Els més propers m’han sentit a dir aquesta frase un munt de cops: “A Catalunya no sabem condecorar!” o la variant “ en aquest país no sabem condecorar!”. No dic que no sapiguem premiar, que tampoc. En expressar condecorar vull anar un pas més enllà. Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, una condecoració és “insígnia, marca d’honor, com una medalla, una creu, una cinta, etc., per a ser portada generalment al pit, concedida en premi d’algun servei o mèrit notable.” Per l’altra banda, el mateix diccionari ens diu que un premi és “do que es confereix públicament en reconeixement d’un mèrit o per a encoratjar algú.” Tot i ser semblant, veiem que no és el mateix.
De condecorats catalans en tenim de nacionals, estatals i internacionals. Una d’aquestes figures condecorades catalanes -aquí i allà- la identifico amb l’admirat i enyorat Arnau Puig. L’any 1992 el crític d’art va rebre, per part del govern de la Generalitat de Catalunya, la Creu de Sant Jordi i, l’any 2017, per part del president de la República Francesa el grau de cavaller de la Legió d’Honor.
Per la primera, la condecoració és una medalla d’argent penjada d’un cordill i una insígnia amb la creu de Sant Jordi, un diploma i, el que segurament tots més recordem l’ús de la Creu de Sant Jordi, una esquela a La Vanguardia. Amb el nomenament de cavaller de la Legió d’Honor sembla que la cosa va diferent. Essencialment, en ser un foraster qui rep la distinció -d’Arnau Puig o qualsevol persona catalanitzada- rep la creu, un diploma amb la rúbrica del President de la República Francesa, la insígnia i altres elements de representació.
Com ens podem presentar al món amb una medalla penjada del coll amb un cordill? Òbviament no podem! Les raons? Segurament podem buscar-les en aquell mirall de la història, el fet de no ser un Estat i totes les excuses que vulguem per dir-ho una vegada i una altra “en aquest país no sabem condecorar”. Dels pocs que saben lluir bé i amb orgull algunes condecoracions nostrades són el gegant del Pi -esperem que tingui una ràpida recuperació de l’accident a Girona– i en Robafaves de Mataró, ves per on…
La veritat és que el mal gust condecoracional no és únicament català. Només a l’únic Estat del món on el català és llengua oficial, és a dir el Principat d’Andorra, disposa d’una condecoració civil del nivell que mereix: l’Orde de Carlemany.
Tot i semblar-nos un fet llunyà i fútil, com ens representem entre nosaltres i com podem fer-ho de portes enfora ha de ser una de les nostres visions de futur. Ser un país també comença per saber condecorar.
Ah! Estimat lector! Potser ara, que venen eleccions, és el moment de demanar que la Medalla d’Or de la Generalitat, la Creu de Sant Jordi i la Medalla al Treball President Macià -les tres grans condecoracions catalanes- esdevinguin el que han de ser i començar a demostrar que Catalunya sap condecorar.
