Josep Antoni Fluixà i Vivas (Alzira, 1959) és mestre i escriptor. A més de poeta, articulista i assagista, és conegut com a autor de narrativa infantil. Destaca també per fomentar tècniques de foment de la lectura en famílies i la formació del professorat.
Per què ets escriptor?
En primer lloc, perquè he sigut ‒i continue sent‒ lector. M’atrau la ficció, m’atrau la conversa, m’atrau el diàleg… De menut, vaig tindre la gran sort d’escoltar molts contes, moltes històries populars ‒sobretot, per part de la meua iaia materna‒. De jove, la lectura em va atraure. Potser, perquè era un adolescent solitari, amb pocs amics. El cinema també m’agradava. Tot això, crec, va estimular el meu desig i la meua vocació per escriure.
Ja de jove, la poesia centrà les meues primeres incursions literàries. Lògicament, m’influencià també un professor i, cap als vint anys, ja tenia clara la meua vocació literària. Inicialment, amb una visió romàntica, en el sentit de rebel·lió davant una realitat que no m’era agradable i que pensava que podia canviar amb les meues paraules. Creia que amb arguments es podia convèncer els qui tenien unes actituds equivocades. Era, naturalment, un ingenu!
Has escrit poemes, articles, assaigs… Sobretot, de crítica literària, però sembla que la narrativa infantil és allò que més t’atrau. Per què?
No exactament. A mi, el que realment m’agrada és escriure i escriure amb un clar objectiu de comunicar-me. És cert que, amb el pas dels anys, he comprés que, amb la literatura, no es canvia la realitat, però no he renunciat mai a entendre l’escriptura com una ferramenta de transmissió de valors, d’idees, com un recurs per provocar la reflexió dels lectors i les lectores. Això fa que, d’una banda, quan escric, quede reflectit el meu compromís per la defensa i el conreu d’una llengua com la nostra, minoritzada, i, de l’altra, que els temes que hi utilitze tinguen un marcat caràcter social. El gènere, a l’hora d’utilitzar-ne un o l’altre, ve marcat pels lectors i les lectores a qui adrece el text. M’agrada escriure poesia, per a adults i per a infants, però no sempre et ve la inspiració. La narrativa també m’atrau molt, però si he conreat més la infantil ha sigut per circumstàncies personals i laborals. No has d’oblidar que soc mestre.
Sí, ho sé. Per això, un altre àmbit important per a tu és el didàctic. En quins aspectes?
No sé si en el meu cas es pot parlar d’aspectes. Tinc una concepció de l’educació integral. Crec que l’objectiu principal i dels docents és ajudar a formar ciutadans futurs participatius en la vida social i cultural del seu poble, entenent les paraules social i cultural en el sentit més ampli ‒de l’esport, de la ciència, de la política, etc.‒ i amb un concepte de poble concret i alhora global. Sempre m’ha agradat dir que no he practicat dos oficis, el de mestre i el de l’escriptor, sinó un de sol ‒permeteu-me l’atreviment, encara que puga sonar pedant‒: el de l’intel·lectual, el d’aquella persona que tracta de conversar amb els altres per a provocar-los la reflexió i l’aprenentatge personal, amb la paraula oral o escrita. Això m’ha portat a ser un divulgador tenaç a favor de la necessitat de fomentar la lectura, tant entre l’alumnat, com entre el professorat i les famílies, la formació dels quals és necessària per a millorar els índexs lectors de la nostra societat. L’escriptura de ressenyes era ‒i és‒ una conseqüència inevitable del meu compromís per donar a conéixer bones lectures i, sobretot, per fer visible una literatura sotmesa a un colonialisme cultural per part d’una altra llengua dominant. I, concretament, per fer conéixer les escriptores i els escriptors valencians, sovint doblement marginats per no deixar de ser uns perifèrics en el conjunt de la literatura catalana, centrada excessivament en el món editorial de Barcelona i la seua àrea metropolitana.
Què és l’Associació d’Escriptor i Escriptores de la Ribera?
En principi, no és cap associació. No estem inscrits en cap registre d’associacions, ni tenim cap mena d’estatuts. Som ‒com diem sovint els valencians‒ un comboi. Fa molts anys, més de vint, Josep Lozano, un dels escriptors nascut a la comarca de la Ribera amb més projecció literària, membre destacat de la generació dels setanta‒ tingué l’ocurrència de llançar una convocatòria per a reunir-nos una vegada a l’any en un poble diferent per confraternitzar entre nosaltres i per conéixer físicament el nostre entorn més immediat. Nasqué així la primera Trobada d’Escriptors de la Ribera. N’érem 14 més el fotògraf, i literalment tots homes. Aquella iniciativa, com també la dels Sopars Estellés feta pel mateix Lozano, va quallar i, des d’aleshores, ens hem reunit en un poble diferent, amb l’excepcionalitat dels anys de la pandèmia. Ens hem reunit amb l’únic objectiu de passar-nos-ho bé i viure un dia de convivència literària.
Quin hi és el teu paper?
Inicialment, assumir el relleu de Josep Lozano, va ser exclusivament el de convocador de la reunió anual i organitzador de la infraestructura de la Trobada: itinerari de la visita, preparació de la recepció municipal, concertar el lloc on celebrar el dinar de convivència, etc.
Podries contar-nos quina ha estat la seua evolució?
En podem dir ja alguna cosa, però diria que, a hores d’ara, estem en un procés de transformació que no sé fins on arribarà. Quan jo em vaig fer càrrec de la coordinació, en febrer de 2025, em vaig proposar introduir alguns canvis. Per exemple, fer alguna jornada amb un contingut més literari, amb l’objectiu de conéixer-nos més entre nosaltres, saber quines obres publiquem, quins gèneres, quines dificultats tenim a l’hora d’editar, etc. D’aquesta última idea, va nàixer, en setembre del 2025 la Primera Jornada d’Escriptors i d’Escriptores de la Ribera a Fortaleny. També vaig crear un grup de Gmail per a fer enviaments col·lectius i un grup de WhatsApp per tindre una comunicació més freqüent i informar de les activitats que s’hi organitzen individualment a tot el col·lectiu: presentació de llibres, novetats editorials, conferències en les quals participem, etc.
Quins aspectes hi destacaries?
Precisament, la novetat d’haver introduït una nova activitat: la jornada literària. Una jornada que pretén tractar successivament l’obra d’un autor o autora, la presència d’un gènere determinat, els projectes literaris de la gent més jove, les relacions amb la societat valenciana, etc.
També ha sigut molt positiva l’ampliació del col·lectiu. Amb l’ajuda dels companys i de les companyes, he fet una recerca de nous escriptors als quals els hem demanat el contacte telefònic i l’adreça electrònica. En aquest sentit, s’ha procurat, sobretot, atraure més dones i gent més jove. El resultat és la formació d’un col·lectiu amb un centenar llarg de membres.
Quantes Trobades hi ha hagut?
Fins ara, vint trobades anuals, sempre en febrer, al voltant de la data de Sant Blai. Trobades amb un caràcter, per dir-ho d’alguna manera, turístic, amb l’objectiu de conéixer la història i els elements artístics més importants de cada localitat visitada.
Aquest objectiu, per ell sol, és ja significatiu, perquè gràcies a aquestes trobades, és indubtable que els escriptors i les escriptores de la Ribera hem conegut més el nostre territori més pròxim: un territori que pot i ha de convertir-se també en territori de ficció.
Quins aspectes comuns hi trobes?
Les dues activitats anuals que hem fet de moment tenen en comú una mateixa manera d’organitzar-se. Jo en soc el coordinador, però, en cada poble que visitem comptem amb una persona, un grup o un col·lectiu cultural amb el qual es dissenya la trobada o la jornada, tenint en compte que la trobada és més turística i la jornada pretén tractar temes més professionals del nostre treball com a escriptors i escriptores.
I diferents?
Ja l’he explicitat en la contestació anterior, però la idea que tinc ‒i tenen altres membres del col·lectiu‒ és que totes les activitats que fem servisquen per a cohesionar-nos com a grup i reivindicar la nostra visibilitat social i la presència de la literatura en valencià, una literatura digna, rica i de qualitat a l’altura de qualsevol altra del nostre domini lingüístic i de les literatures europees de l’entorn. El col·lectiu ha de servir com un altaveu que ens convertisca en actors visibles del món literari valencià. Al País Valencià, els escriptors i les escriptores de les diferents comarques no podem ser perifèria, hem de comptar a l’hora dels premis honorífics, a l’hora de participar en les diferents activitats que s’hi organitzen, per exemple, des de l’AELC, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana o a l’hora de redactar articles de difusió literària sobre la panoràmica d’un gènere o fer una relació de les novetats més destacades de l’any.
Temes tractats en cada Trobada.
De moment, pocs temes. En realitat, des que jo coordine el col·lectiu només hem fet una jornada a Fortaleny i una trobada a Manuel. En la primera vam parlar amb l’autor sobre l’obra de Josep Lozano i també sobre la presència de les dones en els diferents gèneres: la poesia, la narrativa i el teatre. En la segona activitat, el tema de la taula de debat va ser l’escriptura periodística: el periodisme literari, els articles d’opinió i l’assaig, la literatura d’idees, com deia Joan Fuster.
Algunes anècdotes.
En podria contar moltes de les trobades anteriors, però la resposta seria molt llarga. De l’últim any, estant jo de coordinador, podria contar moltes anècdotes sobre les dificultats que tenen els escriptors de més edat per a usar les noves tecnologies comunicatives com ara el Facebook i el WhatsApp.
Quanta gent en forma part?
No tenim un cens exacte, perquè, com ja he dit, de moment, no som una associació. Al grup de WhatsApp hi ha 111 membres.
Què t’agradaria aconseguir?
Que la participació de les dones escriptores augmentara, així com la presència de la gent més jove, i que tots ens integràrem i participàrem en un projecte conjunt que ens il·lusionara. En aquest sentit, la trobada d’enguany a Manuel ha sigut tot un èxit.
Objectius de futur.
Continuar amb les trobades anuals, introduint xicotets canvis, i consolidar les jornades literàries amb la mateixa periodicitat de les trobades i no oblidar la visita a pobles més menuts encara que no tinguen cap escriptor o escriptora en el nostre col·lectiu. També m’agradaria que el col·lectiu d’Escriptors i Escriptores de la Ribera mantiguera contactes amb altres col·lectius i associacions d’altres comarques valencianes per tal de fer nàixer possibles activitats conjuntes i ampliar progressivament aquests contactes a altres escriptors i escriptores de zones perifèriques i centrals de Catalunya o les Illes. Lògicament, l’AELC ha de jugar en aquest procés un paper protagonista i, alhora, els col·lectius comarcals haurien de servir per a formar i introduir els nous escriptors i escriptores en la necessitat de formar-ne part de l’AELC.
