Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, 1967) és escriptora, periodista i activista cultural. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació, com “Serra d’Or”. Ha format part del consell de redacció de L’Escletxa. Actualment, és presidenta de la Societat Coral El Micalet. Ha escrit una àmplia varietat d’obres adreçades tant al públic juvenil com adult. La seua trajectòria literària ha estat premiada amb nombrosos guardons, entre ells, la Lletra Lila 2025, que concedeix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana en reconeixement a la seua trajectòria i el seu compromís amb la defensa de la cultura, la literatura, la llengua i el feminisme. Està triomfant amb la seua sèrie Secrets.
Per què ets escriptora?
Des de petita he estat una gran lectora; per a mi va ser un pas natural. En nàixer el meu fill, Guillem, em vaig posar a escriure i, aleshores, vaig saber que ho volia fer professionalment. Els començaments no van ser fàcils. Ara puc dir, orgullosa, que soc escriptora professional i que visc de la meua professió. Estic molt agraïda als meus lectors.
Quins gèneres has conreat?
Sobretot novel·la, tant literatura juvenil com d’adults. També el conte curt per a adults amb Viure perillosament i amb Torturades —el llibre que parla de les dones torturades a la comissaria de Via Laietana— i l’assaig. També faig col·laboracions en premsa.
Per què?
Vaig començar fent literatura per a joves i m’agrada: m’ha aportat molts lectors i èxit; trobe que connectem. La literatura per a adults ha estat un pas natural, m’ofereix molta llibertat a l’hora d’escriure. Quant a l’assaig, investigar m’interessa especialment; és el meu vessant periodístic.
Has rebut guardons com la Lletra Lila 2025, el Premi Cultura, Samaruc, Benvingut Oliver, Barcanova, Mallorca, finalista Llibreter… Què han significat?
Han estat fites que m’han donat impuls per a continuar i créixer. El primer Samaruc va ser decisiu: em va fer apostar per convertir-me en escriptora professional. El Premi Barcanova va significar un salt: em va obrir les portes arreu dels Països Catalans i a la internalització, va arribar la meua primera traducció a l’italià, amb Llàgrimes sobre Bagdad. La Lletra Lila de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana és un aval especialment valuós perquè prové de la professió. El Premi Cultura em va emocionar: és el reconeixement de la meua terra. Haver estat finalista del Llibreter també va suposar un gran impuls, sobretot en l’àmbit de la literatura per a adults. Molt agraïda per tots aquests reconeixements.
Ets coneguda i respectada com a escriptora juvenil. Per què aquest subgènere?
Perquè l’adolescència és l’edat on et jugues el món. Jo vull estar-hi, amb històries que no menystinguen la seua intel·ligència. Parle d’assetjament, guerres, cures, llengua, pantalles… i també d’esperança. M’agraden molt els joves, són el futur.
No és complicat escriure per a criatures i adolescents en temps de xarxes?
És exigent… i apassionant. Competeixes amb un «feed» infinit, sí, però quan els parles de tu a tu, amb ritme, versemblança i conflictes que els importen, es queden. Les xarxes no són l’enemic: són el context. Per això, a Xènia, tens un WhatsApp, a Like. Blau / Like. Blanc o a Drames i likes a l’institut, les pantalles, la popularitat i les dinàmiques socials no són decorat: són la trama.
El teu darrer llibre: La puta i la santa (Comanegra, 2024). Breu “tast” per atreure a la lectura…
Sants, 1909. Bressolada per un dia de tempesta naix la Maria, La Valencianeta, filla d’immigrants obrers de la Safor. Al barri del Besòs, més de cent anys després, una altra Maria, la seua besneta, rep una pallissa brutal del seu home i fuig de casa. Els paral·lelismes entre aquestes dues dones es van teixint per deixar-nos amb el cor rebregat: la violència que han d’afrontar, els tabús sexuals que les condicionen, la desigualtat de gènere i de classe, la brutalitat del feixisme de llavors i d’ara… Aquest llibre parla de la realitat feridora de dues dones d’una mateixa família. D’aquesta família i de tantes altres. Un relat que travessa generacions i encara ens interpel·la. Molt contenta i agraïda per l’èxit i per l’acollida dels lectors.
Has col·laborat en Serra d’Or, Llengua Nacional, Barcelona Review, Literatures, Caràcters, El Punt Avui, La Vanguardia i VilaWeb. Quin tipus d’escrits hi fas?
Articles d’opinió cultural i política, assaigs curts sobre llengua i país, cròniques literàries i, de vegades, relat.
Has estat al Consell de Redacció de L’Escletxa i al Consell Editorial del diari Jornada. Què ens en podries contar?
El diari Jornada al País Valencià, per desgràcia, va desaparéixer massa aviat. Vaig estar més temps al Consell de Redacció de L’Escletxa. M’interessa el periodisme: tot i haver estudiat administració d’empreses i dedicar-me al món de la programació, sempre ha estat la meua segona opció, abans de deixar-ho tot i dedicar-me professionalment a l’escriptura. Treball col·lectiu i cura editorial; debatre enfocaments, triar veus, garantir pluralitat i qualitat. Són espais on he aprés molt: posar el text al centre, però també teixir comunitat al voltant de la cultura i del pensament crític.
Pertanys a diverses associacions (SCP, PEN Català, AELC, ILC, Fundació Sambori, ACPV…). Responsabilitats i objectius?
Crec molt en l’associacionisme i en treballar des de la base. He estat allà on m’han demanat. A l’AELC vaig ser vicepresidenta pel País Valencià —la primera dona— i hi vaig fer de pont amb el territori: drets d’autoria, programes d’animació lectora, relació amb institucions i centres. Representar els escriptors i les escriptores ha estat un privilegi. Al País Valencià, la lluita ha estat dura, especialment en temps del Partit Popular; defensar la llengua i la cultura ha estat una batalla constant. A la Institució de les Lletres Catalanes he estat vocal de la Junta i del Consell Assessor, representant els escriptors, amb especial atenció al País Valencià. Molta feina i molt d’aprenentatge. A la Societat Catalana de Pedagogia (IEC) soc vocal de la junta directiva i represente el País Valencià, amb la lectura com a eina educativa; hi fem molta i bona feina. A la Fundació Sambori vaig ser patrona, el cor de la Fundació són els premis escolars de creació en valencià, i a Acció Cultural del País Valencià, on vaig ser vicepresidenta en una etapa anterior, també la primera dona, l’objectiu sempre ha estat posar la cultura i la llengua al centre de la vida pública. Per a mi ha estat un orgull formar part d’aquestes entitats i que hagen confiat en mi.
Actualment ets presidenta de la Societat Coral el Micalet. Una mica d’història, activitats i les teues funcions.
La Societat Coral el Micalet és un ateneu centenari, fundat el 1893 i declarat entitat d’utilitat pública, al bell mig de la ciutat de València. Tinc l’honor de ser la seua presidenta, la primera dona. En depenen l’Institut Musical Giner i l’Escola de Música i Arts Escèniques Matilde Salvador, així com els cors, l’orquestra, i una programació activíssima. Darrerament, ens governa la incultura, i vivim una etapa econòmicament molt dura; alhora, hem rebut una onada de solidaritat que ha refermat encara més el nostre compromís. Com a presidenta des del 2024, faig tots els papers de l’auca: coordine equip i projectes, represente l’entitat i eixample suports perquè el Micalet continue sent un espai de llibertat, educació artística i cultura popular.
