Cristina Cristóbal és llicenciada en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, psicoterapeuta psicoanalítica, logopeda, doctora en antropologia cultural i especialista en la cura de la petita infantesa i atenció precoç. Ha estat docent de la Universitat Ramon Llull de Barcelona i de la de les Illes Balears (Palma de Mallorca). El 2012 va crear l’Associació Amical Dachau (AAD), de la qual és presidenta i, actualment, també és secretària del Comitè Internacional Dachau (CID).
Ser psicòloga i psicoterapeuta psicoanalítica ha incidit en el teu treball sobre la memòria democràtica?
Sovint m’he fet aquesta pregunta. Ha estat la conseqüència del meu interès per treballar la memòria democràtica. La meva necessitat de reparar, de donar possibilitat al canvi, de construir noves oportunitats, era a la base de la recerca de la pròpia història familiar, on flotava l’ombra de l’avi desaparegut. M’ha impulsat a plantejar-me què podia fer per reparar la (Des)Memòria, l’oblit forçat, el silenci en paraules, no pas en sentiments ni afectes cap als que ja no hi eren.
La mort de la meva mare em va fer reflexionar que allò que volem fer o dir als altres no es pot ajornar. La seva pèrdua va ser un potent motor per activar el treball de la Memòria. Vaig tenir por de perdre mon pare sense haver-ne parlat i d’oblidar, així que li vaig demanar que escrigués el seu relat d’allò viscut i dels meus avis.
Podries contar-nos la teva història familiar?
Tot comença amb el meu avi, Fermín Cristóbal López, assassinat a Dachau, el 8 de febrer del 1945. La meva informació era molt minsa, perquè el meu pare no coneixia les respostes i hi havia molts forats en la història familiar.
El meu avi va néixer a Sepúlveda, però, pràcticament, va passar la seva vida a Segòvia. Es va casar amb Emilia Roigé Cavallé, de Tarragona, el 1919, a la Selva del Camp, i varen tenir quatre fills. En van sobreviure el meu pare, Bonaventura, i dos germans.
El meu avi treballava a la Diputació Provincialde Segòvia i, com a periodista, en El Heraldo Segoviano, el Adelantado, Segovia Republicana, Tierra Castellana, La Libertad, Informaciones, Heraldo de Madrid i Estampa.
Va participar molt activament a la ciutat de Segòvia, com ara en la campanya per a les eleccions del 1936. Hi va ser secretari de la Casa del Pueblo i de l’Agrupación socialista. El 1926 hi va fundar amb 18 persones més el Partido Republicano, del qual també formava part Antonio Machado.
Llavors va esclatar la guerra
El 19 de juliol del 1936 va haver de marxar, va ser cessat i la família va perdre tots els recursos per viure. El 13 de desembre el meu pare va ser empresonat a Segòvia durant dos anys per ser fill seu.
Els primers temps de la guerra el meu avi va estar a Madrid. Després, va anar a Valencia i a Barcelona. Va travessar la frontera cap a França el 5 de febrer del 1939. A França, va estar en diferents camps de concentració: Argelers sur Mer, Bram, Noè i Le Vernet, on varen ser transportats en camions fins a Toulouse, des d’on els varen deportar a Dachau en el “tren fastasma”, que va trigar dos mesos a arribar-hi. Fou el 28 d’agost del 1944 i va morir-hi el 8 de febrer del 1945. Fins al 1955, la família no ho va saber. Gràcies a la recerca del meu pare i la seva germana Carme, la Creu Roja Internacional els va donar el seu certificat de defunció, emès a Dachau.
Què va ser dels qui quedaren?
En sortir el meu pare de la presó, l’obligaren a fer el servei militar en el “Bando Nacional”. En llicenciar-lo a Cartagena, com sortia en un llistat de noms de republicans, el van empresonar tres anys més, al Castell de Galeras de Cartagena, per “Auxilio a la Rebelión”. De fet, tant pare com fill, no foren lliures del 1936 al 1945.
La meva àvia va tornar a Tarragona i el meu pare, empresonat a Cartagena, va conèixer ma mare, una alberiquenya de la Ribera Alta valenciana. Hi van tenir dos fills, el meu germà i jo.
Com arribes a Dachau?
Jo sempre havia sabut que el meu avi havia mort a Dachau i em deia que, quan fos gran, hi aniria. El 2004, aprofitant un viatge a Alemanya, en arribar a Munich, hi vaig agafar un tren i vaig anar-hi tota sola. Necessitava anar-hi físicament sola, però emocionalment acompanyada del meu pare i d’amics propers. Recordo que era un estiu molt calorós i estava força nerviosa. De sobte, l’autobús va fer un revolt i, davant meu, va aparèixer una torre de vigilància. En ficar el peu a terra, vaig sentir una gran emoció. En entrar al barracó d’acollida als visitants, vaig esclatar a plorar. Després, més calmada, vaig visitar el lloc. Tot em recordava el meu avi i li vaig prometre que tornaria a posar-li una placa a la sala del record. Ho vaig fer el 2017. Des de llavors, moltes més plaques de deportats espanyols han anat omplint les parets de la sala.
El següent objectiu era donar veu als deportats del camp de concentració de Dachau i trobar familiars, companys de camí de l’avi o ajudar perquè poguessin trobar qui no en tingués. Ajudar-me a reconstruir la vida del meu avi ha estat una gran pau.
Què saps del trajecte seguit pel teu avi i pels altres deportats?
El camp de concentració on arribaren és totalment atzarós. On anaven els deportats depenia de data, lloc, estat de salut i camp d’internament on estaven empresonats o on necessitaven mà d’obra. Només als camps d’extermini la mort era instantània. La majoria dels deportats havien estat en companyies de treball per a estrangers de camps d’internament francesos. Uns altres, en l’organització TODT com a treballadors esclaus, en la línia Maginot o, fins i tot, als camps del nord d’Àfrica. Homes, dones, nens… van ser deportats als camps de concentració nazis en vagons de bestiar. Amuntegats, sense menjar ni beure, sense poder respirar-hi. La xarxa de trens francesa i alemanya permeté una deportació massiva.
Com va ser el trasllat del teu avi a Dachau?
El tren fantasma que va dur el meu avi va ser un dels últims a arribar en un camp de concentració nazi. El transport va començar al camp de Vernet d’Ariège. Amb camions, anaren a Toulouse, on se’ls van unir presos de Saint Michel i una vintena de dones que procedien de camps propers. Les espanyoles varen ser deportades a Ravensbrück.
El comboi va partir el 3 de juliol del 1944 de Toulouse amb 750 deportats. 221 n’eren espanyols. 50 se’n van evadir, tretze desaparegueren i quatre moriren. El tren arribà a Dachau el 28 d’agost del 1944, 54 dies després de la seva partida. Amb un seguit de fam, set, afusellaments, bombardejos, avenços i retrocessos, caminades i canvis de tren i d’itineraris. El llibre de Francesco Nitti 8 chevaux 70 hommes n’és un bon testimoni.
Què és l’Associació Amical Dachau?
Una associació sense ànim de lucre que treballa per la difusió de la memòria de les víctimes de la deportació, principalment del camp de Dachau. Tenim projectes de sensibilització i anem a escoles i instituts per transmetre’ls aquesta part de la història europea. També treballem amb institucions i altres associacions i col·laborem en activitats culturals com xerrades-col·loqui. En síntesi: tot el que té relació amb la transmissió de la memòria de la deportació i les seves conseqüències emocionals, econòmiques i socials en les famílies dels deportats. Intentem que la memòria col·lectiva doni llum a la (Des)memòria.
El teu paper en l’AAD.
La vaig fundar l’agost del 2012 amb un petit grup de valencians il·lusionats pel projecte i mon pare, encara viu. Va ser molt important per a mi que ell hi pogués estar. Havia conegut la repressió, n’era protagonista, hi era memòria viva. Vàrem ficar junts la primera pedra per anar buscant més famílies amb experiències semblants.
Actualment, en soc presidenta. Hem trobat famílies de deportats a Dachau i coneixem vides a les quals donar veu. Hem participat en algunes filmacions locals sobre deportats. Treballem amb l’Institut Cervantes de Munich sobre els deportats espanyols a Dachau. Hem realitzat la primera trobada de descendents en octubre del 2024 i vàrem assistir per primera vegada un grup de membres de l’associació en maig del 2024 als actes del 79è aniversari de l’alliberament de Dachau.
Què son els Comitès Internacionals Dachau?
En molts camps de concentració, els grups de deportats dels diferents països també s’organitzaren per a coordinar-se. Intentar sobreviure en aquell ignominiós captiveri era una necessitat prioritària. Significava apostar per la vida o la mort.
El CID és hereu del Comitè Internacional de Presoners (CIP), que neix en la màxima clandestinitat al camp de Dachau poc abans de l’alliberament. Alguns detinguts de diferents nacionalitats tenien una certa llibertat de moviments que els permetia de contactar entre ells, normalment a la infermeria. Les trobades eren cada cop més freqüents. El seu objectiu prioritari era organitzar la seguretat dels presoners contra les SS fins a l’alliberament, per si intentaven evacuar el camp o liquidar-ne deportats. També prendre mesures per mantenir l’ordre i la disciplina després de l’alliberament.
Quins països estaven representats en aquest cometí clandestí?
Els països representats en el Comitè Clandestí Internacional varen ser: Albània, Alemanya, Anglaterra, Àustria, Bèlgica, França, Països Baixos, Polònia, Txecoslovàquia, URSS, Iugoslàvia, Estats Units, Espanya, Grècia, Hongria, Itàlia, Luxemburg i Noruega. El representant espanyol era el metge Vicente Parra Bordetas.
El 29 d’abril va ser la darrera reunió clandestina i el 30 d’abril es va fer la proclamació oficial del CIP. En juny del 1945, el camp estava gairebé buit i el CIP va cessar tota activitat, però el 1955 es va refer per preservar aquest lloc simbòlic (antic camp de concentració del règim nazi) i protegir la Memòria del camp oposant-s’hi a la seva destrucció. El CID continua actiu i preserva la memòria dels deportats.
La teua trajectòria en el CID
El 14 d’abril del 2019 en vaig rebre un correu convidant-me a representar els espanyols i la data de l’assemblea general per a presentar-me a la resta de membres que formen part del CID.
L’assemblea general va ratificar la proposta. Després de 74 anys, els deportats espanyols tenien representació. Més endavant, vaig formar part del consell d’administració i el 2023 en vaig ser nomenada secretària general. Amb tot, el més valuós és poder parlar de les vides dels deportats, que tinguin un espai al costat de tots els altres deportats, que les famílies coneguin que hi ha un espai del record on es poden ficar plaques dels seus… I que aquell espai sigui un lloc de Memòria de com l’ésser humà és capaç de ferir els seus iguals, que ens ajudi a reflexionar abans de prendre decisions sobre els altres i que la violència mai no sigui el camí per solucionar les diferències.
2
