Vicent Brotons i Rico (Petrer) és professor de la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant. Ensenya des de la perspectiva plurilingüe. És autor de diversos llibres pertanyents a vairades vessants. Vicent Luna i Sirera (Alcoi) és Professor de Ciències Socials, Geografia i Història. També de cursos de Lingüistíca. També té força llibres escrits. Son autors del llibre De la Mariola a la Mediterrània, (2024, Edicions Del Sud)
Per què heu volgut ser ensenyants?
Vicent Luna (VL).- El meu pare, l’any 1935, en una de les Campanyes d’Alfabetització promogudes per la II República i després d’aprovar uns exàmens, va començar a fer de mestre al llogaret de Media Legua (Baix Segura). En esclatar la Guerra d’Espanya (1936-1939), tot i que haguera pogut continuar fent classes, va marxar voluntari al front. En acabar la guerra, va voler estudiar Magisteri, però li van demanar un certificat de bona conducta, que havia d’expedir l’alcalde del poble. No li’l van fer per ser “republicano rojo y comunista”.
Durant els meus estudis primaris i de batxillerat, el meu pare em va ajudar molt, i aquest esperit de voler ensenyar i transmetre coneixements ha estat sempre palès al llarg de la meua vida. Quan vaig haver d’escollir uns estudis, no vaig dubtar que volia ser ensenyant. M’agradava fer de mestre, i a més va ser com un petit homenatge a ell, el meu agraïment al pare i a la mare per l’esforç que van fer per mi.
Vicent Brotons (VB).- Des de jovenet, feia de monitor amb infants. La cosa m’agradava. Després triar els estudis va ser fàcil, mestre d’EGB: eren uns estudis barats per a una família de sabaters, curts i que s’impartien a Alacant. L’any 1981 ja feia escola a Petrer. Més tard, vaig estudiar Filologia i em vaig dedicar a l’ensenyament de la llengua en batxillerat. Sempre he fet formació permanent del professorat i, a partir del 1990, vaig encetar la meua tasca de professor a la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant fins avui mateix.
Brotons, per què el teu interés per l’ensenyament en situacions bilingües i plurilingües?
A dèsset anys vaig descobrir el conflicte lingüístic en la nostra societat i, llavors, vaig entendre que, individualment, parlar dues, tres, quatre llengües era una riquesa, però que la llengua que calia defensar era la nacionalment pròpia, la catalana, cap altra. Eixa doble dialèctica idiomàtica ha condicionat tot el meu treball professional.
Luna, per què el teu interès per l’ensenyament de les Ciències Socials?
Perquè les ciències socials ens permeten conéixer, interpretar i comprendre la realitat que ens envolta d’una manera global. La Geografia i la Història determinen la nostra identitat, la nostra manera de ser. Els meus estudis primaris i de batxillerat van ser durant la dictadura franquista, i els estudis universitaris durant la transició. Doncs bé, durant aquests dos períodes històrics, a les escoles, als instituts i a les universitats, la història i la geografia dels valencians estaven bandejades de l’ensenyament, i per això els valencians i valencianes érem uns ignorants en la nostra pròpia llengua i història. Jo vaig tindre clar que volia ser mestre, però no un mestre més del sistema, no, un mestre de l’escola valenciana, per ajudar els alumnes valencians a arrelar-se al país, a descobrir la seua identitat mitjançant el coneixement de la nostra llengua, història, geografia…En aquest material curricular en parle amb més detall: Per a què ens serveixen les Ciències Socials? (Editorial Denes, 2006).
Centrem-nos ja en el motiu d’aquesta entrevista: el vostre llibre De la Mariola a la Mediterrània. Primer de tot, per què l’haveu fet a quatre mans?
VL.– Perquè no és la primera vegada que Brotons i jo col·laborem junts. Ja tenim experiència d’haver treballat a quatre mans i, fins i tot, amb moltes més, en diferents projectes, com ara: Joan Fuster a l’escola (1997); Joan Fuster des de Sueca (1998); «Les terres del Vinalopó en el Mural del País Valencià», a Revista del Vinalopó, 2013; Tres lectures per a la reflexió nacionalista (X Premi Ramon Muntaner 1987); i més …
Breu resum del llibre
VB.– És una recopilació de prosa viatgera de Joan Fuster, a partir de Viatge pel País Valencià, i poesia de Mural del País Valencià, de Vicent Andrés Estellés, a més d’altres textos d’aquests dos autors i d’altres escriptors. Tots relacionats amb les comarques meridionals mitjançant un viatge dialogat fictici entre Fuster i Estellés. Hem sigut nosaltres, òbviament, els qui hem creat eixe imprescindible diàleg que, n’estem segurs, va existir entre Estellés i Fuster.
Com es va originar la idea d’escriure aquest llibre?
VL.– Va sorgir exactament el 12 de novembre del 2023, en una excursió al Carxe, i dies després que Vicente Barrera, exconseller de Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana, fes públic que en els pressupostos del seu departament tindrien «zero euros de subvenció pública» per celebrar el Centenari de Vicent Andrés Estellés. Aquell dia, tots dos vam decidir que calia participar en la Campanya Cent d’Estellés, crida que la Coordinadora Pro-Fundació Estellés va fer uns dies després de les desafortunades declaracions de l’exconseller torero.
Per què Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés?
VL.- Com adés he dit, conjuntament tots dos ja havíem realitzat projectes sobre Estellés i Fuster. Ara, i partint del vídeo Història estellesiana dels valencians (mireu en yotube), se’ns va acudir la idea d’unir-los a tots dos per donar-los a conéixer a l’alumnat d’ESO i, divulgativament, a la població en general. El nostre particular homenatge a aquests dos grans homenots.
Per què anomeneu així el riu Vinalopó?
VL.- És el mateix Estellés qui, d’una manera admirablement prosopopeica, en referir-se al riu Vinalopó l’anomena «rierol o sargantana d’aigua». Un riu que naix al cor de la Mariola i davalla, com si fos una sargantana, fins a la Mediterrània. La qüestió és que aquesta sargantana d’aigua, que segons els professor Vicenç Maria Rosselló «no té ni cap ni peus», és l’eix vertebrador dels nostres itineraris.
Coneixeu l’etimologia d’aquest nom, Vinalopó?
VL.– Segons hem llegit, té una doble interpretació. Per una banda, diuen que significa «penya del llop», del llatí pinna lupi que, amb l’article àrab al, donaria Bin-al-Lupi. Però, per una altra banda, Joan Coromines, dona una etimologia completament diferent, doncs, segons ell, Vinalopó significa «plana amb pastures». En aquest cas, el nom no faria referència al lloc de naixement, sinó al de l’obertura a la vall, que comença justament a Banyeres de Mariola.
Estructura del llibre
VB.- El llibre compta amb un pròleg institucional municipal del regidor petrerí Fernando D. Portillo, una introducció, una presentació, per posar en situació el lector, i tretze capítols que recorren tota la geografia del Migjorn partint de la bella i grandiosa Mariola, seguint l’humil, però històricament i sociològicament important, riu Vinalopó i arribant, finalment, a la Mediterrània i les comarques de la frontera sud del país.
Característiques del llibre
VB.- Mostrem, amb el rigor de l’àgil prosa de l’assagista i amb l’excel·lència lírica i èpica del poeta, un sud ben divers de paisatges, història, conflicte idiomàtic, personatges, festes, etc. que, per damunt de tot, dona sentit a la concepció, tant tradicional com moderna, del País Valencià: divers i pregonament unit.
Heu rebut algun tipus de suport?
VL.- El llibre ha estat editat gràcies al suport de set ajuntaments: Alcoi, Beneixama, Bocairent, Cocentaina, Monòver, Novelda i Petrer, que es van sumar a la iniciàtica «Estellés als Pobles». A més a més, també ha tingut el suport de la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans. Patrocini econòmic i de difusió per distribuir-los en biblioteques, centres educatius, etc.
El paper de Fernando Portillo Esteve.
VB.- Va ser el regidor de Cultura petrerí que recollí i va fer seua la nostra iniciativa de publicar el llibre dedicat al sud valencià, en nom del moviment municipal que sota el paraigua d’Estellés als Pobles ha impulsat el suport institucional a la celebració del centenari del poeta. Portillo, comptant també amb la nostra activa col·laboració, va ser qui va fer possible el suport patrocinador dels set municipis citats adés.
L’editorial.
VB.- No direm noms per no molestar ningú, però dos editorials ens “donaren carabasses”. Edicions del Sud, gestionada coratjosament per Manel Arcos des de Piles (la Safor), superant algun problema, fins i tot de salut personal, va fer possible que el llibre veiés la llum en condicions òptimes l’any del «Cent d’Estellés»: el quatre de desembre de 2024 vam encetar la roda de presentacions a Petrer amb molt bona acollida.
Hi ha textos d’altres escriptors o intel·lectuals?
VL.- Sí, al llarg del llibre hi ha referències, cites, textos, poemes…de personatges com Joan Valls (Alcoi 1917-1989), Joan Baptista Pastor Aicart (Beneixama, 1849-1917), Vicenç Maria Rosselló (Palma, 1931), Miguel Hernández (Oriola 1910-1042), Gabriel Miró, (Alacant, 1879-1930); Azorín (Monòver, 1873-1967), Antoni Josep Cavanilles (València, 1745-1804), Konstandinos Kavafis (Alexandria,1863-1933), Josep Pla (Palafrugell,1897-1981), Joan Lluís Sanchis i Forriols…
Hi ha alguna anècdota sobre les presentacions que porteu realitzades?
VB.- Personalment, la bona acollida d’amics i veïns dels nostres respectius pobles: Biar i Petrer. I jo vull destacar la presentació de Cocentaina pel regal que ens va fer el cantant Andreu Valor en posar “banda sonora” d’Estellés i Fuster a l’agradable i acollidora presentació de la capital del Comtat.
VL.- Més que anècdotes, realitats agradables. La presentació d’aquest llibre està deixant-me un bon sabor de boca, perquè he constatat que, en la defensa de la nostra llengua i cultura, tenim relleu generacional. Heus ací tres exemples: En la presentació a Cocentaina l’acte va estar presidit per l’alcalde Jordi Pla, alumne meu a l’institut Pare Arques; a Bocairent per l’alcalde Xavi Molina, que el vaig conéixer, quan només era un xiquet de primària, a l’escola de Biar, on jo vaig començar a treballar el curs 1983-1984 com a mestre de català. I a Oliva ens va presentar el professor de la Universitat d’Alacant Francesc X. Llorca, alumne meu del Curs Elemental de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica de l’ICE de la Universitat d’Alacant el curs 1979-80. Tres exemples concrets que ens demostren que, en la lluita per garantir el futur de la nostra llengua i cultura, tenim implicades les generacions que ens succeiran.
