El solstici d’estiu ha estat vist per les antigues civilitzacions com un motiu per agrair als déus les collites, a l’hora que l’acompanyaven de rituals.
A la Grècia antiga s’honorava a Dionís símbol de la fertilitat i la natura, relacionant aquests amb el sol i la llum i la purificació amb foc com una mena de connexió entre l’humà i el diví, on les fogueres servien per a purificar els participants. També trobem cites de celebracions al voltant del solstici en honor a Apol·lo on s’encenien fogueres destinades a la purificació.
A Roma el solstici es relacionava amb la festa de la Vesta on es purificava i renovava la vida simbolitzant-la en la llum i el foc, o les Ludi, que coincideixen amb aquesta època de l’any. També es retia culte a la deessa Minerva on encenien fogueres que calia saltar tres vegades i es donava vi als ciutadans. Servio Tul·li, en el s. V abans de la nostra era, decretà que durant la sembra es dediqués un dia al descans i es fessin fogueres amb palla, era la Sementina o Panganalia, tot i que no coincidia amb el solstici.
Les fogueres del solstici d’estiu, a l’hemisferi nord no són exclusives dels Països Catalans. Arreu el món hi ha celebracions similars. La colonització espanyola va portar les tradicions religioses de la mà dels evangelitzadors. Argentina, Cuba, Equador, Puerto Rico i d’altres van adaptar o redefinir les seves creences xamanistes. A Colòmbia hi ha fogueres a les zones de Cundinamarca, Antioquia, Tolima i Huila.
Al Paraguai està relacionat amb la minoria guaraní, on el foc és un element de saviesa. Alvoltant de la foguera es canta, es dansa i es juga a la “pilota tata”, pilota de drap ben xopa en oli o querosè que és encesa i que els guaranís xuten, passant-se-la dels uns als altres. Una altra de les tradicions és el Tatapýi ári jehasa, o caminar descalç sobre les brases al llarg de 5 metres.
Bolívia i el Perú comparteixen un passat comú, inclús abans dels conqueridors castellans. L’inti Raymi —nom quítxua que significa festa del sol— és un ritu precristià en honor al déu Inti (sol) agraint-li les collites i el benestar del poble. Durant la celebració es fa una gran foguera on es llencen els objectes que tenen a veure amb les males experiències. L’endemà es “llegeix” el futur en les cendres de la foguera. A partir del s.XV l’Església catòlica la incorpora com pròpia incorporant elements cristians. Malgrat tot, els inques d’aquesta zona continuen la tradició ancestral.
Al sud de l’Argentina i Xile viu la comunitat Maputxe. El 24 de juny celebren el solstici d’hivern i l’any nou maputxe. El We tripantu és un agraïment al sol per estar viu, una festa d’agraïment a la vida, un dia en què es renoven els arbres, sorgeixen noves flors i neixen nous animals. Durant la matinada els maputxes aniran als rius i rentaran tota la negativitat acumulada al llarg de l’any. En el Norte Grande xilè es fan grans fogueres per tal que el Supray no entri a les llars i, per tant, tenir un bon any.
De la mateixa manera els quebequesos influenciats per l’Església catòlica, especialment els Jesuïtes i els primers colons francesos celebren el solstici. La primera notícia de fogueres les tenim el 1638 a la vora del Riu Sant Llorenç a la Nova França quebequesa.
Travessem l’Atlàntic i ens n’anem a les Canàries. En aquest espai insular hi ha diverses activitats que tenen com a protagonista el solstici d’estiu i el foc. A Icod de los Vinos té lloc la fiesta de los hachitos, que té el seu origen a l’època aborigen, quan els guanxes encenien atxes o torxes pel solstici. Els “hachos” són peces de fusta de dos o tres metres de llarg i que baixen per la muntanya com les nostres falles pirinenques. A altres parts de l’illa de Tenerife, així com a la Gomera i La Palma es fan fogueres a la platja on es fa un camí de brases que cal passar amb els peus nus, i saltar set vegades la foguera per tenir fortuna i cremar les males experiències Antigament es portava els ramats a la platja per ser purificats per l’aigua del mar. A Valsequillo, Gran Canària, la nit de Sant Joan té a veure amb encanteris, beuratges i sacrificis d’animals per part de suposades bruixes.
Al Marroc, la comunitat amaziga crema herbes d’olor que espolsen a la casa, camps, criatures i bestiar per tal de protegir-los del mal La festa rep el nom d’Harsha o Ansra, es considera com una de les festes solars més antigues i està relacionada amb l’agricultura, s’agraeix la collita realitzada i es demana que la nova sigui millor. Els amazics abaixen el cap a les cendres apagades i s’impregnen de les cendres.
A Sud-Àfrica algunes cultures com els zulus o els Xhosa també realitzen rituals i cerimònies relacionades amb la fi de la collita i la nova estació. A Mali, la comunitat Dogon fan celebracions relacionades amb els cicles agrícoles i astronòmics.
La festa de Norwuz té lloc a l’Iran i se celebra el dia de l’I’dnsdara. A les zones muntanyoses d’Andjara s’encenen grans fogueres on dones i nens saltaran per desfer tots els mals auguris, creient que malalts sanaran, i les parelles sense fills tindran descendència.
A Europa, els països eslaus també celebren el solstici com Rússia, Bielorússia, Ucraïna i Polònia, són les festes Ivan Kupala. A Polònia la foguera es denomina sobótka, les noies amb vestides de blancs i amb herbes màgiques lligades a la cintura ballen al voltant del foc i canten cançons d’amor, esperant que arribin els nois que salten per sobre de la foguera. Cap a mitjanit nit tots plegats surten a la recerca de la mitològica flor de la falguera o kwiat paproci, que farà que qui la trobi adquireixi la saviesa. Antigament, les noies realitzaven corones de flors i herbes, com a símbol de virginitat i que de dos en dos feien surar riu avall amb una espelma encesa. Si les corones seguia el curs del riu ràpidament i unides significaria amor mutu i matrimoni, tot desitjant que una de les corones fos recollida pel noi estimat.
La recerca de la falguera també es realitza a Estònia. En aquest país, a les illes de Saaremaa i Hiiumaa, el material combustible per fer les fogueres acostumen a ser vells vaixells de pesca.
A Lituània hi ha una doble celebració: la Joninés o diada de Sant Joan, i d’altra banda el Festival de sant Jonás Rasos Kupole, en el qual les celebracions són similars a les poloneses.
A Hongria la festa es denomina Szentiván-éj o nit de Sant Ivan. En aquest dia s’encenen els szentivá tüzgyújtás o foc de la nit de Sant Joan i on són les noies les que salten la foguera. També hi ha foc a Romania on les festes de Sanziene estan relacionades amb fades i les bones collites.
Als països escandinaus les celebracions reben diferents noms. A Finlàndia és coneguda amb el nom precristià d’ Ukon Juhla, en honor al déu Ukko. A Noruega rep el de Jonsok o “vigilància de Sant Joan”. Encenen grans fogueres per augmentar la fertilitat de les terres i allunyar les bruixes que aquells dies es dedicaven a recollir herbes verinoses. Aquest dia les noies recullen set flors diferents que col·locaran sota el coixí, i en somnis apareixerà el seu futur espòs.
A Dinamarca rep el nom de Sankthansaften , en aquestes contrades a les fogueres es col·loca la figura d’una bruixa per tal que el foc els protegeixi d’aquestes.
A Eslovènia les nenes i les dones realitzen garlandes amb flors silvestres que penjaran a les portes i finestres de les seves cases per a protegir-les dels mals esperits. En els carrers es fan fogueres on homes i dones indistintament les saltaran.
A Croàcia es coneix com a Ivanjski krijesov o Svitnjak. A Hercegovina està relacionat amb la mitologia eslava i el déu Kresnik relacionat amb el foc i les tempestes, La foguera serà encesa a la posta del sol, i els joves salten sobre les flames.
A Irlanda rep el nom d’Oiche Fhéile eoin o Tine Cnámh o foc dels ossos. Com succeeix aquí, els dies previs els nens casa per casa es dediquen a la recol·lecta de fustes i es considera de mala sort no donar-los. Les fogueres s’encenen als turons. L’encarregat d’encendre-la era el membre de la comunitat de més edat present mentre que el més jove i llençava un os. I un cop acabades de consumir les fogueres, els participants agafaven una brasa que llençaven a un dels seus camps per tal que els donés una bona collita. Les males herbes eren cremades a la foguera per evitar la seva propagació a l’hora que saltaven per sobre Paral·lelament, es recollia l’herba de Sant Joan i la digitalis per tal d’allunyar la bruixeria. A les zones costaneres els sacerdots beneeixen les barques i les xarxes.
A Grècia, a banda del reiterat costum de saltar per sobre les brases, hi ha el ritu denominat Klidonas o d’adivinació on les noies solteres intenten conèixer el nom i la professió del seu futur marit. Una altra de les tradicions gregues és la recollida d’orenga silvestre a primera hora del dia de Sant Joan.
A França gairebé han desaparegut excepte a la regió dels Vosgues ,i el Meurthe i el Mosel·la on la foguera rep el nom de “chavande”
A Itàlia està documentada la festa celebrada a Torí a l’època medieval. A Gènova i Ligúria s’encenen foc a les platges recordant l’arribada de les relíquies de Sant Joan a Gènova el 1098.
A la península Ibèrica tenim activitats festives amb fogueres a Portugal. Les fogueires de Sao Joao que tenen lloc també al Brasil, conegudes amb el nom de festes Juninas; a Corunya les fogueres reben el nom de cacharelas , es creu que espanta el mal d’ull i els mals esperits; a Euskal Herria, especialment a Zugarramurdi (vall del Baztan) se celebren festes en memòria a les dones que van ser cremades acusades de bruixeria. Al País Basc, com a altres indrets, saltar les fogueres és sinònim de bona sort; a Cantàbria, i concretament a la platja de San Juan de la Canal també hi ha fogueres.
Com també hi ha a Madrid, concretament al parc de la Cornisa la barri de la Latina on cal “saltar la hoguera y decir adios a todo el mal fario del año”. Finalment, a Cadis se celebra el què es coneix com la “Quema de los juanillos”, fogueres en les quals es col·loquen personatges relacionats amb la vida de la ciutat i que seran incinerats.
