Fa cosa d’un parell d’anys, Els Vernets —una cobla de grallers a la vella usança— varen fer un seguit d’acudits gràfics a X (llavors Twitter) sobre la Festa Major de Vilafranca del Penedès. Un d’aquests, per mi el més sensacional, deia: “els balls que criden oé, és perquè no saben ballar bé”. Enguany hi han tornat, relacionant la qualitat del ball i el nombre d’onomatopeies per minut, i els del ball pla, per la seva banda, els responien que només els seus oé eren vàlids: traieu conclusions. Ara bé, no es pot dubtar de la qualitat del ball de Vilafranca del Penedès —sense voler entrar en qualificacions sobre l’evident pèrdua de qualitat coreogràfica en tots i cadascun dels balls de Vilafranca del Penedès (i ho dic des de la més pura objectivitat)—, ja que, malgrat tot i els oés, continua essent infinitament superior a la de molts balls populars de la immensa majoria de pobles de la seva encontrada… i part de l’estranger.
Tot i que no m’interessi parlar de balls i coreografies, sí que trobo interessant parlar de la consideració de qualitat cultural entorn de la festa, sobre les concomitàncies que hi ha entre la festa snob, aquella que habitants de tota la vida d’un poble consideren pròpia i genuïna, i la popularitat real i absoluta de la festa. Pel que fa a la cridòria enmig d’un ball, no crec que valgui la pena gastar-hi més tinta: només són mostra de l’individualisme i en molts casos frega la vergonya aliena.
Continuant amb l’exemple de Vilafranca per parlar de superioritat moral i xovinisme és el més adient, puix en els darrers anys la festa major de la capital de l’Alt Penedès les ha vistes de tots colors. Pocs ens hauríem imaginat que “la més típica” (enteneu les cometes com el que són, finíssima ironia), pocs anys abans d’haver de patentar un recinte per als balls amb megafonia i fer octavetes amb les normes de seguretat, perdria la moixiganga. I que els sitgetans —fent gala del seu grandíssim savoir faire quant a moixigangues refereix— s’estarien fent quadres i misteris sota la pluja davant Sant Fèlix mentre aquest es resguardava de l’aigua en la cotxera d’un veí (que no crec que hagi fregat mai més aquell racó on va estar la venerada figura). Aquesta pèrdua es degué a una pretesa consideració de superioritat vilafranquina amb la moixiganga (i és un tema del qual només vull insinuar-m’hi, és sabuda la meva profunda admiració a l’actual moixiganga vilafranquina, i em permeto tancar el tema recitant Els Vernets quan diuen que “abans la moixiganga era un cristo, i ara és com Déu mana”). I, per si hi havia dubtes, aquest onze de setembre, ho han tornat a deixar clar: els vilafranquins són volgudament superiors a “la resta de la Gàl·lia, que és bona pels senglars” (que deia el cunyat d’Abraracúrcix, el cap, a Astèrix a Lutècia).
Siguem sincers, la convidada d’elements de Festes Patrimonials d’Interès Nacionals per celebrar els 325 anys de l’arribada de la relíquia de Sant Fèlix no és altra cosa que una trobada snob. Recordo la màxima de fa uns anys en què es deia “Barcelona no pot convidar elements festius, ha de convidar seguicis”. El resultat: veure l’excel·lentíssim ball de bastons de Cardona dalt un entarimat recitant els versos a la Mare de Déu del Patrocini (sense cap Mare de Déu sobre l’escenari). I encara més, qualsevol persona amb dos dits de front es preguntava que hi feien, aquells infants, recitant allò sense cap context. Aquesta és la qüestió: el context. Sempre és el context. Els elements festius, i encara més si formen part de la catalogació oficial, tenen lloc en el seu espai-temps, amb les relacions socials que s’hi formen i conformen. I la gràcia és anar-los a veure a casa seva, des del respecte, perquè el ball de bastons de Cardona, en tant que patges de la Mare de Déu, no són res sense ella. I potser veure’ls participar d’una trobada d’aquest tipus snob, amb els seus amics de la seva categoria social, fa perdre tot el sentit a la catalogació. I si continuem amb el tòpic de “la més típica”, cal detallar-lo com una marca, tal com “d’arrel”, “cava” o “corpinnat”, i és que aquest trist concepte propagandístic, és clar que pensat per l’assistència d’espectadors, buscant la convocatòria de forasters per a gaudir de Sant Fèlix a Vilafranca—perquè la festa també és economia—, i perquè ser la més massiva i massificada, també demostra ser superior. I no oblidem la relació del públic i els balls i entremesos, perquè fora bo plantejar-se que totes les festes populars comme il faut tenen aquest punt de massificació, d’ebullició popular i emoció; i no parlo del que es viu al carrer de la Palma de Vilafranca, que res té a veure amb l’ebullició popular, l’emoció i la relació respectuosa, però sembla que s’amaga —i jo no vull destapar secrets.
Trobo urgent parlar del sentit general de la festa a casa nostra, cal assentar les bases de la consideració de patrimoni de molts dels nostres rituals i pràctiques festives. I fer-ho a l’inici del curs polític pot ajudar, bo i sabent que moltes de les declaracions patrimonials (FPIN, EPIN, BCIIN) són fruit de l’estratègia política. Què té de patrimonial, si no, la festa dels passadors, que fa 25 anys que se celebra sense pràcticament cap vinculació real amb la comunitat? I, per contra, com és que la festa de Sant Bartomeu d’Igualada —la festa major, amb aquest nom, més antiga del país— no ho és? Espero que no sigui perquè la capital de l’Anoia té la festa dels Reis i la de Sant Antoni dins el catàleg de patrimoni festiu i Badalona no en té cap! Perquè com a badaloní, i fester, ben content que si Igualada si ho mereix (penso sincerament que sí), que ho tingui! I tant que sí. Tot i això, no puc deixar de pensar en la multitud de FPIN, EPIN i futurs BCIIN, que entenc que són la màxima consideració patrimonial festiva (i immaterial) d’aquest país, que no es declaren per la seva realitat d’interès nacional, sinó per altres interessos (i en qüestió d’interessos poc puc aportar, bé que recordo l’interès que em va suscitar —i encara em captiva la relectura— l’article boîtes, clubs, raves: metamorfosis de la festa juvenil. Ara, dubto que aquestes una qüestió nacional, encara que sí que és, sens dubte, popular). Moltes d’aquestes festes no tenen cap mena de consideració ritual. No responen a un sentit litúrgic —civil o religiós— sinó que són purament espectacle. Circ Social. Una posada en escena, una mostra pública destinada a ser vista, a ser consumida —i sovint, a ser administrada des de la distància.
I ara tornem a Vilafranca, que avui fa d’ase dels cops. Perquè, no ens enganyem, hi ha un grandíssim nombre de festes o elements—alguns recentment declarats BCIN, com el Drac de Vilafranca— que participen en la cursa popular de la festa major del seu poble. I no passa res perquè, bé, és un drac… ja se sap, li hem de posar una “I” més perquè no pot ser BCIN “de primera”. És patrimoni de segona. I la mostra és que tots sabem que passaria si pengéssim una bombeta fora de lloc a Sant Climent de Taüll. Sentiríem els mil milions de llamps i trons del capità Haddock. Malgrat que no passaria perquè hi ha un fidelíssim seguiment administratiu de tots els monuments i béns declarats patrimoni, com ha de ser. És per això que, tot i la meva divergència amb en Manuel Delgado, convergeixo profundament amb ell en el tractament «d’engendre categorial infumable» del polisèmic terme cultura popular. Com moltes altres coses, fruit de les modes, els conceptes buits són canviants segons la tendència del moment. Habitualment, tendència política. I només així s’entén que el Centre de Promoció de la Cultura Tradicional i Popular Catalana passés, en el seu moment, a ser la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, i només així s’entén que l’associacionisme cultural s’interpreti de la mateixa forma que l’associacionisme esportiu, el juvenil o el veïnal. I disculpeu-me els membres d’associacions esportives, juvenils o veïnals, però és més que evident que no fem el mateix els uns que els altres.
Hi ha hagut moltes crítiques (compartides per un servidor) per tal d’aquesta sortida del drac —original o còpia és igual, perquè sempre és el drac— en la cursa popular de la Festa Major, però… per què? Perquè és cert que el drac identifica els vilafranquins, potser tant o més que Sant Fèlix. És ben cert que en plantejar-se la festa dels 325 anys de l’arribada de la relíquia de Sant Fèlix, varen tenir clar que l’element vilafranquí que ho presidia tot havia de ser el drac tot fent un seguici factici —per no dir frankenstein— amb els típics elements més patrimonials de la resta del país —finalment, però, varen acabar sortint els elements forans i els locals. Si Barcelona, per la consideració de capitalitat, no podia convidar elements, sinó que havia de convidar seguicis, què fem quan una FPIN celebra una efemèride? Demostrar la seva superioritat social amb els seus, com qualsevol snob. I encara més, el vertader problema és que es permetin el luxe de mirar per sobre a tothom perquè ells són el “drac de Vilafranca” (i enteneu Vilafranca com Mataró, Solsona, Berga o Tortosa). Aquí és on es generen els biaixos socials de la festa, biaixos socials antinaturals i ahistòrics: de tota la vida els habitants-d’un-poble de pro han estat els comitents, els que tiraven perretes a la dansa de les arts i oficis de Morella, no viceversa (amb l’excepció dels diables de Camp de Tarragona, que es pagaven les carretilles per mostrar-se públicament).
Perquè la cultura és un discurs, sí, però també el patrimoni és un invent. Un invent —com gairebé tot— amb finalitats polítiques, simbòliques i, sovint, econòmiques. I la cultura popular, que havia estat arrelada, viscuda i col·lectiva, ja no és popular —o n’hi ha una altra, la dels boîtes, els clubs i les raves. La festa ha deixat de ser només una pràctica compartida per esdevenir una cosa més: patrimoni. I ara, com a patrimoni, ens ha de representar. Ens ha d’identificar. Però, per identificar de debò, cal tornar a la base. Cal compartir. Cal viure. Cal reconèixer allò que som, no des del discurs institucional ni des de la solemnitat catalogada, sinó des de l’experiència. Perquè la festa no és festa si no es comparteix. Perquè la festa sense context és només soroll. Perquè la tradició sense comunitat és teatre. Perquè el patrimoni sense vida és decorat. I perquè lluny del que pugui semblar, l’snobisme popular no, no és un oxímoron. És el reflex més pur d’una realitat contemporània: la d’una cultura que s’ha institucionalitzat tant, que ha acabat esdevenint una forma d’exclusivitat, quan havia de ser, precisament, tot el contrari.
