la idea?
La idea del projecte va sorgir pocs dies després de produir-se la catàstrofe, és a dir, a principi del mes de novembre de l’any passat. El llibre va acabar d’editar-se en el mes d’abril d’enguany. Ha estat un projecte treballat meticulosament i amb molta estima durant aquests mesos i el resultat, com es pot comprovar, ha estat una publicació de dignitat i de qualitat davant d’un desastre com no s’havia vist des de feia temps al País Valencià.
On es va presentar per primera vegada?
A la sala d’actes del Centre de Cultura Contemporània Octubre el dia 30 abril.
Com hi va anar?
La veritat és que la sala d’actes es trobava de gom a gom de poetes i de persones interessades en el projecte i l’acollida va ser magnífica i molt calorosa.
Què hi ha de pròximes presentacions?
En tenim previstes unes quantes més al llarg del territori valencià i dels Països Catalans. De moment, n’hi ha una al Port de Sagunt. I, més endavant, estem preparant-ne alguna altra en algun dels pobles afectats per la barrancada.
Hi ha algun acte previst al Principat?
Ens han convidat a assistir a la Setmana del Llibre en Català a Barcelona a setembre. Amb molt de gust exposarem a la capital catalana tots els detalls del nostre projecte.
En homenatge a un dels poetes antologats que ens ha deixat recentment, Ramon Guillem, i emulant la seua mestria i bon quefer, us mostrem un poema col·lectiu que s’ha compost agafant un vers d’alguns dels poemes en català del llibre:
Després que el fang sembrà de mort els pobles,
abans que el fang ens faça invisibles,
cal construir un poble d’esperança,
palpar el cos fins a la cicatriu,
abocar la tempesta cap a la púrria d’inútils.
Creix la ràbia del poble, flor obstinada,
l’amargor en la gola.
El gran negament enfonsa les passes,
ara que l’aigua m’ha negat el cor.
En quines condicions és suportable una vida?
Són les preguntes que demanen resposta.
Com els crits de gent ofegant-se,
com la litúrgia que sols pot vindre del poble.
El fang va festejar el president guixaire
per mentir sense vergonya l’evidència del desastre.
Fariseus de la fúria, sacerdots de la ràbia.
He sigut peix de fang
i tindrem el fang sempre al cor,
matèria on germinaran llavors de goig.
El temps passa però és com una muntanya.
Heus ací el temps enfangat,
una grisa trinxera de mots
en la bondat d’unes vides truncades de sobte,
rostres que s’esglaien amb l’aigua al coll.
De la nit al matí el carrer es feu riu,
el sol brolla des de la fondària més recòndita.
Buida queda la casa, no li queda trespol,
no sabem el pes que sostindran les bigues,
soterrades sota el fang, sonaren les alarmes.
Cercàvem junts la senda de sobreviure lliures,
però sabem qui ens va ignorar i ens nega amb arrogància.
I a la nit un gemec d’un vent humit i brut
després de tot un silenci de fang
en la llarga nit de l’aigua
el dia de demà, potser ara mateix,
rambla avall l’aigua tot ho arrossega.
