Mestre, llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia Catalana. Autor o coautor d’una trentena de llibres i de més de 400 articles d’investigació i divulgació. Ha sigut vicedegà de la Facultat d’Educació, director de la Seu Universitària de la Marina, director de la Unitat per a l’Educació Multilingüe, director del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant i director del Departament de Publicacions i Investigació de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. Ha obtingut importants premis i dirigeix Ítaca. Revista de Filologia i unes quantes col·leccions editorials, que compagina amb el periodisme. Dirigeix la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant.
Qui era Meleagre i quina relació té amb Altea?
Meleagre és un personatge de la mitologia grega, fill de l’heroïna Altea. Per això em va fer gràcia, al seu dia, quan era jove: perquè d’alguna manera també jo soc fill d’Altea —de l’altra Altea, del poble, ja s’entén. I el vaig fer servir com una mena de transsumpte literari en un dels primers llibres que vaig publicar, que es titulava precisament així: Meleagre. Va ser un pecat de joventut… Ara s’ha reeditat, amb motiu dels vint-i-cinc anys de la primera edició. No sé si pagava la pena, redimir-lo de l’oblit. Però reconec que va ser un llibret que va tindre la seua importància emocional, per a mi, quan es va publicar: perquè el vaig escriure just després que faltara ma mare, i perquè es va publicar en una edició artesanal, a càrrec d’Art Lanuza, en què van col·laborar una bona colla d’amigues i amics d’Altea. Però, en fi… Aquell llibret no passa de ser això: un pecat de joventut!
On rau el teu interés per la figura de Joan Fuster? Apareix en uns quants llibres teus.
Naix de l’enlluernament: d’un gran enamorament intel·lectual, si es pot dir així. Perquè la seua obra és un miracle, un prodigi: un regal impagable en el marc d’una cultura com la nostra. Encara ara continua fascinant-me sempre que el rellig. Perquè els seus textos són una invitació permanent a pensar i repensar críticament el món que vivim.
Llegendes del Sud: Objectius de la seua escriptura.
Llegendes del sud va ser un altre pecat de joventut: però d’una joventut una mica més madura… És un llibre que va nàixer de l’ambició, la inconsciència i la gosadia del jove que vaig ser. Volia ser, per això, alhora guia i enllaç amb el passat… I no sé quantes coses més! Ara em fa vergonya confessar-ho, però en el plantejament inicial d’aquell llibre hi havia la voluntat de “literaturitzar” el patrimoni llegendari valencià emulant el treball de dignificació que Enric Valor havia fet abans amb les rondalles. «Si Valor ha “literaturitzat” i vivificat les rondalles valencianes, jo faré per redimir i fer valdre el patrimoni llegendari valencià!», em vaig dir. Ja ho veus, quanta pretensiositat… [Riu.] Però el cas és que, gràcies a la informació que vaig poder recollir en les més diverses fonts documentals, fent entrevistes personals ací i allà i, sobretot, gràcies als treballs de camp que encarregava a l’alumnat de la Universitat, vaig poder reunir un material preciós per a temptejar l’objectiu últim que a l’hora de la veritat, va acabar inspirant la redacció del llibre: oferir la possibilitat d’admirar les comarques meridionals del País Valencià amb els ulls de la imaginació, la màgia i la meravella que el mateix poble valencià ha estat capaç de forjar per a significar-lo, interpretar-lo i dotar-lo de sentit.
Estructura de Café del temps
Café del temps és un dietari sense dates. S’estructura sobre la base d’un ancoratge temporal implícit en els diferents textos que l’integren, però sense cap datació concreta i precisa. Per això el títol: perquè més enllà del joc literari del café compartit a la vora de la mar de l’Albir, el discurs d’aquest llibre —que, per cert, m’estime d’una manera especial per les circumstàncies especials en què el vaig escriure— proposa un viatge al llarg del calendari ja des del primer dels textos, «Dia assenyalat» (que narra fets, emocions, pensaments, angoixes, quimeres i reflexions d’un dia de Cap d’Any).
Altres llibres teus ens mostren un interès per les arrels etnològiques de la teua terra, on també hi ha un matís melancòlic envers el passat i, indubtablement, d’estima. Què ens podries contar al respecte?
No sé en quina mesura hi ha això de l’arrelament a la terra i del matís melancòlic que dius, en els meus papers. Sé, només —això sí—, que soc un enamorat de la vida. I que, en conseqüència, m’estime la gent, la història, els paisatges, el patrimoni artístic i la cultura popular del racó de món on m’ha tocat viure. I m’estime igualment els instants eterns de la vida que he viscut fins ara. Soc un animal que m’enyore, sí. Però perquè tinc clar que les persones no som sinó la nostra memòria. I —si de cas— les nostres esperances, les nostres fantasies, les nostres il·lusions…
Les Llegendes alacantines de Sara Llorens
Les Llegendes alacantines de Sara Llorens van ser un regal de la vida. De la vida acadèmica, si més no. Gràcies a l’inventari que el senyor Josep Massot i Muntaner va fer de l’Arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya en vaig poder localitzar el manuscrit. I el vaig editar en un llibre que es diu Les llegendes secretes de Sara Llorens.Al costat del de Francesc Martínez i Martínez, crec que és el llegendari valencià més important de la primera meitat del segle XX. I, damunt, l’autora, Sara Llorens, és un personatge extraordinari. Amb una biografia increïble! Me’n vaig enamorar perdudament…
El valor inestimable de Sobre l’alquímia de la vida.
Sobre l’alquímia de la vida és un llibre que em va reconciliar amb l’esperit de la ciència. Consisteix en una llarga conversa amb el biòleg Xavier Vendrell, que és el director de la Unitat de Genètica Reproductiva Humana en la multinacional Sistemes Genòmics. Me’l va presentar l’amic Víctor Labrado. I mai no li n’agrairé prou el favor, perquè tot el mèrit d’aquest llibre és de Xavier, que no solament ha demostrat ser un fora de sèrie com a genetista, sinó que, de més a més, es va revelar com un comunicador excepcional —amb una gràcia especial per a divulgar els espectaculars avanços científics en què treballa— i, sobretot, això que en diem «una bellíssima persona». Amb ell vaig comprendre que la pròxima revolució que vindrà, després de la revolució de la informació i la comunicació, serà la de la genètica. Bé… En realitat amb Xavier Vendrell vaig comprendre que aquesta revolució de la genètica ja ha arribat, i que permet fer coses tan extraordinàries com les que ell fa al seu laboratori en matèria de prevenció de malalties hereditàries.
En el fons, tot podria sintetitzar-se en una pregunta: la teua profunda vinculació amb la literatura popular. Què podries dir-nos al respecte?
No ho sé… Mira, et diré una cosa que últimament m’agrada molt de repetir. I és que m’he passat tota la vida explicant que «l’ànima de les persones —com la dels pobles— és feta de paraules». I ara, a la vellesa, m’agrada corregir-me i dir: «L’ànima de les persones —com la dels pobles— és feta de paraules… I de fantasies!» [Somriu.] I amb això m’agradaria significar que res no explica millor la història, la cultura i la identitat d’una determinada comunitat humana que la seua llengua… I la seua literatura i el seu patrimoni etnopoètic!
Quan i per què s’origina el teu interès en Enric Valor?
No sabria dir-te… Recorde que, amb Enric Valor, vaig començar a alfabetitzar-me en valencià, quan encara era una criatura de mugró, amb un llibre que es deia Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià. I també recorde que, els meus pares, que eren mestres, van portar a casa La flexió verbal. Tot seguit van vindre les Rondalles valencianes. I també recorde que ma mare em va regalar la trilogia del «Cicle de Cassana», en la luxosa edició de Tàndem, de seguida que es va publicar… Uf! No ho sé: no sabria dir-te un moment exacte per a l’origen del meu festeig amb l’obra de Valor. Supose que, com en tots els amors «gran reserva», l’«interés» s’ha anat construint a poc a poc. Fins que he acabat comprenent, per fi, que el senyor Enric Valor, en la seu triple vessant com a gramàtic, com a novel·lista i com a rondallaire, simbolitza l’oportunitat d’una triple reconciliació al si de la societat valenciana contemporània: la reconciliació amb les pròpies paraules, la reconciliació amb la pròpia tradició literària, i la reconciliació amb les formes pròpies de la fantasia, la màgia i la meravella… Per això, precisament —deixa’m que ho faça constar—, valore d’una manera molt especial la confiança que al seu dia em va demostrar el seu fill, Enric Valor Hernández, quan va accedir a compartir amb mi el tresor dels seus records privilegiats sobre son pare per al llibre Enric Valor, memòries.
I, per acabar, també està el teu vessant pedagògic. Podries parlar-nos-en?
I tant que sí! Mon pare i ma mare eren mestres, els dos. I ja ho veus: diuen que «la sang no es pot tornar aigua» i que «no solament s’hereten les finques»! [Riu.] Vull dir: que l’art d’ensenyar i aprendre —perquè, d’alguna manera, em sembla que això és la pedagogia: un art de la seducció— m’ha agradat sempre. Per això vaig estudiar Magisteri abans que Filologia: perquè la meua vocació bàsica era la de mestre. I no sé si els llibres i els articles que he escrit fins ara no són sinó una prolongació natural del meu ofici —i la meua vocació— d’«incitador de curiositats», com a professor. Sé només que, encara ara, després de tants anys dedicat a la docència, m’ho passe molt bé fent classes. I hi ha dies en què, fins i tot, tinc dins de mi la sensació que continue sent capaç de contagiar l’amor al coneixement, l’amor a les paraules i l’amor a la vida —que sospite que és un mateix, únic i indestriable amor.
