Lluís Ferri és especialista d’Audició i Llenguatge, Pegadogia Terapèutica, Filologia Castellana, Francesa i Valenciana. És mestre d’aquestes matèries, logopeda i psicopedagog. A més, té un Màster en Pertorbacions de l’Audició, i compte amb un extens recorregut professional i de publicacions en diversos àmbits.
Mai no havia llegit poetes valencians preocupats pel medi ambient, però, de sobte, hi ha hagut una eclosió sorprenent de poetes ‘mediambientals’. Tanmateix, sembla que tu has tingut sempre com a tema central en la teua obra el paisatge que t’envolta. En quin sentit?
Des que vaig començar a escriure, ho he fet sobre dues coordenades bàsiques: d’una banda, l’entorn, la terra en què visc i estime; i d’altra, les persones, el sentiment de poble, de pertinença, d’identitat col·lectiva. I al bell mig, la llengua que vertebra la vida. La poesia ho abasta tot, tot el que hi ha al nostre interior, els nostres sentiments, reflexions, preocupacions, records, somnis i anhels; i també, tot el que ens envolta, natura, paisatge i paisanatge.
Què t’apassiona i reflecteixes en la teua poesia?
L’impuls líric em ve donat per tot allò que em colpeix el cor, el que percep i sent, els meus pensaments. Escric sense retòrica ni artificis, amb versos sincers i reflexius. Podríem dir que faig una poesia conceptual que es singularitza per l’expressió metafòrica, amb una lírica que té una forta càrrega vivencial. Als meus poemes, parle de la meua visió social, humana i cívica, de l’amor en totes les seues vessants, del meu poble, dels desprotegits, de la infantesa, de la fragilitat de la vida…
Quins trets de la poesia conceptual has conreat?
No he triat deliberadament els temes sobre els quals escriure. La meua temàtica ha anat sorgint a partir de les experiències quotidianes; junt amb això, els poemes reflecteixen el meu univers conceptual interior, les temences, els dubtes, les cavil·lacions filosòfiques, les emocions, el més íntim. He tractat amb afecció el que fa referència al món que m’envolta.
Podries parlar-nos del teu primer poemari, Llum de silencis?
Després de molts anys escrivint poesia, vaig sentir la necessitat de fer un poemari que tingués una concepció unitària. Així va sorgir Llum de silencis, un cant a la Mediterrània, amb un paisatgisme clar, com el d’una marina, amb onades i velams, ben conegut i idealitzat, amb muntanyes fresques, arbredes i perfums, però també amb platges, llum i blaus de la nostra mar.
Els poemes són com aquarel·les de l’albada, de la llum del migdia, dels capvespres, de la ciutat d’Alacant, del Puig Campana, de les argiles de la nostra terra. El llibre ve precedit d’uns versos de Joan Valls, que l’emmarquen: “L’horitzó que jo albire/ és d’òrbita petita/ però conté un bell mapa/ de nova geografia”.
El 1999 surt Navilis silents. Per què hi combines l’estructura clàssica amb una altra de més lliure?
A l’hora d’escriure, no em plantege una fórmula concreta, amb una mètrica determinada; escric amb la cadència i el ritme que flueix, siga vers lliure, sonet o qualsevol altra estructura. Això em dona més llibertat expressiva. A Navilis silents, com a la resta de llibres, hi ha poemes canònics i d’altres de versificació lliure. El que m’interessa realment és concretar amb paraules allò que vull dir i no sotmetre la poètica a un determinat patró.
Escrit sobre les dunes surt el 2018 i combina la realitat amb el món dels somnis. El canvi és gran.
S’hi reflecteix el paisatge interior, on es fonen les vivències i els somnis, la consciència i la memòria, on es manifesta la tensió entre la meua concepció del món i la realitat. Els versos tenen un marcat caràcter intimista, un ritme ple d’imatges que naixen de la realitat quotidiana, dels meus pensaments i sentiments, i amb tots aquests elements vaig configurant un univers que busca les petites i grans veritats de la vida i que mira els misteris del viure.
Què hi ha de més personal en la teua poesia?
Posar per davant el concepte, l’objecte poètic, la necessitat d’escriure. Després, la formulació poètica. No faig versos com un exercici estètic i formal, com una recreació desconnectada de la realitat. Escriure poesia per a mi és un treball meticulós que requereix molta dedicació i autoexigència, una experiència que confronta els meus dubtes i certeses, un temps per al diàleg amb mi mateix, per al creixement i l’aprenentatge.
Quins temes hi apareixen més sovint?
Totes aquelles visions del món que em colpeixen la retina, que m’emocionen, que m’impacten per la seua transcendència humana, tot allò que alerta la meua sensibilitat, la meua visió de la vida. I també, les introspeccions conceptuals íntimes. La mar és un objecte poètic molt important per a mi, com el territori, l’amor, la sensualitat, el desig; també, la preocupació per la justícia, la identitat, la fugacitat del temps, tot el que ens afecta.
Podries parlar-nos de les edicions col·lectives, els pròlegs i l’edició de llibres?
Des de finals de la dècada dels 1970, he publicat en revistes, llibres col·lectius i he participat en diversos projectes literaris. Soc membre del jurat dels Premis de Poesia Paco Mollá, fet que m’ha donat l’oportunitat de conéixer molts i moltes poetes que han passat per aquest esdeveniment literari. De molts dels llibres guanyadors, publicats per l’editorial Aguaclara d’Alacant, he fet el pròleg. També he ressenyat llibres i pròlegs per a altres editorials. Destacaria la meua participació en l’edició de l’obra completa de Lluís Alpera Ulisses i la Mar dels Sargassos, publicada en Onada Edicions, 2017, amb el suport del Vicerectorat de Cultura i Llengües de la Universitat d’Alacant. Vaig poder treballar amb Lluís en la revisió de textos, maquetació, portada i realització d’una obra que el nostre amic i poeta va poder veure acabada en vida.
Podries parlar-nos de la teua extensa obra fotogràfica?
El llenguatge fotogràfic pot tindre una forta càrrega figurativa i, fins i tot, poètica. Hi trobe un paral·lelisme entre escriure versos i fixar la llum en un negatiu o un sensor digital. La qüestió és captar la realitat i veure més enllà. D’eixa visió de la fotografia destacaria dos projectes de poesia i fotografia que vaig fer amb Lluís Alpera, amb el suport del Vicerectorat de Cultura de la Universitat d’Alacant. L’un anomenat Imatges i paraules el 2011, exposat a aquesta universitat i diverses ciutats de les comarques meridionals del País Valencià i l’altre, amb el títol 5quanta fotos i poemes, que d’abril a maig del 2018 es va exposar a la Seu Universitària d’Alacant.
Què hi ha de la teua relació amb la música?
Als onze anys em vaig iniciar en la música i, d’aleshores ençà, m’ha acompanyat sempre. He anat aprenent-ne i tocant instruments en diversos grups i formacions musicals. Entre altres, Presuntos Implicados.
Acabe de gravar un disc d’estudi amb vint composicions meues amb temes simfònics, blues, bossa-nova, jazz i d’altres gèneres, i que presentaré aquesta tardor. La fotografia, la música i la poesia tenen elements i llenguatges molt relacionats. Ben mirat, hi ha una poètica comuna quan escrivim versos combinant paraules, quan captem la llum mitjançant un aparell fotogràfic o quan relacionem harmònicament notes musicals. El discurs poètic pren diferents formes i ens obre múltiples camins i possibilitats creatives.
Podries parlar-nos de la teua adaptació al català de Paco Mollà?
Francisco Mollá Montesinos (Petrer, Vinalopó Mitjà, 1902-1989) fou un poeta amb una biografia ben difícil, però amb un gran coratge i valors. Defensor dels drets humans, la cultura i la llibertat, la seua joventut estigué marcada per la guerra civil i la postguerra. Acabada la contesa va passar set anys empresonat, la major part en el Reformatori d’Adults d’Alacant. Durant eixe període de reclusió, es va relacionar amb intel·lectuals, artistes i poetes, dels quals va aprendre i amb els qui va compartir la motivació per escriure poesia. Hi cal esmentar Miguel Hernández, amb qui va compartir un temps dolent i una estreta amistat. Li va dedicar un magnífic llibre inspirat en eixes circumstàncies. Mollá va publicar catorze llibres de poesia –encara hi ha molta obra pendent de publicació–, que hem tractat de sintetitzar amb el títol Nits argentades, una antologia bilingüe castellà-català de les diferents èpoques i temàtiques d’aquest poeta petrerí.
Per què vas fer aquesta tasca?
Perquè va ser una figura literària fonamental de les terres meridionals valencianes, amb una obra poètica de gran bellesa i profunditat temàtica, escrita al llarg del segle XX en unes circumstàncies personals i històriques veritablement difícils.
Aquesta compilació i traducció vol oferir una mostra de la seua obra, tant pel recorregut diacrònic, com pels temes que hi apareixen. Alhora, pretén retre tribut a la seua memòria, amb el reconeixement de la valuosa aportació literària i la contribució a la cultura que ha fet, amb una lírica que esdevé un valuós patrimoni literari.
És el meu homenatge a eixa generació que va lluitar defensant la nostra identitat i va obrir camins pels quals transitem ara. És un llibre de poesia que serveix per a la difusió i l’ús del català en un context lingüístic hostil; un projecte que ha involucrat la Fundació Cultural Francisco Mollá Montesinos i l’Ajuntament de Petrer, amb el suport de la Universitat d’Alacant i l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.
