La donzella guerrera, la dona caçadora i la fetillera, i també la núvia o la mare, amb les seves veus i les seves llegendes, són algunes de les protagonistes del nou disc de Carola Ortiz, Cantareres (Microscopi, 2023). El projecte és una mirada femenina i contemporània al repertori tradicional de la península, i un homenatge a les dones que ens han precedit. El disc inclou muñeires, pasdobles, cançons de pandero, de noces i de vetlla, cantades en català, gallec i castellà, i on sonen instruments tradicionals ibèrics, de l’orient mediterrani i també objectes quotidians com paelles i didals. Hem parlat amb l’artista egarenca a distància, perquè aquests dies està a l’Índia de gira i a la recerca de nous sons, però el divendres al vespre aterrarà l’escenari del CAT dins la programació conjunta dels festivals Tradicionàrius i Barnasants.
Qui eren les cantareres?
Les cantareres eren les dones de la societat rural, encara no industrialitzada, que anaven a buscar agua a la font o al riu, transportant-la en cànters o cànteres, als seus caps o a la cintura. És un ofici que aquí va desaparèixer amb l’arribada de l’aigua corrent, però que encara podem veure a llocs de l’Àfrica o a l’Índia.
En el títol del disc jugues amb la paraula cantar i úter. Què hi has vols expressar?
La paraula cànter és la fusió dels mots cantar i úter. No va ser una cosa premeditada, me’n vaig adonar parlant-ho amb una amiga. A més a més, el cànter o l’àmfora, aquest recipient de fang, té forma d’úter, ancestralment també representava l’úter femení. Per aquelles dones, sortir de casa amb els cànters era un moment d’alliberament i de connexió amb altres dones, i aprofitaven per cantar. Jo me les imagino cantant. És com una figura icònica femenina i un homenatge a la feminitat essencial, que seria l’úter.
Com va sorgir la idea del disc?
D’un enamorament cap a les músiques d’arrel i un descobriment que aquestes músiques havien estat transmeses en gran part per dones i algunes eren tocades exclusivament per dones. En la societat tradicional, la pandereta o el pandero en el seu origen eren instruments femenins. Descobrir això em va fascinar i vaig voler profunditzar-hi. I després vaig aconseguir una beca per a Barcelona Crea, i això va ser una forta empenta per dir: “Crec en aquest projecte” i per començar a investigar.
És un disc que parla de dones d’abans i les seves realitats. Quins tipus de dones apareixen a Cantareres i què et va interessar d’elles?
M’interessen sobretot els seus pensaments, allò que es transmet a través dels versos. També la manera de cantar, que és diferent de l’actual, les seves afinacions, els melismes, les seves veus. Són unes veus molt més tribals, més arrelades a la terra, a les feines del camp, i lligades a rituals que ja hem perdut. El disc és una finestra a un món que ha desaparegut i una voluntat de connectar-me al nostre origen. He volgut mirar aquell món i descobrir què hi havia, i he trobat dones que es queixaven d’una vida que les oprimia a través d’aquestes cançons que han continuat fins avui.
En el disc també hi ha altres dones, força sorprenents, procedents d’històries medievals o romanços. Per exemple, la donzella guerrera, una dona que es vesteix d’home, arquetip d’un romanç molt popular del segle XV. També està la serrana o la matadora, que matava a homes després de seduir-los i en guardava els ossos. I la peça el Romance de Santa Elena parla d’una violació i d’un miracle, perquè ella es converteix en ermita i maleeix el violador que l’ha matat convertint-lo en un canelobre.
Són històries rocambolesques, violentes, fortes, que tenen ingredients dels contes populars, de les Mil i una Nits o dels Germans Grimm, lligades al món de l’inconscient. Com es basen en arquetips universals, que són comuns a totes les cultures, desprenen molta humanitat i t’hi pots identificar.
El repertori tradicional acostuma a ser masclista i violent. Com ho has tractat en el disc?
Els cànons en aquell moment eren diferents i algunes coses estan fora de context. Però no m’atreviria a dir que el repertori tradicional és masclista: sí hi ha versos masclistes, racistes i classistes, però no seria la tònica general. També és feminista, perquè tenim dones que es queixen, que es vengen, que s’empoderen… Evidentment, a mi m’han interessat més els versos feministes, els masclistes directament els he obviat.
En el disc apareixen molts instruments, tradicionals, alguns procedents de la cultura índia o afganesa, també d’objectes quotidians… Com ha estat el tractament musical que has fet, i quin era l’objectiu?
Soc una gran enamorada de les músiques d’Orient. Quan vaig conèixer la Míriam Encinas em va flipar molt que tocava música d’aquí però també d’allà. El mateix dic de l’Àlex Guitart, que havia estudiat bateria i després es va posar a estudiar el lavta turc. I jo mateixa, que soc catalana però he viatjat molt per l’Índia, Turquia, Grècia. Als tres ens agrada i hem estat en aquests països i hem estudiat les seves músiques.
Per això, d’una manera natural, vaig pensar que seria molt original mesclar les sonoritats del folklore ibèric amb aquests instruments orientals. Va ser un enamorament meu cap a aquestes músiques i aquests dos músics que hi han col·laborat.
La teva formació és jazzística i els teus anteriors discos també bevien més en el jazz. Quina creus que és la força de la música tradicional?
De fet, si ho penses, el jazz és com la música tradicional dels Estats Unitats, que va néixer d’una comunitat marginal i que s’expressava i connectava amb el món a través de la música. El folklore que jo he trobat i amb el qual he experimentat és una mica el mateix: un folklore que neix en una societat rural, diferent de la societat desenvolupada de les ciutats, i que té aquest punt de protesta, fruit d’una vida més dura i difícil.
El que he observat és que mentre que el jazz és més intel·lectual, la música tradicional és una música més del cor, més popular i connecta amb tothom. Està sent un gran goig poder fer ballar la gent i fer-la cantar.
En una entrevista deies que tenim un gran desconeixement sobre el nostre origen folklòric musical? Tendim a valorar més el que ens ve de fora?
Sí, especialment a Catalunya hi ha hagut molt desig de modernitat, de desenvolupament, de mirar cap enfora i hem valorat més models com els americans i els nòrdics. Aquí tenim molt a aprendre, jo inclosa, perquè jo també he mirat més cap a fora. El folklore està pujant molt i tant de bo continuï pujant. Hi ha més artistes i cada cop més joves que estan posant el focus en el folklore. Penso que la feina interessant no és reinterpretar les cançons que sempre s’han fet, que també, sinó buscar-ne de noves. I és la feina que he fet, buscar en arxius i cantar melodies que no coneixíem.
Estàs de gira per l’Índia. Com està sent l’experiència? Un disc com Cantareres es pot comprendre a un país tant diferent com la Índia? La música d’arrel i tradicional, tot i ser molt local, és també universal?
Això té a veure amb el que comentava abans sobre els arquetips. L’altre dia ensenyava aquí els meus videoclips i quan parlava del personatge de la Serrana, aquella dona que col·leccionava ossos, em van dir que a l’Índia tenen una història similar. I a Turquia també existeix una versió de la donzella guerrera. Són personatges i històries que es basen en arquetips, i això són trets comuns a totes les cultures i fa que t’hi puguis identificar, estiguis on estiguis. Això és el bonic del folklore, i potser la raó per la qual m’he enfocat més en el folklore, per poder arribar a més gent i d’una manera més directa.
