El passat desembre, la Unesco va inscriure la transhumància com a patrimoni immaterial de la Humanitat. Aquesta pràctica ancestral de desplaçar ramat de bestiar entre la plana i la muntanya a la recerca de pastures d’hivern i d’estiu ha vertebrat el nostre territori i ha generat al seu voltant tot un conjunt de festes, tradicions, oficis i sabers populars.
A Catalunya s’estima que hi ha prop de 20.000 km de camins ramaders, distribuïts en una quinzena de camins de primer ordre relligats per una extensa xarxa de vies secundàries. Íngrid Vilardaga forma part del Centre d’Estudis i Recursos de la Transhumància del Lluçanès i de l’Associació Camí Ramader de Marina, que treballen per recuperar i protegir aquests camins i aquesta pràctica en perill d’extinció i poc reconeguda, però que és una eina clau per combatre el canvi climàtic i la despoblació rural, protegir el medi i afavorir la biodiversitat.
Què suposa la inclusió de la transhumància en la llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat?
És un reconeixement internacional perquè es doni valor a tot aquest patrimoni material i immaterial. La transhumància es practica i està reconeguda a diferents països, i això pot ajudar a crear xarxes, interaccions i accions conjuntes per donar-li valor.
La transhumància és prou coneguda i reconeguda?
Crec que no, de fet parles de transhumància i sovint molta gent no sap què és. A Catalunya i Espanya se segueix practicant força, si la comparem amb altres països, però molt menys que anys enrere. La transhumància i el patrimoni al voltant d’aquesta tenen un abast molt gran, molt més del que ens imaginem, que és d’on venim. Si se segueix practicant, i si segueix viva, pot ser molt útil pel que fa al medi, per exemple té un paper important en la prevenció d’incendis. I si parlem de patrimoni immaterial, tenim tot un recull de cultura popular, de tradicions, de festes. Hi ha moltes fires i molts municipis que neixen de la transhumància.
Quants camins ramaders hi ha a Catalunya?
De camins n’hi ha molts, el problema és que a Catalunya molts no estan classificats. És un tema que s’ha de fer a nivell de l’Estat espanyol i que no s’està fent. Nosaltres, des de l’Associació Camí Ramader de Marina i del Centre d’Estudis i Recursos de la Transhumància, estem insistint en aquesta classificació, perquè com més triguem, menys possibilitats tindrem de protegir aquests camins.
Què és el Centre d’Estudis i Recursos de la Transhumància de Lluçà?
El centre es va inaugurar el passat setembre a Santa Eulàlia de Puig-oriol (Lluçà) amb la idea de recuperar i recollir tot aquest material, que costa molt de trobar i està molt dispers, perquè molt són arxius propis, i es troben en cases particulars. I també volem que el centre sigui un espai de trobada, per fer activitats relacionades, i d’estudi acadèmic i de recerca.
També formes part de l’Associació del Camí de la Marina, que vol recuperar aquest antic camí ramader. En què consisteix el projecte?
És el camí documentat més antic de Catalunya, i va des del llac de les Bulloses, al Pirineu català francès, fins a Cunit, a la costa. Des de l’Associació, que engloba una trentena de municipis al voltant d’aquest camí, fem diferents accions per donar valor a la transhumància i a tot aquest patrimoni. Una de les més visibles de l’any 2023 va ser el projecte Camins de Vida (del 9 de setembre a l’1 d’octubre) en què vam recuperar l’activitat transhumant en aquest camí, que feia molts anys que no es feia tot sencer. Són 282 kilòmetres i 23 dies de travessa i 41 pobles. Al pas del pastor (Daniel Giraldo) i del seu ramat -d’un centenar de cabres-, anàvem fent activitats i la gent podia afegir-se i acompanyar-los durant uns quilòmetres. L’objectiu és donar visibilitat als camins ramaders, a la transhumància, a l’ofici de pastor i relacionats, i al patrimoni material i immaterial, i també fem una promoció turística seguint criteris de sostenibilitat.
L’activitat va ser un èxit i estem treballant perquè la podem tornar a fer aquest any, encara amb una promoció del territori i del patrimoni molt més gran.
En quines altres iniciatives treballeu?
Per exemple, en l’àmbit del patrimoni, s’està treballant per crear una base de dades interactiva, tipus Wikipedra, que permeti buscar on hi ha camins ramaders, o cabanes de pedra seca, un museu, o un conjunt d’esquelles. És un projecte que va iniciar Joan Solé a partir d’un treball de màster de SIG i ara l’estem treballant conjuntament amb l’IDAPA (l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran). La base de dades ja està força avançada, i confiem que es pugui presentar a finals del primer trimestre de 2024 o a principis del segon.
També hem creat el Joc de la transhumància, per a escoles de primària. I a Santa Eulàlia de Puig-oriol des de l’any 1997 se celebren les Jornades de la Transhumància. Les primeres van ser organitzades pel Solc, música i tradició del Lluçanès, una associació que ara no està activa però que en el seu moment va impulsar moltes accions relacionades amb la transhumància; de fet, el centre és el resultat de tot el treball que en van portar a terme.
Quins beneficis aportar la transhumància al món actual?
Els beneficis més visibles tenen a veure amb la protecció i preservació del medi, però la transhumància també contribueix a modelar el paisatge: tot el paisatge que veiem actualment està modelat gràcies a les pastures que hi ha hagut durant els anys. A més, els camins ramaders són corredors biològics, ja que, a través de les llavors que transporten amb la femta o enganxades a la llana, ajuden a dispersar les espècies.
La transhumància aporta productes –carn i llet– de qualitat, perquè els animals que pasturen i caminen estan més sans i forts que aquells que estan tancats. I també ajuda a visibilitzar tots aquests oficis del sector primari que són imprescindibles i la cultura relacionada: les llegendes de pastors, les cançons, la música… que són importants per saber d’on venim i per vincular-nos amb el territori i entendre la nostra història.
Fins a quin punt és possible mantenir la transhumància avui dia?
Hi ha zones on realment és pràcticament impossible. En zones molt poblades o polígons industrials, el progrés s’ha carregat els camins ramaders i la possibilitat de fer transhumància. Però en molt territori encara és possible. Hi ha una imatge bucòlica de la transhumància, però la realitat és molt dura, perquè has de caminar moltes hores i sota les inclemències del temps. Resulta molt més còmode fer el trajecte en camió. Si des del Departament d’Agricultura no s’hi aposta i no es donen facilitats –per exemple, un pagament econòmic per aquells que la practiquen, perquè contribueixen a gestionar els boscos, a netejar els camins nets i prevenir els incendis…–, la transhumància acabarà sent cosa del passat.
La transhumància tradicionalment ha estat una activitat masculina. Això ha canviat? Hi ha dones que practiquen la transhumància?
A Catalunya contina sent una activitat masculina. A Espanya, hi ha l’Asociación Trashumancia y Naturaleza, que compta amb una dona [la ramadera Marity González] com a directora de projectes. Però a Catalunya, els pastors –almenys, els que jo conec– són homes. Hi ha dones, però acompanyant als pastors, donant-los suport amb el jeep per si durant el camí una ovella es posa a parir… En els darrers anys ha augmentat el nombre de dones pastores. Per exemple, l’última edició de l’Escola de Pastors i Pastores de Catalunya va tenir, per primer cop, més dones que homes. Però els qui practiquen la transhumància continuen sent homes.
