Ens és incòmode pensar que la mort d’un nen pogués esdevenir una festa, antigament. Sí, d’això va una mica el vetlatori, el mortitxol o molts altres noms, segons cada poble. I qui diu festa, diu revolució, si és que la mort s’escampa entre desenes i desenes de persones i de moltes edats diferents. Aquest ritual s’ha recollit i estudiat a diferents punts del País Valencià i se n’ha fet tota una interpretació folklorística que és digna d’estudi, sobretot pels esbarts del Principat de Catalunya. Però això són figues d’un altre paner. Estem de dol, un dol immers en la ràbia, la impotència i la necessitat d’ajudar sense saber com, davant del xoc.
Les organitzacions festives estan demostrant ser les estructures reals comunitàries a molts punts dels afectats, d’això ja se n’ha anat parlant. Però, també, específicament, les estructures musicals que al País Valencià són les societats, de les bandes. Aquestes han sigut moltes d’elles devastades i, amb elles, part dels seus instruments, eines i rastres de la història. Talment, grups de la música tradicional i folk han expressat les pèrdues que han tingut, com vèiem els discos enfangats d’Urbàlia en les seves darreres publicacions per xarxes socials. I luthiers, alguns d’ells ben referents en la construcció tant de cordes com de vents d’instruments tradicionals. No som prou conscients del que representa encara tot això. O potser ho som, un xic més, els del nord, que hi posem una mica més de distància i se’ns glaça el cor visualitzant tot el que hi ha darrere uns espais, unes eines de treball i unes estructures d’aprenentatge i difusió.
Dins tota aquesta catàstrofe i amb tota la xarxa de solidaritat, més o menys organitzada, hi ha diferents iniciatives: més locals, més canòniques, més institucionalitzades, més improvisades… I davant de tot això hi ha també una propaganda, necessària. Dient això no vull posar en dubte la intenció i voluntat de les diferents organitzacions. Però hi ha necessitat de reivindicar i posicionar-se políticament davant de tot plegat, a més de fer-se sentir presents. Les diferents iniciatives de concerts també mostren marcs ideològics concrets i, ho direm amb lletra molt petita, però molts grups saben que han d’aprofitar aquest altaveu per ser-hi, malgrat que també creguin en la causa, és clar. De tot això, al país en tenim experiència. Algunes estructures només canvien el nom, però ja havien sigut prou creades amb les diferents etapes de repressió post u d’octubre, sinó abans. Repetim formes de fer, perquè és el que sabem i perquè sabem com funciona. I, és clar, molts cops són altaveus de vides i també és bo aprofitar-ho.
Però els músics no només som altaveus. Durant la pandèmia més d’un recordava la necessitat de la música per a la salut i la vida. Així doncs, en aquests moments, hi ha la necessitat de transitar les emocions del que s’està passant. A més de les manifestacions que hi pugui haver per reivindicar justícia i suport, hi ha la necessitat de catalitzar a través de l’art. I els músics, si podem, toquem. Es pot criticar el fet, estem de dol, molts diran, però també estem en una revolució, sí. Una revolució de solidaritat, d’acusació de responsabilitats i una necessitat d’expressar i vehicular les expressions en lletres de cançons, més enllà dels versos realistes que tant hem sentit de Raimon. Així que sí, és un dol, per les vides, per les estructures vitals, pels records, per les cases, per les pors, per tot el que ha vingut, ve i vindrà, però fer concerts, posar-hi poesia i música, ballar-los, cantar-los, fer-ho amb companyia… també és una forma de fer dol. Així que vingui el que hagi de venir com a expressions musicals, si és per sortir-nos-en millor com a persones, com a col·lectius i com a territoris.
