El volum apuja l’adrenalina i això els concerts de masses ho saben fer anar. Les sacsejades de volums alts, dels greus podent fer vibrar l’estern, i tot un seguit d’elements que exciten els sentits, transformen el cos i l’experiència. Però aquest és un context determinat que no acostuma a ser l’habitual de la majoria de concerts més humils ni del món de les músiques tradicionals. Ens hem acostumat a tenir els volums alts en moltes coses i, quan es posa música, ja a les escoles de primària tendeixen a posar grans altaveus a tot drap, gens sans ni per als adults, però molt menys per a nens en creixement.
L’oïda, als vint anys de vida d’una persona, és el primer sentit que ja perd facultats. Com més impacte i exposició a volums molt forts, o forts continuats, més ràpid serà el declivi. Que sí, que avui en dia els audiòfons són solucions (i negocis) molt avançats, però haurien de ser un recurs per problemàtiques més minoritàries i per millorar la qualitat de vida d’edats molt avançades. No hi ha gaire consciència i no es treballa gens a escala social la salut auditiva i ens arrisquem a tenir unes generacions sordes completament evitables. És important protegir-se davant d’una exposició a sorolls forts (trabucs, tronades, petards, concerts de volums alts, barraques de festa major, etc.), però també podríem anar abaixant volums de molta cosa: des dels concerts i teatres per a públic infantil (perdó, familiar) fins a tots aquells on no és necessari tant decibel. Això és un treball de conscienciació que cal fer a nivell global, però també hi ha uns límits legals que no es compleixen o que també es podrien revisar.
A part d’aquesta consciència en la salut, calen bons tècnics de so. En el món de les músiques tradicionals són pocs i buscats, els bons. Per tant, solen ser més cars, perquè tenen estudis, equip tècnic i humà, experiència i molta demanda. Benaurada sigui la seva feina. Però quan aquests no poden ser-hi s’opta per diferents opcions i no és rara l’ocasió en què el tècnic de so habituat a la típica formació roquera senzilla s’enfronta a haver de sonoritzar una viola de roda per primer cop, o un espectacle on entendre la lletra del que es canta pot ser importantíssim i no ho sap fer. A part de poder definir una qualitat de so i equilibri, la tendència també acaba sent un volum excessivament alt. M’imagino que molts d’aquests tècnics, a més, tenen ja l’oïda molt afectada i no en són ni conscients, però per això podrien servir les màquines que regulen els decibels en diferents proximitats dels altaveus i poder donar un resultat equilibrat.
Hi ha un altre factor, i és que ens hem acostumat a ser un públic maleducat. Com que molts cops la música no la interpreten persones en viu, ens hem acostumat a parlar a sobre, a cridar o tenir sorolls viaris o de bar funcionant alhora amb un concert. Solució que s’aplica: apujar el volum. I com més volum, més crida la gent. Tot és un peix que es mossega la cua. Potser per això els veïns es cansen quan tenen set dies de festa seguits i demanen la “nit tranquil·la”, però potser seria tot plegat més raonable si no sempre anéssim al límit.
Hem d’abaixar els volums i així, el dia que encens una traca, el dia que fas un castell de focs, el dia que sona una gralla és una diferència i pot ser una transgressió, un avís de festa, un canvi davant d’una quotidianitat més suau i més naturalitzada. L’oïda, l’hem de cuidar; la qualitat sonora també; l’escolta: més; i la tolerància a l’excepció serà una altra batalla social, però partirem de més raó contra aquells a qui la transgressió festiva molesta.
