“Difícilment trobaríem un autor que hagi estat tan popular i alhora més mal conegut”. És una de les frases més lapidàries de l’exposició ‘Vicent Garcia. Rector de Vallfogona. IV centenari de la seva mort (1579-1623)’, que es pot visitar al vestíbul de la Biblioteca de Catalunya fins al 31 d’octubre. Una oportunitat magnífica per conèixer com s’ha difós històricament la seva vida i obra, tant des del respecte literari com des de l’anecdotari popular. Els materials recopilats pel comissari Albert Rossich –manuscrits, llibres, butlletins, articles de premsa, discursos…—converteixen aquesta mostra en una cita imprescindible pels amants del poeta.
Els estudiosos de l’obra de Garcia han topat tradicionalment amb dos grans obstacles. Un pecat original, que és el desinterès que el Rector de Vallfogona va demostrar en vida per recopilar la seva obra o fer disposicions testamentàries per divulgar-la després del seu traspàs; i un trava heretada, la dificultat per distingir l’obra verdadera dels centenars de peces apòcrifes que la popularitat pòstuma de Garcia va incentivar. A més, cal afegir que el tumultuós context polític que va viure Catalunya, marcat per la Guerra dels Segadors (1640-1659), va dificultar la reivindicació immediata d’un autor que, en vida, havia estat mereixedor de gran fama.
El recorregut cronològic de la mostra comença amb els manuscrits publicats pels admiradors de Garcia durant la segona meitat del segle XVII. Són el preludi de de L’harmonia del Parnàs (1703), edició publicada per l’Acadèmia dels Desconfiats que encara avui, mentre no s’acabi la publicació de l’obra completa a cura del mateix Rossich, continua sent el text literari de referència sobre Garcia.
L’exposició assenyala un fet no sempre destacat, que va ser la censura de la Inquisició a les obres de Garcia. Va ser necessari esperar a la seva abolició definitiva perquè poguessin tornar-se a publicar les seves obres. A diferència dels desconfiats, els admiradors de mitjans del segle XIX no formen un grup d’estudiosos. La tasca de divulgació és liderada pel cenacle format entorn Frederic Soler Pitarra, autor del drama Lo rector de Vallfogona (1871),que ha de lluitar contra les veus dels homes de la Renaixença. Entre aquestes, destaquen les crítiques de Joaquim Rubió i d’Ors, president de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, que va dedicar unes quantes monografies a Garcia. Com a contrapunt positiu, l’exposició mostra les peces del biògraf de Vallfogona Ramon Corbella i Llobet.
Malgrat els esforços de Joan Amades, el Rector de Vallfogona desapareix progressivament de l’imaginari popular durant la primera meitat del segle XX. Caldrà esperar al tardofranquisme perquè torni a generar interès intel·lectual. A tall d’exemple, l’exposició mostra les reflexions que li dediquen Eufemià Fort i Cògul, Joaquim Molas, Pere Gimferrer o Josep Vallverdú, entre altres.
