Rafel Sena i Guzmán (València, 1940) ha continuat professionalment la nissaga fotogràfica familiar. Està fortament vinculat a la música clàssica, popular —tant tradicional com folklòrica com «La Nova Cançó»—, el teatre i el cinema. També a moviments culturals locals com «Lo Rat Penat» en un moment de nacionalisme entusiasta. Van recuperar «La Marxa a Peu al Monestir del Puig» —enclavament del inicis cristians de la història de València— que encara continua. També ha organitzat tertúlies d’àmbit cultural, polític i associacionista. El 1992 va fundar l’Associació Cultural «La Brúixola del País Valencià», que va organitzar sopars-xarrades sobre els més diversos temes —art, cultura, sexe, feminisme, medi ambient, política i solidaritat amb el poble lluitador pels seus drets— fins al 2014. També ha organitzat excursions per totes les comarques del País Valencià i ha rebut premis provinents de diferents Societats Culturals.
El 1990 va realitzar la seua primera exposició fotogràfica centrada en la normalització lingüística de la toponímia urbana de València «Carrer-Calle», mostrada de manera itinerant a València, Silla i Vila-real entre d’altres.
Quan i per què vas decidir fotografiar els rètols de la ciutat de València?
El 1989 l’organització «La Crida» va promoure una campanya per la normalització lingüística dels rètols dels carrers de la ciutat tot arrencant-ne un bon grapat. Llavors, vaig pensar que era una acció desencertada i, com era conscient que hi existien molt errors, vaig decidir fotografiar-los
Quant de temps et va dur?
Vora un any, però en fa molt que hi vaig començar. De fet, el 1990 ja n’hi havia exposades algunes de ben significatives al mític «Cafè Lisboa».
Es tracta del nucli inicial del teu darrer llibre publicat?
Evidentment. Una gran majoria de valencians desconeixia els noms dels seus respectius carrers, tenint en compte, a més, la deficientíssima documentació amb què comptava l’Ajuntament de València que, no podem pas oblidar tampoc, encara empitjorava més quan hi ocupava la «dreta» el poder.
Quan naix el teu projecte esdevingut llibre?
El mateix 1990, en trobar el magnífic i documentat llibre de Marc Antoni Orellana realitzat a cavall dels segles XVIII-XIX.
Per què has volgut parlar dels carrers de la ciutat de València?
Pel complet desconeixement de la ciutadania i per corregir les moltes errades municipals.
Davant els múltiples entrebancs amb què t’hi vas trobar, per què et vas entestar a dur-lo endavant?
En primer lloc, per consciència i per escriure’l en el català de la nostra ciutat. Però també perquè no s’havia realitzat mai i, alhora, li lliurava de franc un inventari a l’Ajuntament, que mai no se n’ha preocupat.
Quant de temps t’ha costat donar-lo per acabat?
Vora 30 anys. El meu benvolgut mossèn Pere Riutort, un important intel·lectual del seu temps, me’n va dir: «no penses quant de temps trigaràs a acabar-lo; ara bé, fes-ho el millor possible». Per altra banda, també em vaig adonar que l’editor no semblava tenir-ne pressa… I, finalment, arribaren les eleccions i noves forces polítiques hi ocuparen el poder… Era el moment, encara que no he rebut cap suport de l’Ajuntament dels darrers vuit anys abans de la pujada del PP i VOX.
Ets nét i fill de fotògrafs valencians de nomenada i tu també ho ets, a més d’artista plàstic i de llicenciat en Belles Arts per l’Escola de Sant Carles de València. Podries parlar-nos del fons fotogràfic que hi posseeixes i que va començar amb els avis?
Ara mateix no en guarde un gran fons, però sí que conserve imatges interessants i la Universitat de València m’ha assegurat que m’ajudarà a classificar-les.
Les fotografies del teu llibre pertanyen a aquest fons?
Unes poques, però la majoria de vistes han estat preses darrerament per mi. També n’he tret del meu arxiu personal i d’altres fotògrafs antics.
Podries parlar-nos del llibre en general?
Molta documentació i dades relacionades amb la denominació facilitada pel Consistori en son la base. Amb tot i això, el que més me n’ha interessat és l’anterior nomenclatura, tant la rural com la urbana. L’actual configuració és fruit de remodelacions que parteixen ni menys ni més que del 1238, any en què el rei Jaume I hi va entrar i prendre al regne musulmà. Així i tot, mai no ha estat valoritzat aquell període com calia per les institucions dels darrers 200 anys malgrat tot el que va comportar. De fet, nosaltres celebrem la nostra entrada en la cristiandat medieval.
De quants volums consta el llibre i com està estructurat?
Abans, voldria apuntar que la meua obra comprèn la totalitat dels vials i les places de València des de l’època medieval fins ara. Així i tot, després d’algunes «retallades», hi conté més de 1.500 pàgines repartides en tres volums.
Quines conclusions hi has tret?
Primer de tot, un gust agredolç, perquè la ciutat de València ha patit molt des del moment en què els poders centrals la van voler integrar un el «tòpic folklorista» i jo sempre he pensat que calia revifar-la culturalment. Una ciutat que ha estat el «Cap i Casal» d’un Regne puixant i que pretén continuar essent-ho quan, en realitat, ha esdevingut la capital «aprovincianada» d’una comunitat provinciana de l’Estat espanyol.
Com n’hi veus el futur?
Amb una certa il·lusió, malgrat les actuals circumstàncies polítiques.
Podries recordar-nos els teus llibres anteriors relacionats amb la ciutat de València?
Els espectacles públics de València i Grans intèrprets valencians de l’espectacle, un món que lamentablement ja és història
Què els suggeriries als valencians que hi viuen?
Que estimen la seua ciutat de debò i no visquen pensant en les glòries passades. Sembla fàcil, si bé és força complicat. Pensa que el nostre País ha perdut moltes guerres i ara estem en plena globalització, que encara ho fa més dificultós.
Per què t’estimes tant el barri de Russafa?
Soc internacionalista, per la qual cosa em sent en l’obligació d’estimar el lloc on vaig nàixer: Russafa, Ciutat de València i País València.
