Marc Baldó Lacomba és catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de València. Ha estat degà de la Facultat de Geografia i Història i són ben conegudes les seues investigacions sobre l’esdevenir de la Universitat de València i d’altres. És també autor d’una quantitat considerable de llibres relacionats amb els temes de les seues recerques.
En quin període de la història de la Universitat de València començares centrant-te com a investigador?
A finals de l’època il·lustrada i durant la liberal. El resultat apareix a Professors i alumnes en l’època romàntica, la meua tesi doctoral.
Com era?
Molt pareguda a la dels quaranta i cinquanta del segle xx. Els estudis universitaris i els de batxiller anaven plegats. Hi havia la Facultat de Teologia, que era molt important, la de Filosofia, la de Dret i la de Medicina.
Tingué l’església molta influència en la universitat de l’època?
Sí; i no sols en l’àmbit universitari. Primer, perquè no vam fer com a Europa la separació entre església i estat, on més s’ha avançat en tots els àmbits. Ells feren de la vivència religiosa un assumpte personal. Després, perquè la cúpula ha estat sempre en mans de la dreta més rància, on ha predominat la línia dura i integrista, enemiga del canvi i de la secularització. Finalment, pel seu tractament del pecat: el cúmul de corrupcions actuals als països catòlics és indicatiu d’una societat que no ha progressat èticament i on hi ha molts vestigis d’èpoques molt antigues. Mira el panteó catòlic: no hi ha poble que no tinga un sant i una Mare de Déu. Els protestants han superat tot això: llegeixen la paraula de Déu i la comenten; a nosaltres, ens la imposen.
Continua havent-hi a Espanya dues escoles historiogràfiques amb visions diferents?
Més que d’escoles, jo parlaria d’interpretacions. La castellana és unitarista; la “catalanoaragonesa” veu la història peninsular com una confederació de nacions filla de l’imperi austrohongarès.
Posaré un exemple: la interpretació castellana afirma que la “lucidesa” hispànica ens arriba amb els Borbons, però això no és exacte. La derrotada i desapareguda Corona d’Aragó –que havia estat majoritàriament austriacista– va patir la substitució de l’estructura foral per una de centralista i militaritzada. Estructura que es reproduirà a les colònies d’Amèrica i que serà el germen de règims enormement despòtics i militaristes, no totalment superats encara en molts països. Amb tot, sota el regnat de Carles II, el darrer monarca de la Casa dels Àustria, la perifèria ja havia encetat la seua recuperació; de fet, a València ja s’havia produït la revolució científica.
I la Il·lustració?
Antonio Mestre ha estudiat a fons l’època i ha dit que Carles III, paradigma d’il·lustrat segons els castellans, no ho era en absolut. Ans al contrari: era molt supersticiós i ignorant i mai no es va interessar per les “Llums”. Ara bé, hi hagué gent al seu voltant que sí que ho fou.
Els successius governs “democràtics” espanyols han afavorit l’ensenyament concertat en primària i secundària sobre el públic, generalitzat en l’Europa més avançada. I el futur s’hi veu també en mans d’una universitat privada.
Tenen el suport dels governs centrals i autonòmics i el dels poders fàctics. Ara bé, els manca un factor fonamental en l’àmbit científic: la investigació. És massa cara i sols es pot dur a terme amb diners públics.
Amb tot, els propietaris prometen als seus clients que, quan acaben, tenen un lloc de treball assegurat.
Sí, però això no és cert; a més, els sabers científic i tècnic estan en mans de la universitat pública i això li dóna molta vitalitat.
D’uns anys ençà, la teua investigació s’ha centrat en la universitat valenciana de la II República, la Guerra Civil, el franquisme i la transició. Què en destacaries?
La dècada dels seixanta. N’hi ha un esclat a finals, durament reprimit en l’estat d’excepció del 69. Amb tot, això no va descoratjar els estudiants, sinó que van continuar obrint-se pas cap a la transició. I l’origen està en el 62, amb el contuberni de Munich i les vagues d’Astúries. Encara que els Estats Units “tutelaren” tot el procés i oferiren beques, captaren adeptes, neutralitzen els opositors i, fins i tot, subvencionaren editorials, com Edicions 62.
Com afecta el procés a la universitat valenciana de llavors?
Canvia gràcies a l’impuls de la nova generació. Comença en els cinquanta, però es multiplica en els seixanta, perquè comencen a arribar-hi capes mitjanes i baixes. També és molt important l’arribada de la dona com a fenomen sociocultural nou massificat.
Comparativament, què en destacaries del primer període que has estudiat, la Il·lustració, respecte del segon, la II República?
La Il·lustració suposà un pas endavant i discret que es fa endarrere en el segle XIX, perquè no es feren les reformes liberals que es dugueren a terme en altres països, sobretot per culpa de l’església. La llei Moyano li donà poder absolut al bisbe en la inspecció dels sabers. Què podien, doncs, fer, per exemple, darwinistes i krausistes?
La universitat de la República era un avanç important que es perd amb la dictadura. Sota la República, estava connectada amb Europa i ens vénen estudiants de la resta d’Espanya. Molts són de Barcelona, perquè s’hi fan unes reformes que no agraden als catalans i “baixen” a València, sobretot a la Facultat de Medicina. És la Generació de la República, que no sé per què li diuen la del 27.
Perquè els franquistes no volien sentir la paraula “República”. Dámaso Alonso, de l’OPUS, anomenà a la generació poètica republicana Generación del 27…
Quasi tots són xics, però ja hi ha alguna xica. Comencen a estudiar en els vint-i-molts; li munten tan grans protestes a Primo de Rivera que facilitaran la seua caiguda. N’hi ha de classe alta i mitja i la barreja d’idees dóna resultats molt bonics. L’altra generació brillant serà la dels cinquanta-seixanta, però les condicions són diferents.
Hui ja sabem que els Estats Units, a través de la CIA, estaven preparant l’alternativa a Franco i potenciaren els nacionalismes, les protestes estudiantils i un munt de coses més…
Sí, perquè pensaven que moriria prou abans. Però tornem a les vagues d’Astúries del 62: tingueren un gran ressò en el moviment estudiantil. També està el creixement econòmic, que ens envia turistes i ens integra una mica. Veiem coses que no coneixíem i ens entren ganes d’aprendre idiomes i anar-nos-en. I el nacionalcatolicisme s’ensorra. La joventut no havia viscut directament la repressió feixista i, en millors condicions que mai, comencen a plantar-li cara al règim.
Tanmateix, la repressió en el 69 va ser brutal…
Però no aconsegueix frenar el procés i provoca la gran mobilització obrera dels anys posteriors.
La teua situació és privilegiada, perquè estudies una època com a investigador que has viscut com a estudiant.
Procure separar les dues experiències distanciant-me, però no puc ser imparcial davant les circumstàncies, encara que puc objectivar el tema.
Jo estava en cinquè curs quan Franco mor, però havia començat quan el règim enceta els brutals efectes de la repressió del 72. De fet, expedienten 300 estudiants valencians per demanar coses justes. Els de Medicina, per exemple, una formació consistent i bons hospitals públics; els mestres, la generalització de l’aprenentatge i més escoles.
Són peticions que convergeixen amb les necessitats de la societat i resultat d’aquella eclosió que va significar el 62: reassumir la crítica –el gran patrimoni de la universitat–, voler que canvie el món perquè estan farts del puritanisme hipòcrita… És el moment en què apareix Diguem no de Raimon, que procedeix d’una frase de Camus.
I què passa amb aquelles universitàries de la República?
Acabada la guerra mundial, es casen amb els companys, perquè s’enceta una època molt tradicional. S’havia perdut molta població i les dones havien de tornar a casa i criar.
O siga que la teua generació es va trobar el llit fet…
Un poc sí. Teníem el camí marcat.
A partir del 85 encetes amb un altre equip la investigació sobre les universitats llatinoamericanes.
Jo em vaig centrar en els segles XVIII i XIX, quan el renaixement de les argentines de Còrdova i Buenos Aires, que exigien el desenvolupament del saber en l’àmbit pràctic, però la metròpoli els ho negava per por que es revoltaren.
Voldria acabar amb l’exposició que muntares a la seu de la Universitat de València, Mestres en ciutadania, sobre Ernest Lluch, Manuel Broseta i Tomás i Valiente.
Encara que tenen en comú que els mata ETA, m’interessa que pertanyen a la mateixa generació i estudie aqueixa generació. Es troben amb una universitat que no els agrada –resar el rosari, prendre la comunió diàriament, dur la Mare de Déu, cantar el Cara al sol…
Possiblement el 62 els va ajudar a prendre’n consciència i lluitar per trencar amb aqueix món, no esperar a la següent generació.
Es tracta d’una dimensió no sols social i de futur, sinó personal i de present. Aprofiten el poquet d’espai que els deixava la dictadura introduint el cinefòrum i duent pel·lícules, llibres i periòdics prohibits que comenten, es polititzen i s’obren a nous universos i noves experiències.
Per què el títol Mestres en ciutadania?
Perquè són bons professors, formen i guien alumnes que després seran les elits dirigents, perquè es comprometen amb la seua societat escrivint en diaris, entrant en l’oposició, tenint problemes polítics, volent democratitzar la universitat… Malgrat que, després, canvien ideològicament.
Acabem amb el teu pas pel deganat.
Va ser una activitat molt complicada que coincidí amb la reforma del pla d’estudis de Maravall, quan es crearen els departaments tal com els coneixem hui.
Continue preferint la investigació.
Pepa Úbeda
