Quins creus que són els factors que més influeixen en la teva vocació de servei social i amb tot el que això implica?
He de dir que sempre he tingut vocació i sensibilitat social. Jo penso que em ve del meu pare. Vivíem a Llagostera i ell, en aquells moments de postguerra, ajudava molt la gent. Crec que l’ambient familiar és molt important i influencia molt, especialment els membres més menuts de la família.
Així doncs, entres a estudiar assistència social.
Era l’any 1963. Quan estava de pràctiques l’escola em va enviar al Camp de la Bota. Inicialment no hi volia anar, em superava la situació, hi havia molta pobresa i una situació molt injusta, la duresa de la immigració… Al final però, m’hi vaig quedar i m’hi vaig integrar tant que vaig ser l’assistent social del barri durant set anys.
Va ser una època de grans aprenentatges i experiències…
Sí. Allí vaig descobrir moltes coses. La gran injustícia que suposava que la gent hagués de viure en barraques, una situació que els neguitejava… Cal dir que eren gent normal, com qualsevol de nosaltres, però no disposaven de recursos que els permetessin de tenir un habitatge digne. Els barris de barraques de l’entorn de Barcelona estaven habitats per gent com nosaltres, però els mancaven els recursos.
I una època també de grans amistats.
Vaig conèixer una persona que em va ajudar molt. Es tractava de Mossèn Jaume Cuspinera, el rector de la parròquia del Besòs. Jo en aquell moment era professional de Càritas però depenia d’ell. Em va ajudar a entendre el perquè de la injustícia i com lluitar-hi en contra, a respectar i a veure què passava amb la classe obrera.
Era el moment dels capellans obrers.
Jo crec que s’hauria de fer una història sobre ells, el seu treball i la seva lluita els anys seixantes i setantes. Sense ells no es pot entendre aquella època.
També professionalment parlant va ser un moment de grans aprenentatges.
En l’aspecte tècnic, vaig conèixer Marco Marchioni, un italià expert en temes socials que es va instal·lar a l’estat el 1960. En vaig aprendre la part teòrica professional, la metodologia de treball… Entre totes aquestes persones jo vaig avançar moltíssim i vaig conèixer la humanitat de la gent.
Podríem dir que el teu pas pel Camp de la Bota et va marcar profundament? El Camp de la Bota va ser l’escola de la meva vida. Hi vaig aprendre moltes coses que m’han estat molt útils posteriorment. Hi vàrem portar a terme moltes iniciatives socials, vam posar en marxa guarderies, formació de mares, dispensari mèdic, centre social… Vaig entendre que en aquell moment feien falta serveis per a la gent i amb la gent. Vaig conèixer la generositat, la senzillesa, la solidaritat. Tot plegat m’ha servit per entendre que l’única diferència que hi ha al món són els calés.
Quina influència ha tingut l’element religiós en la teva vocació social?
He de dir que inicialment era molt religiosa. Pensava que la solució passava per la religió. Això va durar fins que vaig descobrir el món del socialisme.
Descobriment que ve de la mà de Josep Pallach.
He de reconèixer que va representar un fort impacte. Va ser una tarda que vaig acompanyar el meu marit, que li feia una entrevista, una tarda molt llarga. Em va convèncer que a través del socialisme es pot canalitzar i superar la injustícia social. Pallach era molt humà i un excel·lent mestre.
Així doncs participeu en la fundació del PS-Reagrupament d’en Pallach.
Sí. Pensa que es va crear al menjador de casa nostra (en Quim Ferrer i jo). Tanmateix amb la seva prematura mort ens vàrem quedar orfes ja que no hi va haver possibilitat de consolidar el projecte de partit.
I sorgeixen dues maneres d’entendre el seu futur.
Una que pensava que s’havia d’anar vers la unitat socialista i d’altres que deien que no, que no donaria fruits. Jo era de les que pensava que calia la unitat socialista i es dóna el fet curiós que jo vaig anar en una llista i el meu home va anar en l’altra. Al final, però anem plegats a la Unitat Socialista. Molt aviat, però, en Quim Ferrer s’adona que no pot ser i ho deixa. En canvi jo m’hi he passat 37 anys. Ara fa un any, però, vaig deixar la meva militància del partit.
Quina cosa és la que et va fer optar per aquesta opció unitària amb la resta del socialisme de l’estat?
Jo creia que aquesta proposta era la que millor podia desenvolupar les polítiques socials que necessitava aquest país. En aquest aspecte encara crec que era així. Penseu que el moviment socialista va tenir un paper molt actiu i positiu en el disseny de les polítiques socials.
Explica’t.
El món socialista ens va donar possibilitats, eines, jornades, publicacions… Poder fer una política social que contemplés tots els aspectes socials de la nostra societat. Van ser deu anys que van ser molt interessants i creatius.
Pel que tenim entès, vàreu tenir una experiència no massa reeixida amb el president Tarradellas.
Quan vingué en Tarradellas li vàrem presentar una proposta de model de política social. Jo penso que no va reeixir perquè no li va agradar que fóssim dones les que ho portàvem endavant i va crear una conselleria de Sanitat i Serveis Socials per comptes de crear-ne una només de serveis socials com havíem proposat.
Malgrat tot, continueu treballant.
Nosaltres continuem aprofundint i millorant la formació d’assistents socials, però el cert és que ens quedem amb les ganes de desenvolupar el model, la proposta de serveis socials per al país que havíem dissenyat.
I arriben els ajuntaments democràtics.
Els socialistes ens ofereixen desenvolupar el model dins de l’Ajuntament de Barcelona. Era l’època de l’alcalde Narcís Serra. Organitzativament, a l’Ajuntament de Barcelona del moment els delegats de serveis despatxàvem directament amb l’alcalde. Això em va permetre d’interactuar i incidir més directament en l’execució de les polítiques socials fetes des de l’Ajuntament.
Malgrat l’èxit, heu de deixar l’Ajuntament.
Al cap de quatre anys, i malgrat totes les expectatives de continuar, se’m comunica, mitjançant Mercè Sala, que no continuaré perquè el meu marit anava a les llistes de Convergència, llavors van oferir-me un lloc a la Diputació. Com a feminista em vaig encendre. Al cap de pocs mesos deixo la Diputació per treballar arreu de l’estat.
Això us permet exportar el model Barcelona.
Sí. Aquest model ha estat un punt de referència pel que fa a les polítiques socials. El llibre que acabo d’editar explica detingudament aquest procés, entre d’altres coses.
Heu estat una de les promotores de l’anomenat Tercer Sector Social.
Des de l’Ajuntament em vaig adonar que necessitava un braç executor des de fora de l’administració, però que fos l’administració qui guiés i marqués la dinàmica i els objectius de la política social. En aquell moment feia falta aquest tipus d’instrument, constituir una empresa de serveis. Aquesta fórmula va tenir molt d’èxit, vàrem crear multitud de serveis. Tanmateix personalment estava més motivada pel treball directe amb les entitats i els grups de base; en aquest sentit en créixer tant vàrem optar per vendre l’empresa i treballar aspectes amb els que ens sentíem més còmodes, com era treballar amb les entitats de base, sense finalitat de lucre…
Com veieu el Tercer Sector actualment?
Ha evolucionat. Ha adquirit prestigi però penso que cal replantejar certs aspectes. Se n’ha abusat. Han crescut entitats com a bolets, moltes vegades com a sortida professional més que vocacional, i això no és bo.
Com veieu el futur?
La Constitució de 1978 va ser molt útil pensant en el moment en què es va donar. Es va tenir molt de seny. Però penso que vivim uns moments que cal aprofundir en el procés, s’han de repensar els partits i la seva forma organitzativa ja que tot plegat s’ha anat degradant. Jo crec que moviments com els dels indignats, o els que vosaltres representeu, tenen molt a dir i a fer en aquesta necessitat de canvi. S’ha de redreçar la situació.
Per altra banda penso que la classe política està massa professionalitzada. Al començament de la democràcia hi va haver un gran transvasament de líders i energia humana vers l’administració, cosa que deixà orfes els moviments socials. Actualment la nova fornada de polítics és massa professional i molt poc vocacional.
Dins d’aquest context, quin paper creus que pot jugar la cultura popular?
És tracta d’una bona eina d’integració i de treball. El món cal canviar-lo. És un món injust. Tot i reconèixer que el país ha canviat molt en aquests quaranta anys, cal generar un altre canvi i tot el que pugui ajudar a visualitzar-lo és benvingut i és positiu. No només hem de demanar la independència, que també, sinó que hem de fer que aquesta nova societat sigui més justa socialment parlant.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
1
