Què significa per a vosaltres el fet d’haver rebut el premi Canigó 2013?
En el seu moment, la presència a l’UCE de representants d’Andorra i poc després dins del rectoral de la universitat (a partir de la IXX edició) va representar una fita i un repte que ens vàrem plantejar com a entitat que està ubicada i que treballa a i amb temes relacionats amb Andorra. En aquest context haver rebut el darrer Premi Canigó és un reconeixement important i per a nosaltres molt satisfactori.
Quines sensacions es manifesten en rebre el premi?
Per una banda, i després de tants d’anys de presència i de testimoniatge regular tocava que se li atorgués a una entitat andorrana. Dit això, vull manifestar també que ens el mereixem.
Com a projecte de país vàreu voler també jugar el vostre rol dins de la catalanitat.
El fet andorrà sorgeix de la diferenciació del fet català i per tant existeix una certa recança de cara a una assimilació i despersonalització de la identitat pròpia andorrana. Cal diferenciar, però, l’aspecte polític del lingüístic. Nosaltres sempre hem treballat i enfocat la nostra relació amb la catalanitat des d’aquesta perspectiva cultural i lingüística de reconeixement de la diferència dins del món de parla catalana.
El fet d’integrar-vos dins del Consell Rector de l’UCE us va esperonar a portar un seguit d’iniciatives.
Quan vàrem acceptar de formar-ne part teníem molt clar que calia fer una aportació específica des de la sensibilitat i els sectors andorrans, i aquesta aportació va ser la realització de les Jornades Andorranes a Prada.
Un dels nostres objectius era projectar el coneixement d’Andorra cap enfora i alhora incorporar a Andorra el coneixem exterior. En aquest sentit, la realització de les Jornades sobre Andorra obeeix a aquest objectiu, que es concreta en donar a conèixer la nostra realitat i generar relacions d’intercanvi i de mutu coneixement.
Precisament enguany us heu centrat en el tema de la nacionalitat andorrana.
És un tema molt important per a Andorra. Per exemple, no està regulada la doble nacionalitat, penseu que malgrat que està prohibida hi ha ciutadans de la tenen -d’amagat-, el tema de la naturalització (en aquests moments està en 20 anys però es parla de reduir-la a 15)…
Si no ho tenim mal entès, l’inici de la vostra presència a Prada va ser incompresa per alguns sectors andorrans…
Hi havia sectors, també de la nostra pròpia entitat, que no tenien gens clar de participar en un espai clarament d’independentisme català. Nosaltres defensàvem el fet que a Prada, parlant de llengua i cultura catalana, hi cap tot. A Prada en pocs dies podies trobar un munt de gent i entitats que has de conèixer i t’han de conèixer. L’important és que tu sàpigues què hi vas a buscar. Per dir-ho d’una manera simbòlica, hem estat un pont entre Andorra i la catalanitat. Ha estat tot un procés.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
