Sóc patró d’una associació de la meva població, el Foment Vilanoví, una entitat històrica del meu poble, Vilanova i la Geltrú, a part d’estar a Òmnium Cultural.
També sóc soci de l’Agrupació de Balls Populars, malgrat no haver ballat mai, però ho sóc per donar-hi suport. El Carnaval a Vilanova és una activitat bàsicament de la gent i de les seves entitats.
Entre d’altres coses us definiu com una persona de fora de Barcelona.
Sóc vilanoví. Això ja marca, i no ho dic en un sentit ni positiu ni negatiu, sinó que marca perquè Vilanova i la Geltrú, com moltes altres capitals de comarca, és una ciutat que històricament ha tingut i té una gran vitalitat associativa. Recordo, ja des de petit, que a Vilanova sempre hi ha hagut moltes entitats vinculades al Carnaval, centres d’estudis, entitats esportives, excursionistes, etc. He viscut el món associatiu des de petit i hi he estat vinculat. Com a periodista, no ho he treballat directament però els temes relacionats amb la cultura popular sempre m’han agradat. Quan he pogut sempre n’he parlat i he col·laborat amb gent en aquests tipus de treballs. Conec gent del meu poble que hi ha treballat molt, com en Bienve Moya o en Xavier Orriols, vertaderes autoritats nacionals sobre la matèria. És un món que veig amb interès, que té moltes potes i que està en un canvi continu. L’he seguit com a periodista, però sobretot com a ciutadà.
Quin creieu que és o ha de ser el paper de l’associacionisme en el moment històric que viu Catalunya?
Jo crec que tot aquest moviment sobiranista, que per a mi és sobretot de base, té l’avantatge de tenir un gran coixí associatiu que l’ajuda a vehicular-se. És evident que aquest procés no el controlen els partits en el sentit clàssic, per tant, els partits van una mica a remolc i les entitats fan el seu paper. Moltes entitats catalanes, per territori, per procés, per la seva composició, han pres un posicionament vers el sobiranisme. D’altres, que tenen un públic més divers, no són contràries a la consulta. Per tant, sense fer un treball estadístic, el que em diuen el ulls és que la majoria de les entitats estarien a favor de la consulta i una part important estarien pel sí a un estat propi. Més enllà d’això, jo crec que, contràriament al que s’analitza des de fora de Catalunya, especialment des de Madrid, la vitalitat del moviment sobiranista té a veure també amb aquest substrat d’entitats. És a dir, la societat civil catalana existeix. Això no vol dir que sigui tan brillant com voldríem que fos, però que existeix és evident. La gent va fent el que pot, va fent la seva vida normal a la seva entitat i, quan toca, va a la Via Catalana.
Podríem afirmar que en el fons hi ha més moviment que líders?
Comparteixo aquest pronòstic. Jo crec que el moviment continuaria al marge del que podria passar amb els líders tant polítics com civils. Tanmateix, és a la vegada feblesa i fortalesa. Fortalesa perquè evidentment ve de baix i, per tant, no el poden escapçar, té unes arrels molt fortes; i feblesa com a moviment que ve de la gent, de les multituds: de la mateixa manera que ha sorgit es pot apagar, es pot esbravar, difuminar. Per això, dic que en faig una lectura ambivalent, però crec que és indubtable que el procés ha superat lideratges, partits i organitzacions polítiques clàssiques.
Des de la vostra experiència com a docent universitari, creieu que l’associacionisme, la seva història, el seu llegat o la seva contribució són presents a les aules?
Jo diria que en el millor del casos alguns ho expliquem perquè explicant història, economia, política catalana, surt inevitablement el fet associatiu i la seva presència i importància. Per exemple, si jo parlo de la història del catalanisme i del segle xx a Espanya i a Catalunya quan tracto el segle xix com a base del xx, vaig a parar al que Josep Termes ha explicat tan bé: el catalanisme popular, els orfeons, les entitats esportives, les excursionistes, d’estudis. A les meves classes parlo del passat i parlo d’ara. Nogensmenys, cal tenir molt en compte que la realitat passa molt ràpidament i que la universitat és força lenta. En aquest sentit, ja és un èxit que alguns expliquem la història dels ateneus i de la cultura popular.
Parlem d’alguns dels reptes que té el moviment associatiu.
L’associacionisme clàssic s’enfronta a la competència de tot un món de meravella tecnològica que existeix, que et permet estar-te a casa feliçment fent moltes coses, fins i tot estar connectat amb gent de tot el món. Jo crec que ho hem de veure sense drames. És un tema que es planteja força gent, especialment les persones que tenim activitats més difuses (tipus ateneus, per exemple) i no tant les que tenen activitats més focalitzades com podria ser cantar, fer castells, etc.
La idea que pots estar acompanyat estant sol té molta força. Hem de repensar els models de com aconseguim que als nostres locals hi hagi gent. És un tema que, crec, a tothom li preocupa força: com traiem la gent de casa. En general, hi ha la sensació que costa molt portar la gent a les entitats.
Com veieu el jovent actualment des de la perspectiva associativa?
Avui dia, com abans, hi ha una part de gent jove que està associada i una part que no. Els primers relacionen molt ràpidament el passat amb el que viuen, sobretot la gent més de comarques que ho viu d’una manera més directa. Cal dir també que hi ha noves formes d’associacionisme que són complementàries de les clàssiques i que, per als joves, tenen un cert valor. En aquest sentit, jo crec que s’ha de tenir la ment molt oberta. Molts joves actualment fan coses amb col·lectius més efímers, més puntuals, més focalitzats sobre un objectiu, que duren una etapa i que en un moment s’acaba. Això també hi és. Això també és un canvi d’època. Jo en aquest sentit no sóc apocalíptic. Potser cada època genera instàncies diferents.
Veieu el moviment associatiu més clàssic amb capacitat de poder integrar totes aquestes noves propostes i maneres de fer?
Parlar de tot el moviment podria ser massa pretensiós. Veig coses perquè tinc amics, sóc en llocs… Què veig? Veig que hi ha entitats més flexibles i poroses a la relació amb els nous fenòmens i entitats més tancades i més estàtiques. Veig tots els models.
Què sembla que podria ser aconsellable?
Que les entitats clàssiques tinguessin la capacitat de dialogar i de col·laborar amb la novetat que sorgeix. Per exemple, el Foment Vilanoví és una entitat clàssica però a la vegada tenim relació amb entitats de joves, que són més del segle xxi; fem coses plegats. No podem esperar que ells operin com ho fem nosaltres. Ells tenen una altra manera de fer i a vegades cal parlar molt per veure com fem una activitat conjunta, però la fem. La idea seria que, si hi ha voluntat de construcció i de cooperació, ells poden mantenir la seva identitat i nosaltres la nostra i fer coses plegats que acaben finalment generant públic, que és el que tots volem. Tanmateix, no tothom ho llegeix d’aquesta manera: també hi ha entitats més tradicionalistes que ho veuen com una amenaça. Jo crec que en aquest moment, que és de molta mutació, hi ha de tot. El meu consell seria parlar i entendre què passa, que les entitats de sempre no abandonin el seu model del tot i puguin entendre com funcionen els que ara vénen. I anar fent.
Quins aspectes destacaríeu de l’associacionisme?
Jo crec que una cosa bona de l’associacionisme és el que se’n va dir fa uns anys el diàleg intergeneracional, és a dir, que tu aprens dels grans i aprens dels joves i que els joves i els grans es troben per fer coses. La gent jove et dóna una energia i una possibilitat d’entendre coses noves i la gent gran dóna l’experiència, una certa capacitat de preveure. Tot això, posat junt, té molta força, no resta; ans al contrari, suma. A partir d’aquí, jo diria que també pot ser que l’associacionisme més clàssic sempre hagi volgut pensar que la seva missió era molt ambiciosa, de transformació molt gran, i pot ser que els col·lectius més joves, més d’ara, que tenen objectius menys grandiloqüents, més acotats, puguin ser —sumats— igual d’importants. Molt possiblement amb llenguatges diferents anem a parar al mateix lloc. Nosaltres pensàvem que havíem de salvar la cultura catalana i aquests joves potser pensen que han de salvar un festival que es fa a la tardor en una vila, però al cap i a la fi salvant aquell festival salven evidentment una part de la nostra cultura. Si ens escoltem, al final podem anar a parar al mateix punt. Les paraules potser no són les mateixes, però hi ha molt de terreny per córrer, si es vol.
