Aquest dijous 14 d’agost, Maria Garganté pronunciarà el pregó des del balcó de la seu del districte de la plaça de la Vila de Gràcia que inaugurarà set dies de festa major. Professora titular d’Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona, Garganté ha estat escollida pel districte i per la Fundació Festa Major de Gràcia per haver contribuït a valorar les festes populars, especialment amb obres com Santificaràs les festes (Fragmenta Editorial, 2023). Nascuda a Sanahüja (La Segarra) i barcelonina d’adopció, Garganté reflexiona en l’entrevista sobre l’origen i el sentit de la festa que, recorda, és un espai cobejat i instrumentalitzat pel poder i, a la vegada, un espai per a la reivindicació i la dissidència.
Quina és la teva vinculació a les festes de Gràcia?
Acostumo a dir que conec les festes de Gràcia a partir d’una grandíssima sèrie de cultura popular que era Les Teresines, on les protagonistes col·laboraven en la confecció del guarniment. Quan arribo a Barcelona a estudiar amb divuit anys començo a anar a Gràcia interessada per les manifestacions festives de caràcter popular, com els foguerons de Sant Antoni també als concerts del Tradicionàrius. Però el fet que les festes de Gràcia fossin a mitjans d’agost la major part dels anys m’agafava fora de la ciutat. Crec que només he anat un parell de vegades. En qualsevol cas, sempre m’han cridat molt l’atenció, en especial pel component de transformació de l’espai mitjançant els guarniments.
Fer festa és un manament?
Sí, de fet, el llibre Santificaràs les festes forma part de la col·lecció Deu manaments, que vol repensar els grans temes de la contemporaneïtat seguint el fil conductor del decàleg bíblic. Fer festa es correspon al tercer manament. Els tres primers serien els manaments que les persones tenim envers Déu i els altres set són manaments que tenim envers les persones. “Santificaràs les festes” vol dir consagrar el setè dia a Déu, recordant que aquest va descansar després de dies en què va crear el món. Seria l’origen del sàbat dels jueus i el diumenge dels catòlics. En qualsevol cas, té aquest sentit d’honorar una divinitat. I per això les festes, especialment les festes majors que trobem arreu del país, tenen una justificació religiosa. Tota festa necessita un mite justificador: en honor de la Mare de Déu, en honor d’un sant, etc.
En l’assaig Santificaràs les festes comentes que no hi ha res comparable a l’emoció del preludi. És aquest el teu moment preferit de la festa?
En el llibre parlo de la importància dels prolegòmens, dels preludis, perquè són aquell moment en què les nostres expectatives sobre la festa encara estan intactes i són perfectes. D’alguna manera, suposen una expectativa de felicitat, vinculada amb allò que ha de venir i potser quelcom extraordinari. Després la realitat ens la pot arruïnar.
En el llibre analitzes com han evolucionat les festes al llarg de la història. Quin seria el tret comú?
El principal sentit de la festa, o característica comuna, és el trencament amb el temps ordinari. El fet de descansar, de deixar de treballar, està contemplat en la Declaració Universal dels Drets Humans. Necessitem descansar per després poder arrencar amb més força.
D’altra banda, aquest trencament amb la quotidianitat, o amb el temps ordinari, també ens permet tenir un sentit del temps. Hi ha persones que compten els anys per festes majors o per alguna festa determinada. Les festes són també un element ordenador del temps.
Quin és l’origen i el sentit del guarniment dels carrers per fer festa?
Pel que fa a Gràcia, sembla que l’origen seria en època contemporània, en el segle XIX. Però la transformació de l’espai en clau festiva és una tradició que la trobem ja des de temps immemorials. Jo m’he dedicat sobretot a estudiar manifestacions a l’època del Barroc a Catalunya. A Barcelona, en aquest període, entre les festes com la canonització de Sant Ramon de Penyafort, l’any el 1601, per exemple, i les de la beatificació de Sant Josep Oriol, a principis del XIX, hi trobem nombrosíssimes festes on es descriuen minuciosament com es guarneixen els carrers.
Però l’origen de totes aquestes festes de caràcter extraordinari és el Corpus, una festivitat anual que tenia com a nucli principal la processó. I l’espai on transitava la processó era objecte d’aquesta transformació mitjançant els guarnits i la decoració.
La festa es pot definir com a l’expressió d’identitat o de pertinença a un barri, una població o a una comunitat. Quan les festes són massificades, quan els processos de gentrificació han expulsat els veïns, on queda aquest sentiment de pertinença?
En el cas d’una festa com la de Gràcia, la festa precisament esdevé un símbol de resistència. Resistència contra la gentrificació i contra la massificació, que, d’altra banda, és evident i inevitable. La fortalesa i el múscul d’una festa com la de Gràcia són les entitats que la fan possible i els veïns i veïnes que cada any –fins i tot en alguns casos no vivint a Gràcia– col·laboren en el guarniment dels carrers. Mentre hi hagi persones que tinguin aquest sentiment de barri i aquesta voluntat d’unir les seves forces perquè la festa sigui reeixida i no perdi la seva essència, la festa resistirà.
Comentes que les festes en alguns casos esdevenen símbols de resistència, però altres vegades han estat instrumentalitzades pel poder. Què ha estat el més freqüent?
Jo a vegades dic que sobreestimem el poder subversiu de la festa. Ens sembla que la festa és un espai de llibertat i de descontrol, però precisament el poder sempre ha maldat per controlar el temps festiu. La festa del Corpus era un autèntic aparador de la societat: en la processó desfilaven els principals estaments, deixant ben clar quina era la posició social que cadascun exercia. És evident que el poder sempre ha volgut instrumentalitzar la festa. Per això hi ha uns programes de la festa major que confecciona l’Ajuntament de torn, perquè una festa no s’improvisa.
Però també és cert que a la festa sempre hi ha escletxes per a la subversió. Perquè hi ha moments en què allò que es vol mantenir sota control pot esdevenir incontrolable, i en aquest sentit la festa pot ser un espai per a la reivindicació, per protestar contra els polítics. La festa pot ser instrumentalitzada, però, al mateix temps, és un espai que empara la dissidència.
En un moment en què Europa pateix una guerra, hi ha un genocidi davant els nostres ulls, podem fer festa com si res, o precisament, perquè està passant tot això, necessitem fer festa?
La festa pot ser un espai per a la solidaritat, per a l’expressió d’iniciatives solidàries que ens agermanin amb els pobles oprimits i que pateixen. Deixar de fer festa perquè ens ha tocat viure el món que ens ha tocat viure no soluciona res. Jo penso que el mal –dit així en abstracte, el pots traduir com el poder que mou el món– ens voldria de dol permanent, tristos i desmobilitzats. En aquest sentit, cal reivindicar el poder subversiu que té l’alegria, el tremp i l’energia que té una festa, i precisament és en aquest ambient festiu que pot sorgir la revolta.
