Fa seixanta anys de la publicació de Les joies de la Castafiore, el primer àlbum de Tintín traduït al català i que permetria, per moltes generacions, viatjar (per tot el món i més enllà), parlar i renegar en la nostra llengua. La data, 1964, coincideix amb l’any de naixement de Joan Manuel Soldevilla, potser un senyal que la seva vida s’havia de creuar inevitablement amb la de l’intrèpid reporter i etern adolescent creat per Hergé. Soldevilla, catedràtic de literatura a l’institut Ramon Muntaner de Figueres, escriptor i expert tintinòleg, acaba de publicar Tintín era català (o això em pensava jo) (Brau Edicions), un assaig en què explora les connexions –a vegades més rigoroses, a vegades més fantasioses–, entre el popular còmic i la cultura catalana.
Com vas arribar a pensar que Tintín era català?
El llibre parteix d’una confusió. Quan era nen i començo a llegir el Tintín, als anys seixanta i principis dels setanta, em penso que és català. Primer, perquè parla català. Això pot semblar estrany però pensa que en aquell moment hi havia molt poc material en la nostra llengua: tot just hi havia el Cavall Fort i L’Infantil-Tretzevents, però no hi havia còmic en català, no hi havia català a la ràdio, ni a la televisió, a la premsa, a l’escola. I a partir d’aquesta percepció tot quadrava: Tintín vivia amb els seus amics a Molins de Dalt, el capità Haddock teniu un nom estrany però parlava arrauxat com un pescador del Port de la Selva. Per tant, la confusió tenia un cert sentit. A més, el tipus de dibuix lligava amb la tradició catalana, perquè el mateix Cavall Fot hi havia molts dibuixants que s’inspiraven en Hergé.
Després, a finals dels setanta, quan se celebren els cinquanta anys de Tintín i jo tenia uns 15 anys, llegeixo algun article on es parla del “dibuixant belga Hergé”. Llavors miro els crèdits del llibre i posava: “Traducció al català de Joaquim Ventalló”.
Tintín no és català però, malgrat tot, ha tingut i té una intensa empremta en la cultura catalana. Quines són les raons que expliquen aquest vincle tan intens?
El primer lligam ve d’aquesta catalanitat. Per a una generació, Tintín va significar la descoberta de la llengua catalana escrita. Perquè hi havia famílies que encara guardaven a casa algun Patufet dels pares, o tenia opció de fer classes en català. Però en general tu no llegies en català. També hi ha altres raons, com la tradició gràfica catalana, que arrencava amb En Patufet, el Virolai i altres revistes, i que utilitzava una estètica molt similar a la d’Hergé, caracteritzada per la línia clara.
Llavors, per aquesta concordança gràfica, aquesta relació més emocional i lingüística, va començar a teixir-se una relació molt intensa, una percepció que això formava part de la nostra tradició cultural, i això va tenir un arrelament molt profund.
Com valores la tasca de la traducció de Joaquim Ventalló?
Ventalló va assumir la traducció amb molta responsabilitat cívica, perquè sabia que per a molta mainada seria la descoberta de la llengua catalana. Això era importantíssim. I ho fa amb un model de llengua molt suggerent, perquè no busca un català infantil, sinó un català gairebé de ressonància noucentista. Opta per un model de llengua elegant, sobri, arrauxat al mateix temps –especialment quan parla el capità Haddock–, i això esdevé una magnífica escola de català per tots els que s’hi apropen.
I fins i tot ara que ja fa seixanta anys del primer àlbum en català, i podries pensar si la traducció no podria estar una mica antiquada i caldria revisar-la. Doncs no. A principis de segle, quan l’editorial Joventut refà les edicions dels àlbums, per corregir algun error de rotulació o d’impressió, llavors revisa les traduccions i pràcticament ni les toca. Perquè la llengua de Ventalló reforça el classicisme de Tintín i la seva condició d’obra de referència.
Un dels reptes i èxits de la traducció de Ventalló és la parla del capità Haddock.
Sí, en aquest punt en Ventalló brilla. De fet –i entre cometes–, Ventalló és un mal traductor de Tintín, perquè millora la versió original. En alguns moments, els insults del capità són millors, més diversos, més creatius que els del mateix Hergé. I això és fantàstic. Ell es va fer un llistat de centenars d’insults possibles, ordenats alfabèticament, per poder emprar en les diverses arrauxades del capità.
El llibre està estructurat en vint articles que exploren diverses connexions amb la cultura catalana. En un estableixes un paral·lelisme entre Tintín i el capità Haddock amb el Quixot i Sancho –que ja vas tractar a Del Quijote a Tintín (Calígrafo, 2021)– i amb el seny i la rauxa que tan ens identifica.
Sovint es defineix el tarannà català a partir d’aquesta tensió dialèctica entre seny i rauxa. Doncs aquí tenim Tintín i el capità Haddock, que són realment el seny i la rauxa. I entre ells es genera un equilibri harmònic. Perquè en Tintín, malgrat la rauxa del capità, segueix sent un home assenyat. I el capità, malgrat el seny del primer, és un home arrauxat. Però troben aquest punt d’equilibri per poder continuar endavant plegats i resoldre totes les dificultats, a vegades tirant més cap al seny i altres cap a la rauxa. Aquest equilibri entre aquests dos impulsos tan nostrats connecta molt amb la nostra cultura i potser és una de les explicacions de l’èxit de Tintín a casa nostra.
També explores les connexions entre dos genis com Hergé i Dalí.
Tots dos neixen en anys similars (Dalí en 1904 i Hergé en 1907), i tots dos viuen els anys intensos del segle XX. En el cas de Dalí, tenim un pintor interessat pels mitjans de comunicació de masses. El primer dibuix que va fer Dalí el va publicar al Patufet, i tota la seva vida es va interessar per la publicitat, la televisió i el còmic. I en el cas d’Hergé, tenim un dibuixant dels mitjans de comunicació de masses interessat per la pintura. De fet, sembla que tenia al seu estudi una reproducció d’un quadre de Miró que li servia d’inspiració. I en una part de la seva vida, a partir dels anys seixanta, esdevé un gran col·leccionista d’art contemporani.
Per tant, trobem moltes similituds que fan pensar que en algun moment se n’haurien de trobar. Doncs sí, es van trobar a Brussel·les. Però a més, sabem de la seva admiració mútua. Perquè en els arxius de la Fundació Miró es guarden exemplars de Tintín. Mentre que en el darrer àlbum de Tintín, Tintín i l’art alfa, que va quedar inacabat, a l’hora de dibuixar un artista extravagant, Hergé pinta un personatge amb túnica i bigotis, i en un dels esborranys trobem escrit el nom de Salvador Dalí.
Un altre personatge que apareix al llibre és Josep Pla, del qual dius que és “el nostre Tintín particular”.
Quan Hergé crea el Tintín crea un periodista, un reporter, un aventurer. Això era molt habitual en aquella època. Perquè hi havia un seguit de periodistes que eren també aventurers, com Joseph Kessel o Ernest Hemingway. I ell va crear Tintín inspirant-se en aquells models. I qui era Josep Pla en els anys trenta? Era això: un periodista que viatjava arreu del món, que anava als llocs de conflicte. Un dels primers llibres de Pla és al país dels soviets, com el primer àlbum de Tintín. I al final de la vida, què fa Josep Pla? Se’n va al seu mas de Llofriu, i porta una vida retirada. Què fa Tintín? Se’n va a Molins de Dalt amb el capità Haddok i no vol més aventures, tot i que les aventures el venen a buscar.
Podem trobar unes quantes analogies molt suggerents, algunes una mica estirades, però m’agrada explorar aquestes concordances. De fet, el llibre a vegades analitza concordances més científiques, per exemple, com va arribar Tintín a les biblioteques de Catalunya i faig un estudi més rigorós; però a vegades també m’agrada, i això permet l’assaig, deixar-me anar i buscar aquestes concordances que potser no són tan rigoroses però són més estimulants.
En l’obra afirmes que en els àlbums de Tintín hi surten fins a 228 personatges de les més diverses professions, edats i nacionalitats, i entre ells hi ha un català. Qui era, si es pot explicar sense fer espòilers?
Rellegint L’orella escapçada veig que hi ha un Ramon Bada. El nom Ramon està sense accent en la versió original, mentre que Bada em sona a cognom català. Llavors començo a investigar i amb l’ajut d’un genealogista veig que Bada és un cognom d’origen preferentment català que s’escampa per tota la Mediterrània. I resulta que a l’àlbum, Ramon Bada és un personatge que viu a Hispanoamèrica i d’origen europeu, i és un miserable, és un malefactor, un assassí, un segrestador. Però és català, o descendent de catalans. Per tant, igual que reivindiquem que Colom, o Shakespeare o Leonardo da Vinci eren catalans, reivindiquem també els nostres miserables que han estat grans personatges a la història.
Has parlat sobre la necessitat o no de revisar les traduccions. Un altre debat és sobre si cal reeescriure les obres, per eliminar els estereotips o el llenguatge ofensiu sota l’òptica de la correcció política. Cal revisar obres com Tintín al Congo?
Tintín al Congo és un àlbum colonialista, supremacista…, dibuixat en els anys trenta. Hem de pensar que fa cent anys aquesta era la visió que els europeus tenien de l’Àfrica. Què fem amb aquest patrimoni? L’amaguem o assumim que això era una realitat de la societat europea que explica la realitat i la relació d’Europa i l’Àfrica? Jo estic a favor de no retocar-lo. A més, els nens actuals tenen a classe un reguitzell de realitats culturals, i la lectura de Tintín al Congo no els condiciona la seva mirada sobre la realitat. És un àlbum a més molt naïf, molt senzill, una obra de joventut d’Hergé. Jo el mantindria, entre altres coses perquè jo confio en la intel·ligència del lector jove.
Parlant de la gent jove, creus que avui dia són vigents els àlbums de Tintín, sobretot amb la gran quantitat d’estímuls i d’opcions d’oci i de cultura que tenen?
Els àlbums es continuen venent. Hi ha molts pares, tiets, àvies, etc., que regalen Tintín, és a dir, que els Tintín arriben a les cases perquè són un patrimoni compartit, transgeneracional. No sé si els nens llegeixen molt Tintín, potser sí, probablement han vist la pel·lícula de dibuixos animats, o la pel·lícula de l’Spielberg, i tot això ajuda. Però si abans llegies el Tintín amb 10 o 12 anys, ara molta gent s’hi apropa a partir dels 25, interessats per la novel·la gràfica, el còmic, la narració, i per conèixer una obra de la qual tothom en parla. S’han publicat cinc-cents llibres sobre Tintín, s’han fet exposicions… Fa dos anys es va fer una monumental a Madrid sobre Hergé, extraordinària, que venia de París, i em va sorprendre que gran part del públic tenia entre els 20 i els 30 o 35 anys, i no anaven amb nens sinó per interès personal. Crec que hi ha un relleu generacional però potser no tant de lector infantil com d’aquest perfil de lector que s’interessa per la cultura.
Potser també pel fet que els còmics ja no es consideren només un gènere infantil.
Sí, aquí s’ha fet un pas important. Se segueixen venent còmics, tebeos per a nens, però ara és habitual que un adult vagi a comprar una novel·la gràfica, un còmic francobelga o superherois o mangues. Hem superat aquest prejudici dolorós perquè et limitava molt el marcat i l’experiència de llegir bones narracions, i d’això en Tintín se’n beneficia. Perquè permet una lectura per a totes les edats: així ho afirmava Hergé a la seva revista Tintin, que portava el subtítol La revista per a joves de 0 a 77 anys. I ara ho podríem allargar fins als 107 anys.
Has comentat que hi ha prop de 500 llibres publicats al voltant de Tintín o Hergé. Per què creus que desperta tant d’interès l’univers de Tintin?
No ho sé, però és una cosa única. No hi ha aquesta bibliografia extraordinària sobre Astèrix, o sobre Mortadelo i Filemón. El cas de Tintín és un cas estrany, és una de les manifestacions o evidències del fet que és una obra que va més enllà de l’entreteniment, que té un pòsit creatiu, artístic, de documentació, de rigor i de creació de caràcters que és excepcional. I això explica que hagi transcendit molt més enllà del que normalment transcendeix una sèrie de còmic d’èxit.
Has publicat llibres, articles, has comissariat exposicions. Quins temes queden explorar?
Quan ets tintinaire tot et recorda a Tintín. L’altre dia llegia un article sobre un homenatge que li van fer a Apel·les Mestres als anys trenta i arran d’un comentari vaig pensar: “Això em recorda Tintín”. I he començat a explorar les concordances entre l’obra d’Hergé i Apel·les Mestres, que va ser un dels dibuixants forjadors del llenguatge del còmic a casa nostra i gran dibuixant i narrador i poeta. Crec que hi ha camí per descobrir coses.
Quin és el teu àlbum preferit?
El meu àlbum preferit és el que m’estic llegint ara o el que m’he acabat de llegir. Ara he rellegit L’orella escapçada, i n’he gaudit molt. És una trama detectivesca urbana molt ben teixida, que de cop i volta es converteix en una aventura a un país remot a Hispanoamèrica. I el títol és un cas de traducció creativa de Ventalló, perquè l’original era L’Oreille cassée, L’orella trencada.
I el teu personatge preferit?
Tinc debilitat per la Castafiore, és un personatge que cada any guanya. En una època se la considerava com una caricatura de les dones, una mostra del caràcter una mica misogin que s’atribuïa a Hergé, que no era cert. I ara en aquests darrers anys descobrim una nova Castafiore, és una dona independent, que viu sense la protecció de cap home, que triomfa en la seva carrera professional, que es juga la pell per salvar els seus amics, que li planta cara als dictadors… Això és una dona empoderada. Els clàssics tenen això: que cada generació té la capacitat de veure una nova capa sense oblidar l’original.
