El Palau Solterra de Girona presenta fins al 25 d’abril Currículum Garreta, l’exposició commemorativa dels 150 anys del naixement d’un dels grans compositors sardanistes. La mostra, que després viatjarà per altres municipis de Catalunya, és una de les principals activitats de l’Any Garreta, que va arrencar al mes de març al Palau de la Música de Barcelona i que s’ha d’enriquir amb concerts, xerrades, rutes literàries, enregistraments i publicacions al llarg dels pròxims mesos. Per Joaquim Rabaseda, musicòleg, professor de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i comissari de l’Any, l’objectiu del programa és ampliar el coneixement que tenim sobre el músic de Sant Feliu de Guíxols i ajudar a descobrir altres perfils que han quedat emmascarats pel mite del geni despistat, que componia per pura intució i gairebé sense mètode ni coneixements.
Què explica l’exposició Currículum Garreta?
L’exposició està plantejada com si Garrega ens hagués deixat el seu currículum sobre la taula. Està estructurada en vuit temes, que són els apartats en què habitualment dividim aquest document: domicili, estudis, premis, viatges, i altres tres categories en què se sol endreçar la seva composició, com són les sardanes, música simfònica i música de cambra, precedit tot això per una retrat d’ell a mida gran. El currículum està escrit en una tipografia de màquina d’escriure dels anys 1920, com la que ell mateix feia servir.
D’aquesta manera, l’exposició ofereix una primera lectura perquè les persones que passin per allà en tres minuts es quedin en les idees claus: quines obres va composar (en els tres gèneres, no només en sardanes), que va estudiar, que va viatjar, i que era de Sant Feliu de Guíxols.
L’exposició presenta algunes fotografies i documents inèdits i restaurats. Quin és aquest material i quina és la seva importància?
Per il·lustrar cadascun dels apartats del currículum hem seleccionat vuit fotografies, que hem reproduït a mida molt gran, de manera que t’hi pots acostar i veure-hi els detalls. Algunes les hem restaurades, per exemple, una imatge del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya que representa la sala Athenea de Girona, el 18 de febrer de 1916, amb l’escenari preparat abans d’un concert on s’interpretarien les Impressions Simfòniques de Garreta. Era una foto que ja es coneixia, però que el Col·legi d’Arquitectes l’ha tornat a digitalitzar per a l’exposició, i en fer-ho han aparegut detalls nous, de manera que tens la sensació de veure-la per primera vegada.
També hi ha alguna foto inèdita, com per exemple, una postal que Juli Garreta va enviar l’any 1905 al seu germà des de Versalles i que es va localitzar no fa ni un any i mig, procedent del fons de l’Arxiu de Sant Feliu de Guíxols. Com aquesta, han sortit moltes postals de Garreta, prop d’una vintena, que va enviar des de Múnic, Sant Sebastià, París… i que demostren que viatjava molt.
Les imatges van acompanyades d’un petit text reproduït, en el cas del domicili, és un plànol de Sant Feliu de l’època; en el cas de les obres, hi presentem les partitures, on es pot veure com ratllava el paper i les anotacions que hi feia… I tot això ens permet fer una segona lectura molt més detallada de l’exposició.
Per a què ha de servir l’Any Garreta?
En els últims vint-i-cinc anys l’estudi i el coneixement de Garreta ha tingut una gran transformació. Comparat amb l’any 2000, ara més enregistraments, s’ha interpretat la seva música més vegades, s’han editat les seves obres, s’han escrit més articles… La intenció és donar continuïtat a aquest creixement i fins i tot ampliar-lo, per tal que la figura i l’obra de Garreta encara siguin més conegudes.
Això com ho aconseguim? Per un costat, apropant la música a Garreta als infants. Que els nens d’entre els tres i sis anys puguin començar a conèixer Garreta perquè d’aquí a deu anys l’hagin integrat com qualsevol referent de la música, com podria ser un Mozart. Per una altra banda, ens hem adreçat als estudiants de música d’un nivell pre superior, nois i noies entre 17 i 18 anys.
I amb aquest objectiu, quines activitats que heu programat?
Pel que fa als primers, hem elaborat un llibre que vol acostar la vida i l’obra del compositor als infants. El 10de maig surt a la venda, es presentarà el 16 de maig a la biblioteca Carles Rahola de Girona i després a la Fira del Conte de Sant Feliu de Guíxols. Jo he fet les idees i els texts i la il·lustració és de Cristina Picazo. Però el llibre no és l’objectiu final, volem donar-li continuïtat amb altres accions: ja estem treballant per fer lectures dramatitzades del conte, perquè circuli per llibreries, escoles i biblioteques, i també ens agradaria convertir-lo en un espectacle, amb les músiques de Garreta.
I pel que fa als estudiants de música, a mitjan d’abril començarem a enregistrar en format audiovisual les sardanes que Garreta va escriure per a piano. Hi participaran joves estudiants de les escoles i conservatoris de tot Catalunya, que interpretaran les peces –són 16 sardanes per a piano sol i 6 per a piano a quatre mans – en el piano de Pau Casals, que Garreta va tocar l’any 1912. També participarà la Jove Orquestra de les comarques Gironines, que tocarà una sardana simfònica.
Les gravacions es faran en alta definició i es publicaran en el repositori de la Generalitat i també es difondran per les xarxes. Aquest projecte és una producció conjunta amb l’Auditori de Barcelona a través del Museu de la Música i de la Fundació Pau Casals. Amb aquestes accions, la intenció és posar l’intèrpret jove com a protagonista de la interpretació de Juli Garreta.
La imatge més habitual que ens ha arribat de Garreta és la d’un geni despistat, de formació autodidacta, de talent innat i una mica aïllat en la seva rebotiga de la rellotgeria. Què n’hi ha de cert i que de mite?
Juli Garreta té el seu relat i el seu mite, i està bé, perquè mostra una part de la realitat, però sovint aquesta és més complexa i contradictòria. Amb l’Any Garreta no es tracta de fer un contra mite, sinó de provocar elements de contrast, per poder acostar-nos al que sempre és molt complicat, que és un moment social, un moment històric i una persona. El que fem és puntuar per acabar de donar dimensió real al mite.
Un dels exemples és el mite que hi ha al voltant de La Pastoral, una obra simfònica que l’Orquestra Pau Casals va estrenar l’any 1922. En el programa de mà del concert, s’indicava que Garreta havia escrit l’obra en gairebé en tres setmanes. Això no és cert. Com va sorgir el mite? Durant la temporada 1922-1923, s’havia anunciat que es presentaria una obra inspirada en les illes Medes, però, com explica el mateix Garreta en una carta, el treball en altra obra i sobretot la mort de la seva mare li van impedir acabar la peça acordada. La meva hipòtesi és que, en substitució de Les Illes Medes, enviaria una partitura que ja tenia escrita feia deu anys i que guardava a l’espera d’estrena. Com a excusa, i perquè no volen explicar els motius reals d’aquest canvi de programació, creen el mite. Quan es creen mites sempre hi ha uns motius, i l’interessant és veure com funcionen.
Què hi ha sobre el mite del rellotger i músic autodidacte i pura intuïció?
És cert que ell tenia formació de rellotger, va anar a formar-se com a aprenent a Vilanova i la Geltrú, i que va treballar en la rellotgeria familiar. El seu pare era rellotger i músic, la rellotgeria era una font d’ingressos important, inclús tenia la concessió dels rellotges de les vies del tren. Quan mor el pare l’any 1914, traslladen la rellotgeria a un local molt més petit, perquè el volum de feina i de negoci ha baixat, i a Garreta no li interessa tant fer de rellotger com fer de músic. S’hi dedica mínimament al negoci comercial, allà feia tertúlia, s’hi assajava, feia classes, i des d’allà va impulsar l’associació de música de Sant Feliu. La rellotgeria és testimonial.
Com va ser seva implicació de Garreta a la vida musical de Sant Feliu?
El seu pare, ja abans que nasqués Juli Garreta, era un músic molt popular i actiu, que tocava en orquestres, liderava la formació de cobla local des de 1879, i el fill de petit ja va formar part d’aquest ambient. A finals del segle XIX, quan tenia vint o vint-i-cinc anys, Juli Garreta ja tocava música de cambra, tant en quintets com en trios, tocant el violí… i no va deixar mai l’actuació. De fet, quan estrena els seus últims concerts al Palau de la Música, encara continua tocant amb el seu quintet. L’any 1924 crea l’Associació Musical de Sant Feliu de Guíxols, que ell mateix va presidir, i això vol dir que s’encarregava de programar els grups. L’any 1925 fa anar-hi l’Orquestra Pau Casals per inaugurar el curs, i l’agost del mateix any organitza un festival d’homenatge a Toldrà (es guarda una carta que li adreça a Toldrà, que és una de les poques cartes mecanoscrites que se’n conserven). Tot això deixen entreveure un Garreta, que busca els millors músics, que organitza els concerts… És una mirada que completa el mite de geni despistat, tot i que una part de despistat sí es veritat, perquè surten partitures d’ell sota les pedres.
Quina va ser la principal contribució de Garreta a la sardana?
Garreta es planteja la composició d’una manera molt ambiciosa, tant si es tracta d’una peça de música de cambra, d’una cançó de poc més d’un minut com d’una sardana. Concep les sardanes d’una manera molt original, com un exercici de composició, pensant en la forma musical, en els motius, en les tècniques, això fa que tingui un corpus de sardanes meravellós. I va obrir camí a compositors com Toldrà o Joaquím Serra.
Fa prop de vint-i-cinc anys que estudies l’obra i la figura de Garreta. Queden coses per descobrir-hi encara?
Una cosa que ens ha demostrat Garreta en els últims vint-i-cinc anys és que no pots donar res per desaparegut, perquè acaba sortint, tard o d’hora, tant composicions com documentació. Fa tres setmanes ens van portar a una conferència una fotografia d’ell i la seva segona dona a Madrid, i ja l’hem digitalitzada. Respecte a l’obra, en el gènere del lied, hi ha moltes cançons per trobar encara. En el que portem d’Any Garreta ja s’han trobat dos més, una de les quals no sabíem ni que existia. En la part simfònica no crec que surti gairebé res més, tampoc en l’àmbit de les sardanes.
El que sí van apareixent són els llibres de la seva biblioteca familiar, com un Josafat de Prudenci Beltrana, publicat l’any 1906, o una tractat d’harmonia, que ens diuen que llegia molt i molt bé, i contradiuen la idea que les seves composicions naixien de la pell.
Es coneguda l’anècdota que explica que l’any 1924, quan el compositor Igor Stravinksy va visitar la capital catalana i va escoltar la sardana Juny, a l’Ateneu Barcelonès, va exclamar “Més Garreta”. Va ser així?
Stravinsky havia vingut a Barcelona a dirigir uns concerts al Liceu amb l’Orquestra Pau Casals i el 19 de març l’Ateneu Barcelonès va preparar una audició de sardanes en honor seu, amb la Cobla Barcelona. L’endemà el diari La Publicitat publica una crònica de la visita i recull l’expressió “més Garreta”. Uns dies més tard un altre diari parla de “Ah! Ça c’est fort, c’est beau!”.
És probable que després d’escoltar Juny digués alguna cosa com “plus de Garreta”. Però el que és més interessant és que, l’endemà de l’audició, Stranvinsky va ser convidat a un sopar d’homenatge a l’Hotel Ritz, on també conviden Garreta, i allà els dos compositors es coneixen. Després és probable que tornessin a coincidir i establissin un mínim de relació. Als anys 1950 es conservava una dedicatòria d’Stravinksy a Garreta, ara perduda.
