“Això dona per una novel·la!”. Quan l’escriptora Meritxell Nus va endinsar-se en la vida i els manuscrits de la folklorista Palmira Jaquetti –les seves missions a la recerca de cançons, el seu matrimoni amb un pintor belga que després l’abandonà, els seus problemes de salut, la guerra– va canviar la idea inicial de fer un assaig sobre la seva obra poètica per una biografia novel·lada. El resultat és Torneu-vos cant (Pagès Editors), on Nus recrea la joventut i les missions de Jaquetti al Pirineu, i la imagina al costat d’altres personatges, reals (els companys, els informants que van transmetre les cançons a la Jaquetti) o ficticis. Amb un estil de prosa poètica, barrejant documentació i creació, l’obra vol ser un homenatge a la folklorista –també escriptora, docent, compositora– i als habitants anònims d’unes muntanyes que són també les muntanyes de l’autora.
D’on neix la idea del llibre i el teu interès per Palmira Jaquetti?
Feia temps que tenia interès en aquesta figura, per diverses raons. Sobretot perquè em semblava molt impactant el testimoni d’una dona jove, de ciutat, que decideix anar al Pirineu amb el projecte de recerca de cançons per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. El Pirineu dels anys 1920 no és el Pirineu que coneixem avui. M’imagino la Jaquetti, acompanyada de la seva amiga Maria Carbó i Soler, anant a cavall poble a poble. Jaquetti explica en les seves memòries la duresa d’algunes rebudes per part dels autòctons. Em semblava una vida molt interessant i molt rica.
A més, jo soc del Pirineu, i em feia gràcia que algú com ella hagués recorregut pels indrets que jo conec.
Per què vas escollir el format d’una biografia novel·lada?
La meva idea inicial no era escriure una novel·la. Jo volia fer un estudi de l’obra poètica de Jaquetti i la seva relació amb els Pirineus. Però vaig parlar amb l’escriptor Pep Coll i ell em va dir: “Això és superavorrit. El que has de fer és una novel·la”. I vaig pensar: “Doncs sí, dona per una novel·la”. Perquè també m’interessava incloure aquesta part fictícia que hi he posat, no volia fer una cosa molt documentada.
En aquell projecte inicial vaig passar moltes hores a la Biblioteca de Catalunya consultant els seus manuscrits, molts d’ells inèdits (o almenys inèdits en aquell moment), mecanografiats per l’autora, i m’agafava molta emoció. Amb la novel·la he trobat una fórmula que em permet jugar amb la ficció i a la vegada retre homenatge a la Jaquetti, que és la intenció final del llibre.
En l’obra, què és real i que és ficció? Com t’ho has fet per fer crear i a la vegada no trair Palmira Jaquetti i la realitat?
Aquí va ser crucial també una conversa que vaig tenir amb un altre escriptor, Martí Gironell. Hi vaig parlar quan jo ja treballava en la biografia novel·lada i jo tenia dubtes sobre com equilibrar el que és real i què és ficció. Gironell té un llibre, La força d’un destí, que és una biografia sobre un personatge que va fer un periple a Hollywood. Em va explicar que el títol no havia posat que es tractava una biografia de tal personatge, sinó que havia optat per un títol diferent justament per tenir la llibertat de fer i desfer des de la ficció i des de la llibertat del creador. I em vaig dir: “Aquest és el model que vull fer”.
Jo m’he inspirat en les memòries que la Jaquetti escrivia mentre recol·lectava les cançons, un dietari molt complet on anotava el que li passava cada dia, els personatges amb qui parlava, els costums i creences dels pobles… Gràcies a aquests dietaris he pogut resseguir la seva biografia. Però en la novel·la no recullo tota la seva vida, sinó que em centro en l’època de les missions i la seva estada al Pirineu.
La folklorista Carme Oriol comenta sobre el llibre que Jaquetti va trobar en la Vall d’Aran una segona llar. És des d’aquest territori on fas que ella rememori la seva vida. Què li va captivar d’aquest indret?
Jaquetti va anar per primer cop a la Vall d’Aran el 1925. L’estiu d’aquell any, mentre ella i Maria Carbó recollien cançons a la Seu d’Urgell, van trobar un xicot aranès i els va sorprendre la seva llengua i les cançons que cantava. Van determinar que si podien hi anirien al final de la missió aquell mateix estiu. En les memòries hi ha un paratge que descriu aquesta arribada a la Vall d’Aran, on tornaria després. Primer va llogar una casa a Saldrú, i posteriorment a Arties (de 1944 fins al 1962), que és on passaria més temps.
Crec que ens quedem en els llocs perquè hi tenim una connexió que a vegades és gairebé inexplicable. Jaquetti va trobar aquesta connexió o recer a Arties, en especial al Montardo i a l’ermita de Sant Pelegrí. Hi ha un punt orogràfic, una part paisatgística de connexió, però també una part que és la gent. I la Jaquetti se sentia molt bé amb aquella gent.
En l’obra, al costat de la Jaquetti apareixen altres personatges reals, quins són i perquè has volgut que hi sortissin?
Hi ha alguns personatges ficticis i inventats i altres que són reals, extrets o inspirats en els personatges que ella mateixa esmenta o descriu en les seves memòries. N’he rescatat alguns perquè volia fer un homenatge a aquests personatges anònims –de molts d’ells no coneixem els seus noms– i de les muntanyes, que al final són els meus personatges, els que jo he conegut al Pallars.
Moltes d’aquestes persones eren analfabetes –i Jaquetti ho recalca expressament, perquè li sabia molt greu trobar persones tan desfavorides–, no havien pogut aprendre a llegir i escriure, i vivien en unes condicions molt dures. Ara que tenim ensenyament gratuït fins als 16 anys, massa sovint oblidem que venim d’aquest entorn rural on hi havia un alt índex d’analfabetisme, oblidem que les muntanyes eren plens de nuclis poblacionals abandonats.
La novel·la s’obre amb un capítol trencador i experimental. Per què has volgut incloure aquest capítol?
Volia posar algun tipus de bomba creativa, trencar amb el que era esperable i previsible. Més que per experimentació, volia arriscar-me en la creació. El capítol busca oferir també una mirada diferent, el punt de vista d’uns funcionaris de l’univers que orquestren les nostres vides. L’un té pressa per arribar a casa i l’altre per jubilar-se. D’aquesta manera surt del microcosmos jaquettià o pirinenc, i serveix per desdramatizar i universalitzar, perquè són vivències amb les quals tots ens podem identificar.
Tens una connexió personal amb la Palmira Jaquetti. Això també et va impulsar a escriure el llibre?
Quan la Jaquetti va passar pel meu poble, Estac (Pallars Sobirà), durant la missió de recerca al Pallars de l’any 1927, es va quedar a casa meva. Això ja ho sabia. Però no va ser fins que vaig estar treballant plenament en l’obra que em vaig adonar que la persona que apareix en les memòries de Jaquetti és la meva besàvia, i el meu padrí era petit i vivia amb ella. I l’habitació que descrivia segurament és la mateixa on jo dormia, perquè, abans que jo nasqués, era la dels convidats.
Quina creus que és l’aportació o la inspiració principal de Palmira Jaquetti?
Més que la seva aportació al camp de la lingüística, la literatura, la musicologia, etc., per a mi el més important és la seva força per tirar endavant malgrat les dificultats i sobreposar-se als entrebancs: problemes de salut –anava coixa, tenia dificultats per moure’s–, l’abandonament del seu marit, la desfeta de la guerra civil… Malgrat tot això, ella encara troba aquesta vitalitat, aquestes ganes de celebrar, d’ajuntar-se, de continuar escrivint, creant, estimant. Quan en una ocasió viatja a Arties i li diuen que el metre ha de marxar, ella es posa a donar classes perquè els nens no perdin els dies. Això no surt en cap enciclopèdia però em sembla un acte heroic, un acte d’entrega, d’amor i de vocació. Les ganes d’escriure, de crear, l’enamorament de la vida, la confiança en la vida per tirar endavant passi el que passi: això és per a mi una de les inspiracions més grans de la Jaquetti. La lluminositat malgrat les dificultats.
