La seua vida professional sempre ha gaudit d’un doble vessant, ja que des de primera hora, el magisteri i el periodisme han estat presents d’igual manera. Tot just en acabar la diplomatura universitària, es va interessar pel periodisme i, des d’aleshores, que no ha deixat d’exercir aquesta professió en diversos mitjans audiovisuals i escrits. Però, a més, primer en moviments eclesials i després en l’àmbit social i polític, Zequi Castellano —que així és com se’l coneix— també ha estat interessat, i continua, en favor de la millora de la qualitat social, cultural i intel·lectual de les persones.
Per què t’ha interessat el món del periodisme?
Perquè, des del primer moment, vaig descobrir que es tracta d’una pota important per millorar la nostra societat. Les persones informades disposen de criteri i es troben abocades a fer i promoure bones accions en favor de la resta de congèneres. El periodisme ajuda a canviar el món, sempre i quan faça visibles els més febles i pose el focus sobre les necessitats de la societat. Aquest és el periodisme que hem de potenciar; la resta no és més que “gabinet de premsa”
En quins mitjans has participat?
El periple professional d’un periodista que començà —com en el meu cas— com a “tribulete” de poble, sol ser bastant llarg. Té el seu inici el 1979, quan Jaume Muñoz em va responsabilitzar d’una secció divulgativa a la revista sindical All i oli i, al poc, em trobava fent de corresponsal al Diario de Valencia que dirigia J.J.Pérez Benlloch. Allà vaig restar fins que canvià de capçalera i de direcció. Posteriorment, vaig desenvolupar la tasca de coordinador de la secció de l’Horta al periòdic Las Provincias i, en acabant, de corresponsal a El País, fins que vaig descobrir el món de la ràdio i la televisió locals.
He estat cap de programes i d’informatius de Ràdio l’Horta, director de Ràdio Ribera, cap de continguts de Torrent Cable Tv, director i creador dels programes: El Musiquer; Quatre en un taxi; Tercera persona; Dates i fets; Bastida i d’altres que, encara ara, ocupen un espai dins de la radiodifusió valenciana. També he exercit durant una vintena d’anys com a director del setmanari El Punt del País Valencià fins a l’any 2016.
Quina salut tenen ara mateix els nostres mitjans de comunicació?
A ningú no se li escapa que els mitjans de comunicació en llengües minoritzades son molt importants, perquè fomenten la cohesió social i territorial del país sobre el qual es projecten. Així mateix, vinculen la llengua a la realitat local, potencien la seua validesa i funcionalitat quotidiana i contribueixen a l’enriquiment del patrimoni cultural autòcton. Tot i això, els pocs mitjans de comunicació que utilitzen el valencià/català s’enfronten diàriament a la competència desigual dels mitjans en castellà, que disposen de majors expectatives de mercat i d’un espai de comunicació més ampli. La salut dels nostres mitjans de comunicació és molt delicada i, després del 28 de maig, més encara, si es té en compte la històrica bel·ligerància que els partits conservadors han tingut sempre en relació amb la unitat de la llengua. El periodisme en valencià sempre ha estat contra les cordes de la inanició i ara sembla que hem tornat a la casella d’eixida sense acabar la partida.
Quines plataformes continuen emprant la llengua?
La dieta mediàtica valenciana resulta prou esquifida, més encara des de la desaparició en obert dels canals de ràdio i televisió procedents de Catalunya (TV3, Canal 33, 3/24, Super3, Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, Catalunya Música) amb els quals sempre s’han compartit llaços culturals, socials i econòmics. S’ha de dir que ens trobem a punt de la desaparició per inanició, excepció feta de la televisió i la ràdio autonòmiques, les emissores municipals, algunes revistes integrades dins de l’organització Publicacions Valencianes i poca cosa més, ja que els diaris valencians fa anys que li van donar l’esquena al valencià escrit, llevat d’alguna minsa publicació ocasional. Gràcies que hi ha un creixent interès pel valencià a les xarxes socials.
Per què hi ha tan pocs periodistes d’investigació?
Perquè aquest gènere necessita de molta dedicació i, sovint, els resultats no solen ser tan espectaculars com en un principi es preveien. Les empreses no li troben profit al fet de tenir unes persones abocades a un tema en exclusiva, quan del que es tracta és de treure profit informatiu cada dia.
Què ha suposat per a tu el fet de ser mestre?
Ho soc per vocació des del 1975 i, des d’aleshores, gràcies a aquest col·lectiu i al dels periodistes la societat pot prendre consciència de la seua realitat. Des de sempre m’han interessat els dos mons, perquè, des de primera hora, el professor Gonçal Anaya ens va inocular la necessitat de transformar aquella societat en blanc i negre en què vivíem. La docència i la informació són dues magnífiques palanques per poder canviar el món.
El moviment associatiu també té coses a dir?
I tant que sí. És aquesta tercera pota que pot ajudar a la transformació de la realitat i fer del concepte d’allò públic una bona eina per dissenyar una societat més participativa, radicalment democràtica, més viva, més inquieta políticament, respectuosa amb el medi ambient, coeducadora, sensible a les necessitats de les persones, més acollidora, més solidària… Des dels anys 90 que forme part del moviment associatiu dels meus pobles (Torrent de l’Horta i El Villar), perquè crec fermament en aquestes capacitats de transformació del moviment associatiu. Llàstima que ara no passem per uns bons moments i resulte complicat moure segons quins models associatius.
Què és el Centre d’Estudis de la Serrania i què hi fas?
En el Centre d’Estudis de la Serrania (CELS) desenvolupe el paper de coordinador des de l’any 2010. És una associació nascuda fa 30 anys a la Comarca de la Serrania arran el moviment ciutadà aglutinat al voltant del desacord existent a causa de l’anunci de localització d’un cementiri de parallamps radioactius. El CELS va tenir una base reivindicativa que encara conserva.
Actualment, quins objectius té el CELS?
Té com a finalitat l’anàlisi de la problemàtica comarcal de la Serrania, la defensa del seu patrimoni natural, cultural, històric, artístic i lingüístic i la sensibilització dels poders públics sobre les necessitats d’aquesta contrada, massa sovint oblidada, de l’interior del País Valencià.
També formes part de la directiva de l’IDECO i de la Federació…
Fa anys que em trobe identificat amb el món associatiu i per això també dedique el meu temps a participar de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud (on tinc fixada la meua residència habitual), així com en la Federació d’Instituts d’Estudis del País Valencià. És així com em faig una idea d’aquest teixit associatiu que malda per catalogar, conservar i divulgar el nostre riquíssim patrimoni. Sols quan coneixes a fons aquestes estructures ciutadanes configurades per bona cosa de persones que dediquen el seu temps lliure a la investigació, la recuperació i la difusió de la nostra cultura, t’adones de la quantitat d’energia existent dins la nostra societat i valores molt el camí recorregut des dels anys de la foscor i el silenci obligatori fins ara.
Ets optimista, sobre el recorregut d’aquest camí?
És un camí difícil de silenciar, per molt que ara s’encaboten a isolar-nos, dividir-nos i anorrear-nos sense trellat ni criteri. El País Valencià vol viure, sense perdre identitat i, gràcies al seu esforç col·lectiu i personal, ho aconsegueix per molt vent que bufe de ponent.
