– La creació de l’Institut Català de l’Associacionisme Cultural com a necessitat i demanda per a enfortir el sector associatiu cultural i com a evolució de l’actual Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.
El primer període, en què ens trobem amb la responsabilitat de govern, si això arriba, us escoltarem atentament. Si es tracta de fer evolucionar el Centre actual cap a un de més potent, més dinàmic, que doni més respostes, nosaltres encantats. El que us demanaré, és no crear més organismes. Transformar un organisme actual, sí; crear més organismes, no. Que funcionin bé; si s’han de reconvertir, que es reconverteixin, però a base de racionalitzar-los.
– L’aprovació del PecCAT (Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya) ha suposat un cert enfrontament amb la tradició de gestió associativa d’equipaments culturals històrics.
Això és la cultura del Tripartit: tenir allò que és públic estrictament públic i no tenir en compte el que no és públic, encara que tingui un interès i un servei públic. Nosaltres procurarem ficar en una mateixa caixa tota la gent que en aquest país tingui algun tipus d’equipament, que després faci una funció concreta i s’hagi de millorar. Que no es quedi ningú fora perquè no sigui estrictament públic.
Aquest país, només el podrem aixecar a base d’una col·laboració important entre els poders públics, la iniciativa de la gent, la iniciativa social i el teixit associatiu.
– El moviment associatiu cultural com a element de cohesió social, d’integració i de país.
De primer, reconèixe’n el paper. Segon, considerar-lo un interlocutor habitual del Govern, i tercer, intentar que en aquest país hi hagi una bona llei de mecenatge que permeti que empreses que tenen beneficis puguin invertir en la cultura popular i tradicional. Que aquests diners que s’inverteixin tinguin després una recompensa fiscal, com passa a la majoria dels països del nostre entorn, sobretot en una època de recursos públics escassos. El mecenatge, no el podem resoldre a Catalunya, sinó que hem d’influir en el conjunt de l’estat.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
