L’Antropologia forense és una branca de la medicina que serveix per explicar des del passat més llunyà al més recent. A més, pot esdevenir una eina essencial per donar digna sepultura a les víctimes de la Guerra Civil, és a dir, els mètodes científics d’identificació forense tenen una gran contribució a la medicina forense.
Un grup com Paleolab, aglutina un grup interdisciplinari i independent d’investigadors, i ha destacat pel seu treball en memòria històrica. Parlem amb la directora del grup, Elisa García-Pròsper, llicenciada en Geografia i Història i doctora en Arqueologia per la Universitat de València i especialista en Antropologia Forense per la Universitat Complutense de Madrid; des de 1993 ha participat en vora un centenar d’investigacions sobre arqueologia funerària i antropologia física i forense. Amb Manuel Polo Cerdá, doctor en Medicina (Antropologia Física) per la Universitat d’Alacant, és especialista en Antropologia Forense per la Universitat de Madrid i exerceix com a metge i antropòleg forense a l’Institut de Medicina Legal i Forense de la Generalitat de València; tasques que combina com a expert en Antropolgia Forense dins Paleolab. I, per últim, i atenent a la vocació de divulgació del grup, tant científica com també per al gran públic, comptem amb Lican Esteve, enginyer informàtic que va arribar a Paleolab com a encarregat de la filmació documental de les exhumacions, i que amb part del material recopilat ha dirigit el documental m¡AQUí!s (2014).
Què és Paleolab?
Manuel Polo Cerdà: Una marca registrada que aglutina un grup interdisciplinar i independent d’investigadors. El nostre interès és l’estudi del passat a través de vestigis arqueològics funeraris, sobretot de restes òssies humanes. Des del 2003, també realitzem estudis de contextos recents, com ara les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Organitzem cursos i congressos i hem participat en diferents projectes expositius per divulgar el passat i donar-li visibilitat des d’una perspectiva científica.
Quan i com naix Paleolab?
M. P. C.: Fa 17 anys. Els diferents membres veníem treballant de forma independent des de molt abans. En el meu cas, quan estudiava el segon cicle de Medicina, vaig aprovar en 1995 una oposició d’accés com a Alumne Intern del Departament de Medicina Legal de la Facultat de Medicina de la Universitat de València que en va permetre entrar en el Laboratori d’Antropologia Forense i Paleopatologia. Després de fundar Paleolab, se’ns uní Eva Cruz, que col·laborava amb mi en estudis antropològics.
El germen del grup fou el projecte Los primeros pobladores de Valentia, que van dur al laboratori Elisa García-Pròsper i Pierre Guerin (doctor en Arqueologia) en 1999. Davant les dificultats, la necessitat d’unir esforços i abordar l’estudi del passat a partir de diferents prismes en va ser el motiu. Després d’haver participat en moltes investigacions al llarg dels anys i haver-ne augmentat el nombre de col·laboradors, hem passat a treballs arqueològics de camp, exhumacions forenses, activitats tanatològiques, exposicions, organització de cursos i congressos i publicació de llibres.
Què s’ha aconseguit descobrir amb Los primeros pobladores de Valentia?
Elisa García Prósper: Ha estat un projecte ambiciós i de llarga durada (entre 1996 i 2000). El punt de partida fou la necròpolis romana del carrer Quart de València, la més antiga de la ciutat. S’hi va descobrir un conjunt de 248 estructures funeràries distribuïdes en diverses fases cronològiques, des de la fundació el 138 fins al segle III d.C. Com ens vam trobar amb la negativa de les institucions públiques i privades del moment a facilitar-ne el treball, vam decidir estudiar científicament i especialitzada l’espai i de forma autònoma i independent. En fou l’origen de Paleolab. El resultat ha estat magnífic (més de vint publicacions sobre la necròpolis, un DEA i algunes tesis doctorals) i una satisfacció immensa malgrat tots els inconvenients. Amb tot, el treball continua. A més, com indica en Manuel Polo va ser el germen de Paleolab.
Quines són les vostres responsabilitats en Paleolab i per a qui treballeu?
E.G.P.: La gestió, la direcció i la coordinació d’estudis bioantropològics i paleopatològics, d’antropologia forense i arqueologia funerària. Els nostres clients són organismes públics, empreses de construcció, col·legues arqueòlegs, associacions memorialistes…
“Hem exhumat més d’un centenar de cadàvers i n’hem identificat molts”
Quina és la vostra relació amb la Memòria Històrica?
M.P.C.: Des de 2003 ajudem famílies i associacions que busquen desapareguts i víctimes de la guerra civil i la dictadura franquista. Fins llavors, el moviment memorialista era incipient i hi havia poques exhumacions científiques. Començàrem a treballar-hi quan ens arribaren peticions d’ajut per a indagar i exhumar fosses a València, Terol i Castilla-La Mancha. El treball ha estat dur, però és una de les millors tasques dutes a terme, perquè la satisfacció és immensa quan podem recuperar, identificar i lliurar un desaparegut a la seua família. Hem realitzat un treball molt sistemàtic d’exhumacions en l’àmbit de desapareguts en el context de la dictadura i, concretament, ens hem centrat en la recuperació de víctimes del context guerriller o maquis (1946-1952) a la zona d’actuació de l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó (AGLA). Aquest treball ha estat el suport del projecte que desenvolupa l’Oficina de Desapareguts de l’Associació La Gavilla Verde (Santa Cruz de Moya, Conca). Ha estat la major peticionària del nostre ajut i continuem plegats. El treball desenvolupat per La Gavilla Verde ha estat fonamental en les nostres investigacions. Vull aprofitar aquesta entrevista per fer públic el nostre més sincer homenatge a la memòria de Pedro Peinado, el seu president, ja mort, que ens va donar tot el seu suport. Des de 2003 hem pogut intervenir en vora trenta localitats (Terol, València, Castelló, Conca, Saragossa…). Hem exhumat més d’un centenar de cadàvers i n’hem identificat molts.
“Per a nosaltres una fossa és l’escena d’un crim o una taula de quiròfan”
Heu estat pioners en aquest treball d’identificació?
M.P.C.: Paleolab n’ha estat pioner a València i Castelló, on realitzàrem les primeres exhumacions científiques (2010). A Benagéber i Albalat dels Tarongers vam recuperar i identificar els primers 17 desapareguts. Posteriorment, vam intervenir a Paterna, Torrent, Aldaia, Sogorb, Portell de Morella… El nostre treball és científic i independent, actuem com a pèrits i el grup està constituït per professionals formats acadèmicament i entrenats. La nostra metodologia de treball és com si estigués un jutge durant la diligència de l’aixecament d’un cadàver. Dissortadament, no hi és, perquè la justícia espanyola se n’ha inhibit, com bé sabem, almenys fins ara. Seguint aquest raonament, per a nosaltres una fossa és l’escena d’un crim o una taula de quiròfan, per la qual cosa no hi caben intrusos, aficionats o voluntaris sense formació acadèmica ni capacitació.
Quina és la vostra experiència en les exhumacions de la Memòria Històrica?
E.G.P.: La Llei de Memòria Històrica (2007) ha permès l’exhumació, la identificació i la reparació a les famílies de víctimes de la guerra civil i el franquisme. És de sentit comú i forma part de la nostra condició voler cloure el dol i complir amb els desigs de soterrar dignament els qui ho estaven en condicions inadequades. L’estudi del món funerari ofereix un aprenentatge envers una visió global i humana del que significa la mort. En època romana, per exemple, el fet de complir amb una sèrie de preceptes suposava per a la família del mort la purificació i un alliberament. En aquest sentit, la participació en projectes de recuperació i identificació de víctimes de la guerra i la dictadura t’humanitza. El sentiment de pèrdua i injustícia és pròxim i una invitació a l’empatia i el sentit comú.
M.P.C.: Un altre treball fonamental i pioner que Paleolab realitzà fou la coordinació i la direcció el 2011 de la Base de Dades i Mapa de Fosses de la província de València. Ens va permetre corroborar l’existència de 172 punts amb fosses o nínxols on reposen víctimes de la guerra civil i la dictadura. Aquest ingent treball realitzat per deu investigadors durant any i mig, per desgràcia, no fou inclòs en el Mapa Nacional de Fosses del Ministeri de Justícia. Així, en 2016, vam comprovar, per a sorpresa nostra, que uns “presumptes investigadors” usurpaven el nostre treball sense la deguda citació i sense tenir el més mínim decòrum ètic. Decidírem, doncs, comunicar el problema i oferir desinteressadament la base de dades i el mapa de fosses a la Direcció General de Reformes Democràtiques de la Generalitat Valenciana, la qual té les competències en Memòria Històrica. Així, en el futur, la nostra aportació es podrà fer pública.
“Els familiars de les víctimes estan desemparats per l’estat actual”
Quines ajudes han rebut per a la realització d’aquestes investigacions?
M.P.C.: La major part dels treballs han pogut dur-se a terme gràcies a les ajudes que va oferir el Ministeri de Presidència i les subvencions autonòmiques. Però, des del 2012, les famílies de les víctimes no en reben i resulta cada cop més complicat abordar exhumacions i identificacions sense el suport de l’estat, que és el responsable subsidiari de les desaparicions i les execucions extrajudicials o sumaríssimes de milers de persones entre 1936 i 1975. Els familiars de les víctimes estan desemparats per l’estat actual, que no até les recomanacions del relator de l’ONU i no enforteix la nostra democràcia en matèria de Drets Humans. Espanya continua sent país anacrònic amb una Llei d’Amnistia encara vigent.
Com divulgueu el vostre treball?
M.P.C.: En l’àmbit científic a través de publicacions en revistes científiques i participant en congressos, seminaris i jornades. Hi emprem també les plataformes Academia.edu i Researchgate.net. En la premsa donem a conèixer investigacions i projectes en què estem immersos. Finalment, muntem exposicions, sobretot de temàtica historicoarqueològica. Comptem, a més, amb blog i pàgina a Facebook amb el nom de Grupo Paleolab. Pel que fa a l’àmbit didàctic, hem començat a pòtenciar-lo: amb cursos de formació al professorat, jornades de divulgació de la Memòria Històrica des de 2004. Així com la realització del documental m¡AQUÍ!s de Lican Esteve, un documental didàctic sobre la recuperació de víctimes de la dictadura franquista en el context de la lluita dels maquis. Així i tot, continuem buscant fórmules per donar a conèixer a la societat com d’important i beneficiosa és la investigació científica del passat, sobretot per enfortir un millor coneixement del que som com a individus i com a societat.
Què podeu contar-nos de ‘m¡AQUÍ!s’?
Lican Esteve: És un documental sobre la veritat des d’una perspectiva científica –en el nostre cas, la forense–, per conèixer-la i apropar-nos-hi. S’hi mostren els treballs de localització i idenficació dels desaparegut a Espanya durant la dictadura franquista, sobretot quan l’apogeu del fenomen maquis. El film revela l’origen històric de tragèdies personals per mitjà de les experiències viscudes per un grup de metges, antropòlegs i arqueòlegs forenses. Expressa amb detall les diferents fases de la metodologia científicoforense i la constant lluita dels familiars de les víctimes per recuperar el seu record. Amb l’estructura pròpia de la metodologia forense com a fil narratiu, la pel·lícula conta sis històries que pogueren cloure’s, alguna que encara no ha quedat esclarida i l’acció humanitària que aquestes accions suposen per als familiars dels desapareguts. S’hi revelen històries aparentment locals, però amb trets comuns a tota la geografia humana mundial, a causa de la globalitat del conflicte.
“El film revela l’origen històric de tragèdies personals per mitjà de les experiències viscudes per un grup de metges, antropòlegs i arqueòlegs forenses”
Quina és la història del projecte?
L.E.: Presenta dues fases molt diferenciades. En 2006, Paleolab contacta amb mi per documentar les exhumacions i filmar la memòria de cada excavació. Les gravacions obtingudes tingueren una funció documental dins l’àmbit científic, històric i docent. En 2012, decidim iniciar una segona fase on es reivindicassen els aspectes positius de l’actuació dels grups forenses al servei de la localització, l’estudi i la identificació de persones desaparegudes durant l’esmentada època.
On podem trobar-lo?
L.E.: La pel·lícula està dotada amb una llicència Creative Commons i publicada a Youtube, amb subtítols en espanyol, anglès i francès.
Es pot veure en privat recorrent a underbox.site, plataforma de distribució de continguts digitals en fase de desenvolupament que explora nous camins en la distribució de cultura.
Si hi ha organitzacions, associacions, etc. interessades a organitzar una projecció de m¡AQUÍ!s seguida d’una xerrada o col·loqui amb alguns dels seus participants, poden posar-se en contacte amb ubx@underbosxite.com.
Quina n’ha estat la incidència?
L.E.: En novembre de 2016, fou guardonada amb el Premi Especial del Públic al Festival Cinema Ciutadà Compromès organitzat per Acicom. S’ha projectat en nombroses sales com a resposta a la demanda d’entitats i organitzacions memorialistes interessades en aquest tema. Ara mateix voregem les 75.000 visualitzacions a Youtube, que és un nombre important.
Pepa Úbeda
