– La creació de l’Institut Català de l’Associacionisme Cultural com a necessitat i demanda per a enfortir el sector associatiu cultural i com a evolució de l’actual Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.
Ens hem de dotar de l’eina més potent que puguem perquè el que està funcionant tingui capacitat d’innovar, d’estar al dia. És evident que la figura de l’Institut pot donar més sortida, si es fa bé, que la que tenim ara.
No hi ha cap cultura actual, en un món globalitzat, que s’aguanti sense un Estat al darrere que hi doni la màxima difusió, la màxima força i les eines per a funcionar. Les cultures que s’acabaran imposant no serà perquè siguin superiors, sinó perquè tindran el suport de l’Estat. Si la nostra no el té, tindrà moltes dificultats per a competir amb altres manifestacions culturals que no són nostres.
– L’aprovació del PecCAT (Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya) ha suposat un cert enfrontament amb la tradició de gestió associativa d’equipaments culturals històrics.
A Catalunya, durant molts anys, entitats privades que volien fer cultura, no vinculada al benefici directe, van tirar endavant i ara no les podem deixar tirades. Hem de ser prou intel·ligents perquè els llocs on els teatres i equipaments no són de titularitat pública siguin d’utilitat pública. Cal que l’Administració i els propietaris treballin junts.
En els llocs on ja hi ha un ateneu o un teatre és impossible fer-ne un altre. Per tant, el que hem de fer és buscar les sinergies entre l’Administració i el que ja està fet.
– El moviment associatiu cultural com a element de cohesió social, d’integració i de país.
Nosaltres tenim dret a mantenir, a millorar la nostra capacitat de fer, de viure i de gaudir de la cultura. I no hem d’acceptar impertèrrits que això ha de desaparèixer, perquè ningú no hi fa res. Per tant, jo entenc que sí que és vertebrador.
Tots els països del món potencien els senyals d’identitat, que no són mai excloents, i són la mostra de com ets. La mostra que tots els que vulguin participar en aquesta cultura nostra són ben rebuts.
A Catalunya, fa temps que se’ns vol fer creure que la cultura popular i tradicional és una cosa carrinclona i que no agrada a ningú, només a quatre de la crosta. Jo reivindico, i ho he fet sempre, malgrat que ens acusin d’essencialistes i identitaris, que totes aquestes manifestacions, que són les del meu país i la meva cultura ancestral, m’encanten. Vull manifestar que reivindico totes i cadascuna de les manifestacions de cultura tradicional i popular.
Per tant i per a acabar, dues coses: cal reivindicar-ho com a cosa nostra, que la volem, l’estimem i la volem potenciar, i que formi part inevitablement de l’ensenyament, de l’educació de la nostra gent.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
