Amb motiu de la mort d’Aureli Argemí, publiquem l’entrevista publicada per Xavier Tudela i Joan-Ramon Gordo en el número 21 de la revista Via Fora!! (hivern 1989)
_________
Cada cop es parla més d’Europa però, tanmateix, la majoria de vegades es fa d’una manera abstracta, sense aprofundir en la seva essència, com a sinònim d’una cosa molt gran que ningú sap ben bé què és. Això facilita el que ens venguin una imatge força adulterada, on per exemple tota reivindicació nacional apareix com a antagònica a la “inèrcia històrica” que du a la mítica unió europea.
Doncs bé, avui us oferim una entrevista amb l’Aureli Argemí, el qual des del CIEMEN ens mostra des de fa força anys que només amb la plena realització de les nacions europees serà possible una Europa harmònica i lliure per als seus ciutadans i per a la resta de la humanitat.
La cita és a la seu barcelonina del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionalitats (C.I.E.M.E.N.), lloc habitual de treball de l’Aureli Argemí. Abans no iniciem l’entrevista donem una ullada a les diverses publicacions i llibres que hi ha a l’estança on desenvolupem la conversa.
Legalment, el CIEMEN neix a Milà. Es continua conservant avui dia aquesta seu?
De fet sí, tot i que és més aviat una “presència” legal, igual que la de Cuixà. Actualment la diguem-ne “seu central”, amb tots els serveis, és la de Barcelona. Estem treballant també per tal de poder obrir una oficina a Brussel·les, la cada vegada més capital administrativa d’Europa Occidental. Tenir seus físiques és bo perquè podem arribar a més gent. Tenir seus legals és un problema essencialment burocràtic, atès que això indica que no es pot legalitzar una associació directament arreu d’Europa, o fins i tot arreu de la Comunitat Econòmica Europea.
Quanta gent treballeu al CIEMEN?
En total som sis persones, cadascuna de les quals desenvolupa una tasca concreta.
Què poden fer sis persones, sis “professionals” de la construcció de l’Europa dels pobles, davant funcionaris europeus molt professionalitzats que treballen diàriament en la construcció de l’Europa dels Estats?
Fonamentalment treballar en la recerca i posterior divulgació d’aquesta recerca. Penseu que, a Europa, som potencialment cinquanta milions de persones de llengües minoritzades. Crec que la conscienciació d’aquest col·lectiu humà és determinant.
Per a les llengües minoritzades europees, què significa la data de 1993?
Hi ha dues grans tendències. Per un costat, Europa camina cap a una gran llengua de comunicació. Com succeeix amb aquests casos, la llengua dominant és la del més fort, és a dir l’anglès. D’altra banda, però, hi ha una gran resistència que això sigui així. Aquesta resistència té molts aspectes de la nostra pròpia resistència (la nacional catalana). Els italians, els danesos, etc. estan fent el mateix que fem els catalans per defensar-nos de l’espanyol. Aquesta circumstància pot canviar la mentalitat general europea. Cada vegada és més evident que tots tenim els mateixos problemes enfront de la llengua del poder. Evidentment, una llengua de comunicació ha de ser-hi. Aquesta llengua, però, no pot ser de substitució.
Ens interessa saber també, potser perquè és força menys coneguda, l’altra història, la història personal que s’inicià, un 1 de febrer que enguany ha fet 53 anys, a Sabadell, i que amb deu anys el porta a ingressar a l’escolania de Montserrat.
És el 1946 quan entro a l’escolania, després d’haver passat un any a Igualada amb uns oncles per la mort del meu pare. El moment, no cal dir-ho, és molt difícil. Ja no des del punt de vista nacional -evidentment sinó també econòmic, social, etc.
A l’escolania em trobo bastant aïllat de la realitat que es vivia al país. L’ambient no tenia res a veure amb el que hom vivia a l’exterior. A Montserrat hi havia una seguretat, una educació -tant musical com d’estudis en general-, preocupació per les qüestions culturals, per l’obertura, pel progrés… Començo a comprendre què vol dir ser català, aprenc a escriure la llengua. Aleshores, al final de l’etapa de l’escolania vaig veure que la meva trajectòria era seguir com a monjo.
De 1951 a 1959 faig els estudis eclesiàstics, amb la sort que els professors són els de la primera fornada que havia tornat a Montserrat després d’haver seguit estudis a l’estranger, enviats per l’abat Escarré. No cal dir que aquests professors portaven idees noves. És una època de gran progrés per a Montserrat.
Quines eren algunes d’aquestes idees?
Molt rigor en la recerca, que el món no s’acabava en les quatre parets del monestir sinó que hi havia moltes discussions amb moltes coses, etc…
En l’àmbit personal, quin resum en faries d’aquests anys a Montserrat?
La formació que em van donar. Bàsica per a tota la meva vida i excepcional si ho comparo amb la meva generació.
Després d’una primera estada a Montserrat, marxeu cap a Roma a especialitzar-se en Teologia.
A Roma em trobo amb una universitat internacional , un ambient amb corrents diversos i també amb diferents persones. Després d’acabar els estudis torno a Montserrat, i durant un any dono classes i exerceixo també com a secretari de l’abat que substituïa el dimitit Escarré.
Passeu el bienni 1963-1964 a París, fent una nova especialització de Teologia. Durant aquest temps, a Montserrat es produeix la gran crisi. El progressisme xoca amb la part de la comunitat que manté les estructures monacals clàssiques.
Aquest és el moment de la gran discussió. Mantenir Montserrat com fins aleshores o bé reformar-la profundament. Quan jo torno al monestir em trobo amb aquesta discussió. El grup que volia reformes, i en el qual estaven la major part dels monjos de la meva generació, preveia crear una nova comunitat en algun barri obrer de Barcelona si no suraven les seves tesis.
Explicita’ns algunes de les diferències entre els dos sectors.
Per exemple: si diem que el monjo és una persona pobra -de fet es fan vots de pobresa- hem de no dependre de “Montserrat-estructura”, sinó del treball individual dels membres de la comunitat; la poca personalització de la relació entre els monjos i entre l’abat i resta de monjos (120 en aquella època); l’entrada dels conceptes democràtics dintre del monestir més compromès amb els corrents socials i polítics, etc.
Al bell mig de la discussió intervé Roma, que divideix la comunitat en “bons” i “dolents”. Fruit d’això, i realment sense tenir gaire a veure amb la polèmica, l’abat Escarré és cridat al Vaticà. Allà li és lliurada la llista de greuges que el règim franquista tenia contra d’ell i s’inicia, de fet, el seu exili. Sou cridat per ser el seu secretari. Hom volia “apaivagar” la situació. Ens trobem a l’any 1965.
La darrera part de la crisi jo la visc des de Roma, una crisi que troba una sortida inesperada: Cuixà. A aquest monestir de la Catalunya del Nord hi havia una comunitat del Císter que, per manca de vocacions, s’extingeix. El monestir és ofert a Montserrat i allà són “desterrats” els monjos “rebels”.
Quan morí l’abat Escarré, marxeu cap a Cuixà perquè la majoria dels vostres companys estaven allà.
Jo vaig a Cuixà el 1968, quan ja feia tres anys pràcticament que funcionava. Al cap de poc temps de ser-hi comprenc que hi ha una dualitat d’interessos entre l’hàbitat i els membres de la comunitat. La majoria de monjos érem intel·lectuals, mentre que l’entorn era la terra. Sincerament, jo no sabia fer de pagès, tot i que vaig plantar arbres. La veritat, no era l’activitat per a la qual estàvem preparats.
Cuixà va tenir la seva evolució, que produeix les seves crisis internes. Es produeix una certa dispersió dels fundadors.
En aquell moment em sembla que una possible evolució de Cuixà era fer un centre de tot el que jo havia viscut amb les meves relacions amb els pobles oprimits. Després de pensar-hi molt, amb d’altres amics, fundem el CIEMEN, amb seu legal a Milà -que era on tenia més possibilitats en aquell moment (1975). Després del canvi de l’Estat espanyol, i del trasllat efectiu del Centre a Catalunya, cada vegada he de venir més a Barcelona. Aquest fet, poc a poc, em va separant més i més de Cuixà, fins que finalment m’he quedat definitivament a Barcelona.
Tots els anys passats a Cuixà et donen una perspectiva suficientment objectiva com per dir-nos, sense sentimentalisme, quin és el futur de la Catalunya del Nord?
Parlant molt sincerament: Catalunya del Nord no té futur. Permeteu-me, però, de matisar-ho. L’únic futur possible d’una Catalunya del Nord catalana és la possible necessitat, cada vegada més certa, de lligar-se amb el pol econòmic de Barcelona. Els contactes econòmics portaran a la descoberta de la pròpia identitat. Ara bé, si no succeeix aquesta possibilitat, el futur català de la Catalunya del Nord és inexistent.
I el futur de Cuixà?
Crec que els que varen fundar Cuixà no s’han -hem- arrelat a l’entorn. La comunitat, ha disminuït força en els darrers anys (actualment són cinc). Llevat que hi vagi altra gent, malauradament Cuixà acabarà amb els monjos que el varen refundar.
Una vegada instal·lat a Barcelona, quins són els teus objectius en els propers anys, endemés del treball al CIEMEN?
Jo tinc dues línies a la meva vida. Primer de tot estic molt convençut de la meva fe, que he viscut molt diferentment. Cada vegada més simple i profunda alhora. I, l’altra línia, poder dur a la pràctica el que jo crec: estic en un país que pateix i en el qual hi ha gent que treballa en aspectes diversos. Jo, per les meves vicissituds personals, crec que la meva aportació ha de ser la de projectar aquest país nostre cap enfora.
Del 15 al 23 d’agost d’aquest 1989 se celebraran al monestir de Cuixà les Jornades Internacionals anuals del CIEMEN. Explica’ns quins són els eixos de la trobada d’enguany.
Hem pensat que, ja que és el bicentenari de la revolució francesa, i existeix un cert ambient favorable, és un moment oportú per aprofundir en els drets col·lectius dels pobles a Europa. Vindran diversos especialistes, entre ells Roger Garaudy. Alhora, volem entroncar la trobada de Cuixà amb la celebració, a Barcelona a finals d’any, de la lla. Trobada de la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat d’Europa Occidental). Puc avançar-vos que a la trobada de la CONSEO es presentarà el text de la “Declaració Universal dels Drets Col·lectius dels Pobles”, que representa un pas endavant amb relació a la declaració dels drets col·lectius d’Alger (1976). De la declaració que s’aprovarà a finals d’any a Barcelona volem fer-ne força difusió. Fins i tot anirem a l’Organització de les Nacions Unides.
