El duet gallec format per Sabela Caamaño (acordió cromàtic) i Antía Ameixeiras (vioí i veu) aterren el dijous 15 de febrer al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona per presentar Quitar o aire (Raso Estudio, 2023). És tracta del seu segon disc, un projecte que revisita la música d’arrel i que s’inspira en la ritologia popular gallega, un món tan ric com desconegut, i que transita des d’exorcismes com el que dona nom al disc fins a rituals mariners com virar a tellas (canviar les teules per afavorir els vents i així facilitar la tornada dels vaixells), passant per filtres d’amor o d’agraïment per una curació. Esperen, afirmen, que “el concert tingui també una mica de ritual col·lectiu”.
Com definiu el disc Quitar o Aire?
Antía Ameixeiras (AA): El disc és un viatge per la mitologia popular gallega. Cadascun dels nou temes s’inspiren en un ritual, com el que dona títol al disc, quitar o aire, que és un ritual de sanció per treure el mal d’aire, una malaltia que pot encomanar un mort i fer que et quedis sense ànims, sense ganes de menjar, de viure.
Sabela Caamaño (SC): En el disc partim de la cultura popular i el nostre patrimoni cultural immaterial, com és tota aquesta ritologia popular que estava intricada en la vida de les nostres àvies. A més d’un treball d’investigació musical, de músiques, de lletres… també hi ha un treball antropològic que vam fer juntament amb l’antropòleg Rafa Quintía, i que va ser un viatge de descobriment.
Com surt aquest interès per aquests rituals de la tradició gallega?
AA: En la generació dels nostres pares es va produir una gran ruptura amb la ritologia i amb aquesta saviesa popular, perquè es va abraçar la ciència. En aquell moment crec que era important fer-lo. Però ara estem arribant a la ritologia popular des d’un altre lloc, perquè ja no és la nostra cultura, és un món que s’està perdent, que ja no parla de nosaltres. Nosaltres ho estem mirant com un patrimoni immaterial que s’està perdent i que volem conèixer i entendre’l. Perquè ens sembla que és meravellós tot aquell món que van crear les nostres besàvies i rebesàvies.
SC: El primer impuls per apropar-nos a aquest món va ser la curiositat. Antía és de Costa da Morte, on encara continua viu el ritus de “quitar o aire”, i jo hi tinc família allà. Després, perquè aquell món llunyà, que ja no és el nostre però que en certa manera està present, ens va fascinar i ens va semblar que podia ser una font d’inspiració. I després, per donar-lo a conèixer, dintre de la nostra particular visió i, per descomptat, amb tota la llibertat creativa. En cap cas volíem fer un treball antropològic sinó fer servir tot aquest material com a excusa per elaborar un projecte musical.
Fa uns anys, aquests rituals s’associava a gent inculta, ignorant, supersticiosa, i era un àmbit menyspreat i injuriat. Ara hi ha un interès a recuperar i posar en valor aquesta tradició. A què penseu que és degut?
AA: Crec que és una cosa cíclica. La vida a la societat rural cent anys enrere era bastant difícil i més dura que ara, i el primer impuls és rebutjar-ho i sents que el progrés és anar cap a una altra banda. Després, amb la distància i amb una altra sensibilitat, pots apropar-t’hi des d’una altra banda i amb una altra perspectiva.
SC: I sense prejudicis.
La combinació de violí i acordió és poc habitual en el folk gallec. Com vau arribar a aquests instruments?
SC: En la tradició gallega no és gaire comuna, però en el centre d’Europa, especialment a França i Bèlgica, i també a Catalunya, els duets volí-acordió són molt freqüents. En els nostres inicis vam beure d’aquella estilística i estètica de ball folk i on ens trobàvem còmodes. Ara ens n’hem distanciat una mica: el repertori segueix sent ballable, però mentre que el primer disc, Aire, era més eclèctic i bevia d’altres tradicions, en aquest segon bussegem més en l’arrel i la música tradicional gallega.
AA: També hem tractat de buscar-nos més a nosaltres mateixes
SC: I de profunditzar més en el nostre propi llenguatge o millor, de crear un llenguatge propi. Pel que fa a la formació, va sorgir d’una manera molt casual, quan una amiga comuna ens va proposar fer alguna cosa juntes perquè li va semblar que podíem casar molt bé, tant musicalment com personalment.
Què penseu que aporten l’acordió i el violí?
AA: Crec que es complementen a la perfecció. Jo ara, si no tinc un acordió, no em sento ben acompanyada.
SC: Pensem que la combinació acordió-violí funciona molt bé a nivell sonor, tímbric –tens tots els elements, melodia, harmonia– i inclús de recursos. Perquè sent un duo hem d’explotar al màxim els recursos per poder tenir les màximes paletes de colors amb els mínims recursos.
AA: També juguem molt amb la veu, sobretot en aquest segon disc. Ens agrada entendre la veu com un instrument més que aporta noves tímbriques i que experimenta amb la sonoritat del violí i l’acordió.
SC: Ens agrada pensar que som un duo de tres instruments.
D’aquest segon disc també s’ha dit que és minimalista i més intimista que l’anterior. En quin sentit?
AA: Sí, volíem estar més nosaltres i explotar-nos al màxim. Fer una recerca de totes les sonoritats que tenim Intentar, sent dues, sonar com una orquestra. Buscar l’autoexplotació sonora d’una mateixa fins a arribar al més íntim i al més petit, com pot ser en temes com ‘Ai de min’.
SC: És un disc més visceral, potser menys amable i menys lluminós, però en el fons més poderós i reflexa millor com som nosaltres.
Heu comentat abans que pel disc heu fet també una investigació antropològica. Com ha sigut aquesta tasca?
AA: Ha estat un procés molt bonic i molt interessant, ajudades per Rafa Quintía. Cada vegada que anàvem al seu despatx en sortém amb llibres i llibres i recomanacions de vídeos o de documentals. Ha estat un procés molt bonic, un aprenentatge i un descobrir coses que et feien dir: “Mare meva, quanta riquesa hi ha en el nostre patrimoni i què desconegut!”. És molt trist que no coneguem totes aquelles coses que feia la gent per ajudar-se les unes a les altres, i amb els recursos que tenien… I quina capacitat tenien per crear tribu.
SC: Això és el que més sentim que s’està perdent, aquests aspectes de comunitat, de gestió de les coses de la vida, de la mort o de les dificultats. En comparació amb la societat d’abans, la nostra és més individualista. I és així també perquè podem, perquè abans o t’unies amb els teus veïns o no sobrevivies. Tenim molt per aprendre de les generacions anteriors sobre aquests temes.
Com dia Antía, va ser un procés molt bonic i també molt intens. Va ser en certa manera com tornar a la universitat, perquè havíem de combinar la investigació al voltant de les músiques i les lletres en cançoners, en arxius personals d’amigues… amb la recerca antropològica. I al final era un procés que ho embolcava tot, estàvem tot el dia, del matí fins a la nit, pensant en el disc. Però també va ser molt revelador.
Com s’acull un disc en gallec fora de Galícia?
AA: Molt bé, amb molt d’afecte. Toquem força per Bèlgica, i l’última vegada que hi vam ser la gent cantava les nostres cançons en gallec, jo estava al·lucinada. La nostra experiència, sempre que sortim fora de Galícia, és que la gent ho veu com una cosa molt autèntica i connecten molt bé amb la nostra tradició. Cantar en gallec inclús obre portes: perquè la gent vol saber com és la teva cultura, vol conèixer la teva llengua.
SC: Tota persona que valora la seva cultura valora també la dels altres. I tot amant de la música tradicional de qualsevol regió adverteix l’autenticitat que hi ha en les músiques tradicionals de tot el món. Perquè al final les músiques tradicionals tenen això en comú: l’autenticitat, el fet de parlar de la gent que les crea.
La llengua comporta una visió del món?
SC: Per descomptat. Quan aprens una llengua, no només aprens el llenguatge, també la forma de pensar de la gent que les fa servir. En cada llengua hi ha una manera de dir les coses i això diu molt de la gent que les crea i les parla. A més, a nosaltres ens apassiona el que fem i som molt felices tocant, i volem creure que això es transmet. A Catalunya l’experiència sempre ha estat molt positiva, i ens sentim molt ben acollides.
