La tardor de 1981 se celebrà el Primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional al Palau de Congressos de la Fira de Barcelona. L’esdeveniment formava part del Pla de Dinamització Cultural que jo mateix vaig redactar des de la direcció del Servei de Promoció Cultural, en el si del departament de cultura del conseller Max Cahner. Es tractava de la primera vegada que es convocava al conjunt de la cultura popular. La crida va ser atesa per una multitud d’estudiosos i activistes, que van desbordar la capacitat del Palau de Congresos obligant a convertir el cap de setmana previst per celebrar el congrés, en jornades inaugurals, per acabar clausurant-lo al cap d’un any a la Casa de Cultura de Girona, després d’una vintena d’àmbits arreu de Catalunya per debatre quasi tres centenars de comunicacions. Els dos mil vuit-cents participants en les aules del congrés es van multiplicar per molt, sobretot pels actes festius que van omplir places i escenaris durant tot un any.
L’esdeveniment forma part de la meva pròpia trajectòria per la vida pública i quaranta i tants anys després, tot sovint retorna el record a la memòria, com em va passar el dissabte16 d’agost, acudint com espectador a la Trobada de Músics Sense Solfa que, des de fa 39 anys, organitza el polifacètic Amadeu Rosell; que presentà, un a un, els músics que seien dalt de l’escenari. Tots plegats van atreure als jardins del Monestir una munió d’incondicionals que sobrepassaven la previsió de cadires i van acabar seient en el mur que rodeja els jardins. A la primera línia de l’entarimat lluïen entre d’altres els acordions diatònics, autèntiques peces de museu que encara sonen nostàlgics.
L’Amadeu Rossell era en aquell multitudinari congrés que vam celebrar el 1981 a l’antic Palau dels Esports, la millor instal·lació esportiva coberta que, aleshores, tenia Barcelona, on van actuar les més carismàtiques expressions del folklore català. Per posar final al que acabà sent un gran festival, vam decidir que la darrera actuació havia d’impactar en la sensibilitat de la gent que omplia les grades del Palau. Algú va posar sobre la taula la proposta de fer baixar a Barcelona el grup d’acordionistes del Pirineu que, aleshores, coordinava qui era ja una figura de prestigi, Artur Blasco, que, des d’Arsèguel, havia impulsat un antic moviment musical popular que encara persistia. Quan va aparèixer a l’escenari del Palau aquell grup de gent, sonà la més gran ovació del festival. Entre ells destacava la joventut de l’Amadeu Rosell i potser hi havia algun altre actuant d’aquesta nova trobada a Camprodon.
Van passar més de dues dècades per retrobar l’Amadeu, com a dinamitzador cultural de la Vall, fent diferents funcions, involucrat en diverses formacions musicals i en la recerca de músics i de les músiques tradicionals de la Vall. (Darrerament amb la col·laboració d’un altre Amadeu, el seu fill, atent als teclats i al bon funcionament dels actes). Vaig gaudir d’algun dels espectacles que, en la línia d’investigació, va promoure i es bo deixar-ne constància.
Fa vint anys la Trobada de Músics Sense Solfa ja estava consolidada i encara em vaig retrobar amb alguns dels avis ovacionats al Palau dels Esports. Quan l’Amadeu Rosell els presenta, sempre esmenta com a referent en Pep Blach de Beget, que “de vegades feia set hores de camí per anar a tocar”. Ja no hi és, però sobre l’entarimat, rere els respectius acordions, hi son l’Ernest de Bagà, que és pastor però ja tocava amb el grup Surtí com surti; com hi és Lluis Armentos de la Colònia Rosal, nascut el 1942, que ens dirà -ironitzat sobre si mateix- que “a casa seva eren cinc germans i tots tocaven l’acordió; com sigui que el gran ho va aprendre malament, els altres tampoc ho fèiem massa bé”.
Un forner-poeta força premiat, Josep Riera, del Lluçanès, fa anys que actua a la Trobada amb l’únic instrument d’una notable veu, que sempre es guanya l’auditori cantant a capella les seves romances d’arrel popular, malgrat no haver passat per cap escola musical. En Martí de cal Picola d’Ogassa (el més jove de tots en haver nascut el 1988), és pastor de la serra Cavallera i xalador d’ovelles, guanyador de diversos campionats de Catalunya, ens tocà una jota i, en anunciar la interpretació del “Canó de Palamós” del mestre Ortega Monasterio, va provocar un aplaudiment espontani entre el públic. Jaume Vidal (Puig Sec, 1943) resideix a Llanars, que igual toca l’acordió cromàtic que el diatònic, va ser el pòrtic de l’esperat Valentí Alsina, que va néixer el 1940 a Sant Salvador de Guardiola, on sempre ha fet de pagès, malgrat que porta tota una vida recorrent la geografia catalana, fent les delícies de les diferents audiències amb les seves tonades iròniques, amb les que, de la mateixa manera, defensa la pagesia i l’ecologia, com posa en qüestió qualsevol figura pública en base als seus desencerts. Malgrat que acudí a Camprodon acabat operat i recolzant-se en una crossa, va provocar esclats de rialles tantes vegades com s’ho va proposar.
A l’hora dels discursos, en la que va ser present Xavier Guitart, alcalde de Camprodon i actual delegat de la Generalitat a la demarcació de Girona, anunciant la 40 edició de la Trobada “quan i com l’Amadeu Rosell ens digui de l’any que ve”, cal valorar l’èxit d’un esdeveniment que ha calat a fons entre el veïnat i els estiuejants de la Vall, segurament pel valor de l’autenticitat i també per l’encert i la capacitat de gestió d’un Amadeu Rosell, actualment alcalde de Llanars i president del consell comarcal del Ripollès, corroborant la constant històrica de les nombroses aportacions de la cultura popular a la gestió pública.
