Entrevista

"Hi haurà un forat negre dels arxius associatius des de finals dels anys 80"

Montserrat GarrichIII Premi Antoni Carné a la Persona de l'Associacionisme Cultural Català

AssociacionismeEsbarts dansaires
Montserrat Garrich sota l'atenta mirada del folklorista Aureli Campany
Montserrat Garrich sota l'atenta mirada del folklorista Aureli Campany

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

‘Segur que no té una germana bessona?’. És una pregunta que sovint travessa els meus pensaments quan parlo o escric una notícia sobre la Montserrat Garrich. I és que no conec gaires persones de l'àmbit associatiu que hagin demostrat un grau de constància, dedicació i autoexigència tan elevats. Publicacions, conferències, tallers formatius, exposicions, tasques de comunicació... Garrich és una dels habituals en els programes de cultura popular de Catalunya, i sobretot de la seva estimada Barcelona, on ja fa gairebé 40 anys que treballa per a divulgar la dansa d'arrel tradicional.

La Montserrat ha estat recentment coneguda amb el III Premi Antoni Carné de l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català a la Persona. Aprofitant el lliurament del guardó, hem volgut parlar amb ella per conèixer els projectes que està impulsant i la seva opinió sobre el present i futur de les entitats culturals.

 

Com t’endinses en el món de les entitats culturals, especialment de la cultura popular?

Jo vaig néixer al carrer Tallers. Des dels onze anys fins als disset, vaig formar part del Centre Parroquial de l'Església Parroquial, participant en cursos de guitarra i en el grup excursionista de l'entitat. Quan la meva família es va traslladar a Gràcia, a mitjans dels anys 70, vaig deixar el Centre Parroquial per a incorporar-me a la Unió Excursionista de Catalunya. Aquestes són les primeres passes que vaig fer en el món associatiu.

 

I concretament en l'àmbit dels esbarts, com t'hi incorpores?

Em vaig incorporar als esbarts dansaires mentre estudiava Filologia Catalana. Com que ja tenia 20 anys, em vaig adonar que hi havia una sèrie d'esbarts dansaires als quals no hi podria accedir per edat. Vaig fer una ullada a les entitats del meu entorn, i em vaig acabar decantant per entrar a l'Esbart Català de Dansaires. En la meva decisió, vaig valorar que l'esbart oferia cursos i tallers per a tots els públics: alts, baixos, grossos, prims, més aptes i menys aptes. A més, tot i que encara no estava diplomada en Biblioteconomia i Documentació, de seguida em va atreure el patrimoni bibliogràfic i documental de l'associació. Quan portava un parell d'anys a l'Esbart, vaig començar a exercir-hi de secretària, i des de l'any 82 hi col·laboro com a mestra infantil.

 

En el parlament que vas fer just rebre el guardó, vas destacar tot allò que t'ha aportat pertànyer a una entitat, tant a nivell personal com professional.

Els exemples d'allò que m'han aportat les entitats culturals serien inacabables. Per a esmentar-ne només uns quants: redactar projectes, elaborar l'acta d'una reunió, organitzar activitats, etcètera. En les entitats pots ampliar i desenvolupar les teves competències personals sense la pressió que pots sentir com a treballadora, malgrat que també et sents obligada amb els teus companys.

Gràcies a les entitats, a més, es pot aprendre a gestionar un equip ampli de persones. D'una banda, perquè ens entrenen a ser meticulosos en els detalls. Una activitat aparentment tan senzilla com contractar un autocar implica contactar amb l'empresa de transports, saber quines persones assistiran al viatge, programar les parades, procurar que tothom estigui content... I de l'altra, perquè ens permeten la possibilitat de conviure amb persones que no formen part del nostre cercle més proper. No som familiars, ni amistats íntimes, i per tant, no ens hi relacionaríem si no ens trobéssim a  l'entitat.

 

Aquesta és la vessant més positiva. Sovint, però, a les entitats també es viuen friccions i fins i tot conflictes personals.

Les persones que formem part de les entitats tenim diversitat d'opinions, i és normal i saludable que sigui així. En les associacions, aprenem virtuts com la paciència, saber escoltar, col·laborar amb altres, ser conscients que ningú és el centre de món, i en definitiva, arribar a acords consensuats. Crec que les associacions han de treballar des del convenciment que tothom pot aportar-hi, però al mateix temps, que cadascú ha d'implicar-s'hi en la mesura que desitgi. A vegades, les persones més implicades amb una entitat demanen el mateix nivell de compromís a tots els altres membres. Crec que és un error.

 

Has cursat un postgrau sobre Gestió i Animació de la Cultura Popular. Creus que l'associacionisme cultural s'ha de professionalitzar, o ha de seguir basant-se en l'amateurisme?

Ja fa més de 35 anys que faig sol·licituds de subvencions per a entitats, i puc constatar que els tràmits ara són molt més complexos. Respecte del dilema que em planteges, crec que hem de tenir present que "professionalització" no és sinònim de "contractació professional", és a dir, de disposar de personal assalariat. La prioritat és aconseguir que el resultat final -activitat, projecte, publicació- sigui el més bo possible, i per això hem d'intentar ser rigorosos i eficients. En aquest sentit, penso que hem de ser el màxim de professionals des de la dedicació altruista. Dit això, entenc que algunes entitats externalitzin parcel·les de la seva activitat, com ara la comptabilitat, perquè molt sovint no disposen de prou temps.

 

El moviment associatiu probablement tendeix cap a la disgregació -més entitats, però més petites- i un major informalisme. Et preocupa el futur dels arxius de les entitats?

Pronostico que hi haurà un forat negre dels arxius associatius des de finals dels anys 80, o mitjans dels 90, fins a qui sap quan. L'emergència del món digital juga en contra de la conservació dels documents, més fàcils de crear però també de ser destruïts. Tenir el fons digitalitzat a un ordinador no és suficient, cal garantir la conservació de la informació i assegurar la seva accessibilitat. Això significa, entre altres mesures, la catalogació del material o la creació de còpies de seguretat. És molt important que tots prenguem consciència històrica. Tenir present que els whatsapps són volàtils, i en conseqüència poden ser molt útils per avisar que fas tard a una reunió, però no pas per enviar actes d'una junta directiva. La formació en arxivística és una tasca pendent i molt necessària. Els fons de les entitats han de complir tres requisits: estar custodiats, estar assegurats, i ser accessibles.

 

Has estat la comissària de l'Any Aureli Capmany. Quina valoració en fas?

Molt positiva. Hem aconseguit prestigiar a una de les figures històriques més importants per la cultura popular catalana, estudiós de molts àmbits: sobretot la dansa, però també les rondalles, la imatgeria, la cançó popular. A més, crec que també hem pogut reivindicar el Capmany més desconegut: la seva faceta de mestre, i valorar-lo com a  estudiós de la història de Barcelona i dels costums quotidians dels barcelonins. Estic molt satisfeta, en aquest sentit, de la resposta de les entitats. S'han celebrat gairebé cent activitats, quatre publicacions, dues exposicions -una organitzada per la Generalitat i l'altra per l'Esbart Català de Dansaires-, obres de teatre, conferències, articles, i un llarg etcètera. Des del punt de vista organitzatiu, crec que ha estat un encert no voler fer activitats de gran volada, sinó accions que revertissin en el territorri.

 

La teva trajectòria associativa està molt vinculada als esbarts. La dansa catalana d'arrel associativa viu un bon moment?

Hi ha moltes tipologies d'esbarts dansaires. Des d'entitats que organitzen moltes activitats fins aquelles que n'organitzen una cada any. Al meu entendre, totes tenim el mateix valor associatiu. Permeten que la ciutadania s'apropi a les arts i a la cultura sense exclusions, i això té un mèrit enorme. A vegades, les corals, els elencs o els centres d'estudis són percebuts com els "germans pobres" dels cantants, intèrprets o els grups de recerca professionals. I no és així. La nostra funció, a més d'artística, és eminentment social.

Els esbarts també es mouen en aquesta disjuntiva. Alguns concentren els seus esforços a la creació d'espectacles, fins al punt a vegades que no podrien ballar amb música en directe; i d'altres entitats, com ara l'Esbart Català, prioritzen l'accés a la dansa a tots les persones. Respecte la qüestió del relleu generacional? Crec que hi ha molts joves als esbarts, però que estan més disseminats que fa unes dècades. És una qüestió purament estadística. Si la població no canvia i augmenta el nombre d'entitats, òbviament el nombre de dansaires de cada associació ha de ser menor.

 

Un altre dels grans projectes que estàs liderant és l'Inventari de Danses Vives de Catalunya. Què hem d'entendre, exactament, com a dansa viva?

Es considera que una dansa és viva si segueix ballant-se actualment en un context festiu i un espai públic, que no significa necessàriament a l'aire lliure. Des de finals dels anys 90, quan es produeix un salt quantitatiu i qualitatiu molt destacat, no disposem d'informació exhaustiva sobre les danses que es ballen. Des del febrer de 2017, data que es va presentar la iniciativa, s'han conseguit inventariar més de 1.300 danses. L'Esbart Català va impulsar aquest projecte per evitar perdre informació sobre música, vestuaris, coreografies, funció social de les danses, etcètera. Les administracions cada vegada posen més dificultats per a fer festa als carrers, i per això és vital tenir documentat aquest coneixement.

 

Per acabar l'entrevista, et volia preguntar quin és el teu dia a dia associatiu i quins altres projectes tens previstos en el futur immediat?

Actualment sóc vocal i mestra de l'Esbart Català de Dansaires, i també vicepresidenta de la Federació d'Entitats de Cultura Popular i Tradicional de Barcelona Vella i La Casa dels Entremesos. Aquestes dues responsabilitats ocupen bona part del meu "temps associatiu". Hem tancat la publicació del llibre 'Bastons! Història dels ball de bastons a Vilafranca del Penedès (1771-2019)'. Ara mateix estic ultimant la biografia de l'Aureli Capmany, i pròximament dedicaré part de les meves energies a reivindicar el baró de Maldà. Aquest any s'han complert 200 anys de la seva mort sense que pràcticament ningú en parlés. És una figura no prou valorada, molt important pel món de les danses i la ciutat de Barcelona, que convé seguir recordant. Per fer-ho, organitzarem quatre conferències al voltant del personatge i l'obra.  

A més, seguiré treballant en projectes de l'Esbart Català: la presentació del primer volum d'una nova col·lecció de discs (6 de febrer), l'organització de la jornada Aportacions a la dansa catalana (29 febrer 2019), la publicació de l'accèssit del V Premi Rafel Tudó, i segur que en altres projectes que ara mateix no recordo. 

 

L'Ens de l'Associacionisme Cultural Català desitja agrair la participació de totes les entitats i particulars en els III Premis Antoni Carné de lAssociacionisme Cultural Català

Així mateix, vol agrair la implicació activa de la Fundació Antigues Caixes Catalanes i BBVA en l’organització daquest certamen i en el foment de la cultura popular catalana.

Finalment, desitja mostrar el seu agraïment a totes les institucions i empreses que col·laboren en la seva organització: Previsora General, Arç Cooperativa,  el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article