En què consistien els fotomuntatges de Renau?
Són una obra molt particular dins la història de l’art mundial, tot i que, malauradament, continuen essent pràcticament desconeguts i resten com un producte local. Però això és degut a circumstàncies extraartístiques. Amb raó s’han comparat amb obres de l’altura de la sèrie de gravats d’Albrecth Dürer o de Rembrandt. Enllaçant amb aquestes obres clàssiques, el fotomuntatge seria, amb les seues particularitats, una nova forma d’art serial (com els gravats esmentats), format per multitud de fotografies muntades entre si. No casualment la fotografia és un dels mitjans per antonomàsia de la modernitat i el muntatge, especialment el cinematogràfic, una nova manera de fer i entendre l’art. Per això, Renau, influenciat per l’avantguarda –concretament la de John Heartfield–, du el fotomuntatge a un nivell d’altíssima qualitat, especialment amb la sèrie American Way of Life. Considerada l’obra mestra de Renau, la va desenvolupar al llarg de més d’una dècada entre Mèxic i l’Alemanya de l’Est, per pura iniciativa pròpia i amb plena llibertat.
Per què el vas elegir?
Per la grandíssima qualitat de l’obra, tant en un sentit formal com conceptual. Però també perquè és d’una gran actualitat, en criticar la societat de consum, el militarisme, el racisme, la manipulació informativa, etc. Finalment, Renau necessita encara d’una gran labor de difusió, ja que mereix ser molt més conegut del que a hores d’ara ho és.
Què és MIXTUR?
Un Festival de músiques contemporànies i d’avantguarda celebrat a la ciutat de Barcelona. Tot i no ser molt antic –enguany se celebrarà la tretzena edició–, és per la seua gran tasca i difusió el més important a l’Estat i un dels referents a nivell internacional. Va ser un marc idoni presentar-hi un treball sobre Renau, ja que els músics van realitzar-hi una interpretació fantàstica de l’obra. A més a més, els directors artístics del Festival –Oliver Rappoport i Oriol Saladrigues–, estan molt oberts a projectes com aquest, apostant per l’experimentació i, fins i tot, arriscant-se a presentar obres que poden ser polèmiques –i, malauradament, en alguns llocs, censurables– pel seu contingut polític, com és el cas de l’A.W.L. de Renau.
Tu has viscut a Graz força temps. És la segona ciutat en població d’Àustria i sembla que sempre vota esquerres. Ha incidit la teva estada allí en l’elecció de Josep Renau, conegut per la seua ideologia d’esquerres?
És una pregunta interessant, però en aquest cas ha sigut casualitat. Per a mi, Renau i Graz no tenen relació (almenys per ara). Casualment, quan jo vaig viure a Graz, l’Ajuntament era governat pel Partit Comunista d’Àustria, mentre que Renau va ser un membre important del Partit Comunista d’Espanya.
El teu treball és la primera aproximació musical a aquest fotomuntatge?
Sí, almenys des de la música anomenada contemporània, d’avantguarda o música clàssica actual. Renau va treballar també uns curtmetratges a la República Democràtica Alemanya i un grandíssim compositor com Hans Eisler volia musicar-los, però no ho va poder fer perquè va morir abans. Els curtmetratges, almenys els que jo vaig poder veure i recorde d’una exposició a l’IVAM, o sols tenien un so d’ambient o eren muts i, per tant, no tenien música. Crec que la meua obra és la primera a ficar música original en una obra de Renau. Espere tornar a fer-ho pròximament i que altres músics s’hi animen també.
Podries parlar-nos-en?
No va ser gens fàcil pensar quins sons i de quina manera havien de dialogar en igualtat amb l’A.W.L. Òbviament, la música americana havia d’aparèixer d’alguna manera. Per això utilitze obres molt distorsionades procedents del rock, el pop, el jazz, el techno, etc.
Aquestes músiques originals van ser manipulades i força fragmentades com en un muntatge cinematogràfic –o, més concretament, com en un fotomuntatge de Renau– per a després emetre-les per altaveus. Al costat d’aquesta música electrònica, s’hi van afegir cinc instruments acústics –violí, cel·lo, flauta, clarinet i piano– que se sentien en directe, mentre en una pantalla es projectava un vídeo que vaig fer amb l’A.W.L i altres imatges que es relacionaven amb l’obra anterior i també l’actualitzaven als nostres temps. Per acabar, els instruments acústics creen mitjançant tècniques instrumentals contemporànies una música sorollista totalment allunyada de la música de consum, justament per a provocar distància i poder reflexionar sobre ella. Es crea així un paral·lelisme entre l’esperit crític de Renau i les imatges que utilitza de la societat americana i la música contemporània que critica i rebutja “dolor i facilitat comunicable” de les músiques de consum.
Per altra banda, els fotomuntatges són estàtics –el que s’anomena un art de l’espai– mentre que la música, per contra, és moviment, l’art del temps. Açò crea, en certa manera, una contradicció, però crec que enriqueix i potencia una altra manera d’entendre l’obra de Renau i la relació de les arts entre si, tot potenciant un treball interdisciplinari.
On ha estat presentada?
L’obra original, que va ser un encàrrec del Festival Mixtur, es va presentar allí el 5 d’octubre del 2023 pel Sound’Ar-te Electric Ensemble. S’hi va enregistrar el concert, per a posteriorment fer jo una versió cinematogràfica, que funciona com a curtmetratge. D’aquesta manera, no necessitem els cinc músics en directe, ja que es poden escoltar a la banda sonora del vídeo, que actualment es pot veure al canal de YouTube d’Acció Cultural del País Valencià. Aquesta versió es va estrenar al Centre de Cultura Contemporània Octubre el 21 de febrer del 2024, juntament amb la presentació del mural El futur treballador del comunisme, de Javier Parra, basat en un disseny del mateix Renau.
Has musicat altres artistes?
Sí. A més de música, també faig cine. Per tant, la relació entre el so i la imatge és freqüent en el meu treball. Entre els curtmetratges més destacats als quals he ficat música està L’Arrivée de Peter Tscherkassky i Millares 1970 d’Elvireta Escobio i Manolo Millares.
També fent jo mateix el vídeo, he treballat molt la pintura de Vicente Gómez García, de qui he comissariat una exposició en el Museu MuVIM que es pot veure actualment. Sobre el seu treball, he creat dos audiovisuals: Una pintura sonora per a Vicente Gómez García i Vicente Gómez García 2012-2022.
Sobre Pablo Palazuelo també he creat un curtmetratge amb un paisatge sonor i he treballat musicalment i amb vídeo el Jabberwocky de Lewis Carroll. Tot s’hi pot veure al YouTube.
També he musicat altres artistes per a crear una composició, però sense projectar vídeo, únicament inspirant-me en la pintura de Fernando Zóbel, Goya i Rembrandt o la literatura de Charles Baudelaire, Antonin Artaud o Miguel Hernández.
