El gegant de cartró documentat més antic, els primers gegantons, la primera còpia coneguda d’un gegant i fins i tot el precedent dels verkamis. La història dels Gegants del Pi barcelonins està repleta de fets “primers”, “inèdits” i “excepcionals”. M’ho explica Eloi Palmeiro, president de l’Associació d’Amics dels Gegants del Pi, des de la Casa dels Entremesos, on es pot visitar l’exposició Ara balla pel camí, que recorre la història d’aquestes emblemàtiques figures barcelonines des de la primera referència documentada, fa 425 anys, fins a l’actualitat.
L’exposició és una de les moltes activitats que l’associació ha preparat al llarg de l’any amb motiu d’aquest 425 aniversari, amb cercaviles i ballades especials, un concert amb la cobla Sant Jordi o un aplec al castell de Penyafort. A més, aquest cap de setmana els Gegants del Pi tornaran a ser uns dels grans protagonistes de les festes de Sant Josep Oriol.
Quins són els orígens del Gegant del Pi?
L’origen es troba en les festes canonització de sant Ramon de Penyafort, l’any 1601, quan la parròquia de Santa Maria del Pi –ja llavors un centre neuràlgic de la ciutat– hi participa en la processó portant diversos elements festius i, entre ells, un gegant. És la primera referència documentada que tenim dels Gegants del Pi.
S’hi especifica que era “fet de cartró”, i això és important perquè volia dir que, a diferència dels gegants anteriors, que eren de tipus xanquer (com seria el Goliat de Barcelona de 1424), aquest era per portar-lo. Molt probablement va ser el primer gegant com el coneixem avui dia.
Aquell gegant també suposà un canvi de paradigma. I perquè a partir de llavors els gegants passen de representar personatges bíblics o mitològics –com Goliat, Samsó o sant Cristòfol– a encarnar guerrers, monarques o personatges de la història o del país.
Quan apareixen la geganta i els gegantons?
La primera referència de la geganta és del 1660, quasi cinquanta anys després de la figura masculina. I el 1669 apareixen dels gegants petits, xics o gegantons; els motius d’aquests són encara una incògnita (per fer-los més fàcil de portar, per obrir camins als grans, o com a paral·lelismes amb altres famílies de gegants europeus) però el cas és que són els primers d’aquest tipus a Catalunya.
A més, el conjunt de les dues parelles de gegants i parroquials és un fet inèdit, perquè llavors el model més habitual era només el d’una parella de gegants i la majoria eren dels ajuntaments.
L’exposició ‘Ara balla pel camí’ traça un recorregut per la història dels gegants, a partir de la recerca que heu fet a l’Arxiu Parroquial de Santa Maria del Pi des de l’any 2014. Què ha aportat aquesta recerca?
Tot el buidatge que hem fet al llarg dels anys de l’Arxiu del Pi ens ha permès tenir un fil gairebé ininterromput de la història dels gegants. Això és una sort perquè molts arxius parroquials es van destruir, especialment durant la guerra civil. L’Arxiu del Pi no, i això ens ha donat molta informació.
La nostra hipòtesi principal és que l’actual figura del gegant està datada del 1691 i està feta per en Joan Roig, fill d’una famosa família d’escultors barrocs que havien treballat molt al Pi. Està documentat i no trobem cap altre document que acrediti que hagi hagut una construcció posterior.
La figura actual de la geganta està documentada el 1807, per les festes de beatificació de Sant Josep Oriol, i és obra de Ramon Amadeu. Per aquest esdeveniment, les figures van estrenar vestits i és segurament quan els gegants del Pi adopten la imatge actual: ell com un guerrer musulmà amb turbant i faixa, i ella com una dama de pell blanca, en aquell moment a l’estil persa. L’any 1960, quan es recuperen les figures, ho faran amb aquesta estètica. I pel que fa als gegants petits, les figures actuals són de 1858, obra de Jordi Galceran.
Tota aquesta informació la mirarem de contrastar amb un estudi que estem fent de les figures originals al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, que ens ha de servir per datar les peces i conèixer el seu estat de conservació.
Un element inseparable dels gegants és la cançó del Gegant del Pi. En qui context sorgeix?
A finals del segle XVIII el rei Carles III decretà una cèdula que prohibeix tots els elements d’imatgeria festiva –i, entre ells els gegants– a les processons del Corpus, per considerar-los massa festius i irreverents. Uns anys més tard, el 1798, els gegants del Pi es van presentar a una festa de nou capità general de Catalunya, el Duc de Lancaster, aprofitant que aquest tenia més sensibilitat per les tradicions que el seu predecessor, per demanar-li l’aixecament d’aquesta prohibició. I aquell mateix any ja van tornar a sortir pel Corpus.
L’any següent, aquesta cercavila del Corpus passava per la Rambla de Barcelona, on s’estava fent unes obres de reforma. Els gegants de la Ciutat van desfilar pel centre, conegut com el “terrat” perquè estava empedrat, els del Pi ho van fer pels laterals de terra, o “el camí”. D’aquí l’origen de la cançó.
Quina ha estat la importància de la cançó?
Nosaltres a la cançó li devem molt. Al llarg de la història els gegants han anat apareixent i desapareixent, les figures a vegades quedaven arraconades, perquè no hi havia gent o no hi havia diners per arreglar-les. Però a la memòria de la ciutat i dels veïns els gegants estaven presents. I gràcies especialment a la cançó.
A finals del segle XIX comença una època d’oblit dels gegants.
A finals del segle XIX els gegants del Pi deixen de sortir. Per falta de gent, de diners, o perquè les figures eren molt pesades. Les figures van quedar arraconades però la gent les recorda: una bona prova és que l’ajuntament vol reformar els gegants de la Ciutat i per fer-ho prenen com a model les testes dels gegants del Pi. Serà la primera documentació coneguda d’una còpia d’un gegant.
Els gegants van restar molts anys tancats i sense sortir. Durant la guerra civil es van salvar de ser destruïts perquè un grup de gent van preservar el patrimoni del Pi, tant l’Arxiu com els diferents elements que s’hi guardaven. I després la Generalitat va portar-ho tot al monestir de Pedralbes. És per això que, quan als anys 1980 es bategen els gegants, la geganta adopta el nom d’Elisenda, en honor a Elisenda de Montcada, fundadora del monestir.
Com va ser la recuperació dels gegants?
Un cop acabada la guerra civil, els gegants tornen a la Basílica del Pi, on resten guardats al campanar. Però les figures segueixen en la memòria de la gent, fins que el 1951 són trobades de nou. Després d’un primer intent infructuós, a finals dels anys 1950 s’aconsegueix tirar endavant la recuperació dels gegants, les figures es porten a restaurar al taller Casserras de Solsona i el 12 de juny de 1960 surten en cercavila des del Palau de la Virreina fins al Pi, portats pels geganters de Solsona.
Els promotors d’aquesta recuperació van ser la Parròquia del Pi, l’Associació de Veïns i comerciants del carrer Petritxol, qui van impulsar el projecte i van recaptar els diners per subscripció popular, on van col·laborar 2500 entitats i particulars, des de l’Agrupació Excursionista de Catalunya o el Col·legi d’Arquitectes fins al Barça.
A partir de llavors les figures es mantenen actives fins a mitjans dels vuitanta, quan es decideix fer unes còpies dels gegants originals per fer-los més lleugers i preservar-les del desgast. A finals dels noranta es fan les rèpliques dels gegantons. Actualment, les figures originals només surten al carrer a ballar pel pregó de les Festes de Sant Josep Oriol, a la missa en honor al sant i cada cinc anys a les festes Quinquennals del Pi (al voltant del 12 de juny, que rememoren la seva recuperació), i no surten fora de Barcelona excepte per una exposició.
A més de l’exposició, quins són els principals actes que teniu previstos per celebrar l’aniversari?
Volíem emmarcar la celebració en tres àmbits territorials: barri, ciutat i país. El desembre passat vam presentar el programa a l’Ateneu Barcelonès, que va ser un dels col·laboradors de la recuperació de les figures. Per les festes de Santa Eulàlia vam celebrar el Seguici dels 425 anys, recreant la processó de 1601, amb bona part dels elements documentats d’aquell any.
Però encara queden molts actes. Pel Corpus l’exposició es traslladarà de la Casa dels Entremesos a la capella de Santa Àgata i tindrem un concert de cobla, la Cobla Sant Jordi, amb un repertori vinculat als gegants i l’estrena d’una peça del 425 aniversari.
Al juny farem una visita al castell de Penyafort (Santa Margarida i els Monjos), el lloc de naixement de Sant Ramon de Penyafort, juntament amb els Gegants de Vilafranca, amb qui compartim la primera referència de les figures. I tancarem l’any fent una visita a Montserrat amb les dues parelles de gegants..
La culminació del programa arribarà l’any 2027, amb la publicació del llibre sobre els Gegants del Pi, que recollirà les conclusions de l’estudi que estem fent.
Quina és la importància dels Gegants del Pi per a la ciutat?
Els Gegants del Pi formen part del Seguici Popular de la Ciutat però mentre els de la Ciutat són de l’Ajuntament, els primers representen els gegants del poble. Són un símbol i un element identitari de la ciutat. Prova d’això és que al llarg del temps, encara que els gegants estiguessin inactius, no van caure en l’oblit sinó que sempre van restar en la memòria de la gent.
